3.- ANÈCDOTES  D’HISTÒRIA  GENERAL (d'on venim)

Aquest recull de dades i informacions no pretén ser un estudi exhaustiu de la nostra història, (feina que queda per als professionals del tema) i si això que ja he dit "un  recull" ja que com va dir el trobador fa temps: "...qui perd els orígens, perd la identitat...". També he de destacar que la mancança d'estudis i la disseminació de dades respecte a les poblacions pedànies, ha segut la que en certa forma m'ha motivat a la realització d'aquesta tasca, la qual (potser) ens ajudarà una mica més a saber, qui som?, on estem?, ò d'on venim?.

Espere no decebre a ningú si dic que no tinc ni idea de quan es va fundar el poble, però en estudis de N’Agustí Ventura es narra com cap al S IX-X (després de que els musulmans conqueriren Xàtiva al S VIII), es manprengué la tasca d'abastir d'aigua a la població de Xàtiva tant per a ús humà com agrícola. A eixes dates és quan es construeix la sèquia de la Vila, i gràcies a eixa construcció naixen les alqueries d'Annauir i Novetlè atesa la necessitat de conrear el fèrtil verger per on passava.

Aquesta sèquia, i les alqueries, es mantenen tot i quan al 1244 el rei en Jaume I (el conqueridor) assoleix el control del castell menor de Xàtiva, i el domini de la ciutat el 1246. Anys després, 1252, el rei concedeix carta de població (repartiment de llocs on viure) als moriscos de Xàtiva i comarca, els quals eren majoria molt gran front als cristians (que reberen carta de població al 1248-1250). Des de la reconquesta del rei Jaume fins l'any 1276, es produeixen nombroses revoltes i avalots encapçalades per musulmans inconformistes degut al canvi de poders a la regió; es fa difícil pensar que la població morisca d'Annauir no hi estigué involucrada, encara que no s'ha pogut provar a hores d'ara.

Així doncs ja clavats en època foral (quan teníem els Furs que ens organitzaven i protegien), vegem aparèixer el poble a un cens de poblacions de les corts de Montsó (Aragó) del 1510, dins de les alqueries del terme particular de Xàtiva. El terme particular de Xàtiva era el terme "municipal" que li corresponia en propietat, i el terme general era el que li pagava impostos encara que no fora de la seua propietat.

A aquesta època foral, o edat mitjana, trobem que senyors feudals posseïdors del poble, en varen ser d'entre altres: Francesc Sanç (al voltant de 1548), Alonso de Castro (cap al 1609), ò Lluís Lleó Vives (sobre el 1830).

En època d'en Francesc Sanç (1534), la vicaria d'Annauir junt amb la de Novetlè es desmembren de la vicaria perpètua de Xàtiva, i potser aleshores és quan es va construir l'església del poble.

Ja a l'època de N’Alonso de Castro, es llig públicament el 22 de setembre de 1609 el decret d'expulsió dels musulmans del País Valencià, i Annauir queda desert en abandonar-lo les 41 famílies residents (de les quals només dos eren propietàries de terra). Aquest decret a més de provocar un panorama desolador i d'abandó del poble, va suposar una forta crisi econòmica per a Xàtiva. Però el 1611 el senyor feudal, Alonso de Castro, concedeix carta de població a 15 cristians els quals retornaren la vida al poble.

En vespres de la guerra de successió (el 16 d'abril de 1703) apareix assassinat al nostre poble Vicent Garcia, fruit del conflicte ideològic comarcal entre botiflers (partidaris de Felip V: alta burgesia i noblesa), i maulets (partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria: gent del poble). A la font informativa no s'especifica la militància política de la víctima, però el que és veritablement important és que aquest conflicte va ser una mena de continuació de les germanies, com a avalot popular i reivindicatiu. Poc després, el 25 d'abril de 1707, es produeix la batalla d'Almansa (lloc que tenim tan a prop) on després de la derrota, els valencians perdem les nostres institucions i formes d'autogovern per a passar a integrar-nos a les de Castella.

A l'any 1791 està datat el molí paperer més antic d'Annauir; la qual cosa demostra que encara que primerenca i novençana, indústria d'alguna mena ha existit al poble alguna vegada.

Quan era senyor d'Annauir l'esmentat Lluís Lleó Vives (1835), són suprimits els senyorius a tot l'estat espanyol passant el poble a convertir-se en ajuntament constitucional (ajuntament independent), amb el nom d'Anuir. Però les dificultats d'un poble tan menut, fan que la majoria del poble aprove la nova annexió a Xàtiva, cosa que succeeix finalment el 31 de novembre de 1883. A aquest curt període de temps amb ajuntament propi (però més temps que el que va durar Sorió o Torre Lloris), trobem gent com Francisco Bolinches (alcalde 1856), ò José Vila (secretari 1864, 1874), i d'altres més que col·laboraren en eixa utopia independentista de 48 anys.

A cavall entre els segles XVIII i XIX, les autoritats comencen a preocupar-se per la higiene a la comarca, i una de les mesures que prengueren va ser construir llavadors públics aprofitant les vertaderes artèries de La Costera: les sèquies. Aquest fou el cas de llavadors com els de Vallés i d’altres més, per la qual cosa podria ser que el nostre llavador fora construït al voltant d'eixes dates encara que tampoc està confirmat. Però la preocupació de les autoritats no era de bades, es devia en part (però al mateix temps en gran mesura) a les epidèmies de còlera que fuetejaren Europa els anys 1835, 1855, i 1885. A nosaltres ens va afectar la darrera més que cap altra, la qual nasqué al 1884 atacant Itàlia i el sud de França. El 25 de març de 1885 es detecta el primer cas de còlera de l'estat espanyol, ací a Xàtiva. L'epidèmia es va perllongar fins el 16 de juliol de forma oficial, i va provocar mortalitats del 1.95% a Xàtiva, 5.89% Canals, 2.63% Llanera, 2.26% Torrella, i 1.51% a Vallés. D'Annauir no apareixen les dades doncs pertanyia a Xàtiva i és on es troben incloses, però com vorem al punt 4 de l'escrit (població) la població empadronada pateix una forta davallada en eixa data.

Ja entrats al segle XX les generacions d’annauirencs crescuts amb històries de la guerra de Cuba i Filipines, marxen cap a la guerra civil (1936-1939) on defensaren el bàndol republicà. Tots tenim un ,o més, familiars que ens han contat anècdotes d’aquella època.

Es conta pel poble, que cap a la postguerra es van haver de fer unes obres a la plaça i va quedar al descobert un broll d’aigua del qual no es coneixia l’existència. Per tal de saber més d’ell es varen tirar pallocs de dacsa, i al cap d’un temps la fonteta va amaneixer plena de pallocs. Pot ser el poble es trobe molt a prop d’un aqüífer subterrani.

A aquest segle és quan més millores s’han produït al nivell de vida del poble, només esmentar com a exemple les pavimentacions fetes: els carrers (primera pavimentació el 1973), el camí d’Aiacor (1989), l‘eixample del camí d’entrada per les palmeretes (1996), o la reforma del cementiri (1991). Aquesta reforma és ben recordada perquè va ser la gent del poble “a tanda de vila” (que vol dir currant-s’ho tots a les estones d’oci), la que va tombar la part vella per a que l’obrer només haguera d’alçar la nova construcció.

Cap a la fi del segle el desenvolupament i la necessitat de progrés ens furten el riu Cànyoles, i entre l’autovia de les comarques centrals i el corredor ferroviari ens trossegen el terme fent-nos perdre l’assut i la xopada. Però com a esperança per a que aconseguim mantindre intacte el nostre bagatge cultural, es fa una reconstrucció del llavador (molt deteriorat ja) a l’any 2000. I també cal esmentar ací la llavor de Manuel Bolinches Vidal qui ha recuperat la fonteta (ha deixat ben nets els accessos i les vores d’ella), lloc on antigament es celebrava la nit del ros, i que actualment es troba pendent de les anàlisi corresponents que determinen la seua potabilitat o contaminació.