Entrevista de Cristina Tartera (Diari de Girona) a Pere Carbonell (cap del servei de radiofísica i protecció radiològica dels Hospitals Josep Trueta i Santa Caterina, de Girona.

En el cablejat d'alta tensió hi ha una relació causa-efecte que només es podria traduir en un indici d'efecte pel que fa a la leucèmia infantil. Inici d'efecte en relació amb la proximitat de la font emissora. En una distància inferior a 100 metres el risc relatiu és superior a 1 però el rang d'error és gran. Així que es fa difícil assegurar que hi ha una relació causa-efecte. Ara bé, a més proximitat inferior als 100 metres i fins a 50 encara que la població que habita en aquestes àrees sigui reduïda, el risc relatiu augmenta notablement però dins d'un rang d'error també més gran. De forma que si bé el risc dóna un senyal d'alerta que cal investigar més, no es pot assegurar encara que hi hagi una relació causa-efecte.

Per què?

L'element més important per no poder assegurar-ho seria que no hi ha un mecanisme físic, biofísic o químic que expliqui l'efecte clínic. La manifestació clínica no guarda una relació amb mecanismes que siguin coneguts experimentalment.

I pel que fa al tumor de cervell o el càncer de mama?

El risc relatiu és 1, sempre dins d'un rang d'error, però no hi ha una alerta tan clara com en la leucèmia infantil. És a dir, no hi ha risc detectable almenys amb els elements estadístics que disposem de grups de població reduïts sobre aquells que s'ha basat l'estadística.

Aquesta constatació alerta que cal prevenir?

Sí, aquesta és l'opinió de la gent que hi treballem. Caldria un element de prevenció important fins que es pugui determinar si hi ha una relació causa-efecte i si els valors de risc que s'han determinat en les estadístiques són reproduibles en altres grups de població similars.

Hi ha un termini previst de quan els estudis estaran acabats?

Els estudis han proliferat en molts països, sempre són estudis que tenen una base estadística, és a dir s'han agafat grups de població exposats a camps electromagnètics d'una certa freqüència i contrastat amb altres grups homogenis que no han estat exposats a aquestes càrregues. Els estudis tenen resultats contradictoris. Per una banda, uns no manifestaven cap tipus de risc i altres amb risc molt elevat.

A què es deu aquesta diferència?

Una anàlisi més detallada ens fa pensar que potser han faltat mecanismes apropiats per portar un estudi rigorós o bé mitjans econòmics. Per això es recomana que s'estudiï a fons si hi ha una relació entre l'efecte clínic observat i l'efecte presumiblement inductor que podrien ser els camps electromagnètics de baixa freqüència.

I en els casos d'antenes de telefonia mòbil?

La telefonia mòbil és un altre aspecte electromagnètic diferent. Aquí estem contemplant ones d'alta freqüència i de més curta longitud d'ona, de camps electromagnètics, que tenen una dispersió més reduïda i l'efecte que s'està estudiant o bé que se'ls implica com a elements inductors són diferents. En la telefonia mòbil es parla de tumors de cervell. Si realment hi ha aquest efecte o no jo no ho puc respondre. El que si puc respondre és que s'està estudiant el nivell de contaminació que hi ha, l'electro smog.

I quines són les conclusions?

El nivell de contaminació associat a les ones electromagnètiques de procedència de telefonia mòbil és molt elevat però no hi ha estudis poblacionals concrets encara, tot i que es pot dir que hi seran d'aquí poc perquè l'OMS ha engegat treballs molt importants. I aquí, a diferència dels camps d'alta tensió, la població afectada és molt nombrosa, per tant, el risc d'un error estadístic no hi és. La telefonia mòbil provoca una contaminació residual important sobretot pel que fa a la quantitat de torres d'antenes d'emissió i recepció. En les antenes el que realment significa una certa perillositat són les d'emissió però a una certa proximitat. Separant-nos de la font reduïm exponencialment l'exposició i la càrrega als camps electromagnètics.

Quin tipus de treballs s'han fet?

A nivell de laboratori, que es coneixen com a treballs in vitro. Són estudis que es fan amb alta intensitat, és a dir, amb camps electromagnètics d'una freqüència superior a la de la telefonia mòbil. Són estudis anomenats accelerats a fi i efecte d'obtenir una resposta ràpida i de poder relacionar un efecte amb la font causant. Aquestes estudis accelerats tenen com a funció en primer lloc, determinar si hi ha una relació causa-efecte i a partir d'aquí reduir la intensitat.

Quins estudis in vitro destacaria?

Jo destacaria la irradació de cèlálules sanguínies perifèriques, limfocits, en les quals s'han detectat efectes similars als que provoquen les radiacions ionitzans. La intensitat d'exposició a una freqüència notablement més elevada que la de la telefonia mòbil i en temps d'exposició d'entre 30 minuts i 2 hores la relació d'efectes a nivell cromosòmic va resultar proporcional al temps d'exposició, és a dir, que incrementant el temps s'incrementava l'efecte de manera proporcional, donant una màxima d'efectes registrables a les 2 hores d'exposició d'alta freqüència. Cal dir que hi ha una relació, sembla, naturalment sempre mirant si són reproduïbles per tenir la certesa que la relació causa-efecte es reprodueix, no només en un laboratori sinó en altres laboratoris.

Hi ha més estudis?

Uns altres estudis també determinen que a nivell d'impacte sobre teixits biològics la profunditat d'immersió d'aquestes ones de dispersió de camp electromagnètic és de fins a 2 centímetres, per tant, en una aplicació pràctica significaria irradiar el còrtex cerebral fins a uns 2 centímetres de profunditat. Això podria provocar un increment de temperatura de l'ordre d'un grau, cosa que significaria ja un efecte tèrmic que a base d'hores d'exposició podria provocar, efectes sobre cèl.lules o mol.lècules. Sobretot podria ser preocupant la interferència entre ones projectades i emissions pròpies a nivell cel.lular del còrtex cerebral que podrien provocar situacions de ressonància no investigades.

I també hi ha estudis experimentals amb animals.

Sí, és un altre procés important determinat in vitro, en aquest cas amb ratolins, programats per fer limfomes, càncer limfàtic. El grup es va dividir en dos i la meitat van estar exposats a ones electromagnètiques d'alta energia similar a la telefonia mòbil i l'altre grup no. El resultat va ser que més del 40% dels ratolins exposats van fer un limfoma mentre que el percentatge de limfomes en els no exposats va ser de l'ordre del 20%. Així que els animals exposats a energies similars a la de la telefonia mòbil van fer el càncer que s'esperava que fessin per raons de la modificació genètica condicionada. Penso que és un indicador important perquè són experiments in vitro que consten i que només cal respondre la reproductibilitat a altres laboratoris i amb energies similars.

Es podrien comparar els estudis in vitro amb el cas de persones que viuen al costat d'una antena de telefonia mòbil?

És agosarada la comparació en el sentit que en una distància de 100 metres seria difícil arribar a detectar camps electromagnètics. Ara, si parléssim de distàncies inferiors de l'ordre de 20 metres aleshores sí que penso que és un risc perquè la potència de les torres d'emissió és més elevada i la intensitat de camp també és molt alta. Jo crec que això és un risc biològic important a distàncies tan curtes com 20 metres.

S'haurien d'evitar, doncs, aquestes distàncies tan curtes?

Almenys com a mesura preventiva s'haurien d'evitar distàncies llargues com a mesura preventiva també, a causa de la possibilitat de dispersió dels camps electromagnètics a conseqüència de vents i alteracions climatològiques importants que no es tenen en compte i no entren.

La gent que viu al costat d'aquestes antenes parla de mals de cap i malestar?

Tant en els efectes letals com els no letals és difícil perquè existeixen i s'ha de buscar la causa. Però primer l'observació clínica ens ha d'assegurar si existeixen, si són quantiosos i si es produeixen dins d'unes condicions determinades.

I en casos com els microones o qualsevol aparell elèctric?

No són casos diferents, el que passa és que l'exposició no és la mateixa a causa de la no proximitat a teixits sensibles similars a la de la telefonia mòbil a nivell d'orella. Es tracta aquí d'exposició a distància però que pot arribar a crear camps electromagnètics dispersats dins d'un hàbitat en situacions d'interferències que poden provocar efectes de ressonàncies i dispersions d'ones diferenciades de les que s'originen amb efectes sobre l'organisme que encara coneixem menys.

I, per tant, queda molt per investigar en aquest sentit?