La creació de les flors. Dolors Monserdà i Vidal.

Página personal de Antonio Lagordo Portada


La creació de les flors. Dolors Monserdà i Vidal 1845-1919



A la memòria de ma inoblidable amiga i venerada mestra la il·lustre poetessa catalana Na Maria Josepa Massanés.

Era del món en la gentil aubada.	Mes, ¡ai! fera tristesa
	nostre cor mina:
Al bes de Déu brollaven esplendents	¡voldríem més hermoses
los clars estels, la lluna platejada,	les nostres filles!
lo sol, los monts, los mars, rius i torrents;	que aimants i folles,
que al contemplar-se amb meravelles tantes	ambicionem per a elles
un dolç himne de goig feien sentir:	més brillants joies.-
tan sols la terra, papallons i plantes
unien a son pler fondo sospir.	Així les plantes al Senyor contaren,
	la tendra aspiració de son pesar,
- Sospirs -digué el Senyor- quan la bellesa,	al punt que els papallons s'adelantaren
la força i l'esplendor escampo arreu!	i així varen parlar:
Sospirs en l'encisera jovenesa!	Estem joiosos de nostres gales,
Quan tot somriu! Digueu-me, ¿què voleu?	que els prats enjoien per son primor,
	per res daríem les nostres ales,
-Senyor, acotant-se	incrustades de safir i or.
humil i confosa,	Tan diminutes, que vola amb elles
amb veu vergonyosa,	nostre cos feble, sens cap recel,
la terra va dir:	des de les planes ombrils i belles
jo bé us agraeixo	fins a les boires del mateix cel.
los béns que sustento,	Nos plau, quan l'auba lo món clareja,
los dons que en mi sento	enlaire emprendre lo vol ardit,
crear-se i fluir.	i enmig la branca que es balanceja,
Jo sé que ma saba	trobar-hi hostatge quan ve la nit.
és saba de vida,	Nos plau quan crema l'ardent migdia
d'on trauen eixida	de nostres ales lo polsim d'or,
ignotes llavors;	en la fonteta de prada ombria,
jo sé que hermosegen	gosar los besos de sa frescor.
l'espai mes muntanyes,	Mes nostra pensa, d'il·lusions plena,
que dins mes entranyes	d'altres belleses lo goig pressent;
hi nien tresors.	tan xic, com feble granet d'arena,
Jo sé que tinc boscos	nostre cor tendre batega i sent.
d'esplèndid fullatge	I quan joiosos, fixem la vista,
on tenen hostatge	mirant la terra des de l'espai,
palmeres i avets;	nos apar fosca, nos apar trista,
jo sé que recorren,	i hi cerquem gales que no hem vist mai.
tot dant-me besades,	Nos hi plauria de veure en ella
corrents platejades	les estrelletes que hi ha en lo cel,
mos fèrtils esplets.	on s'hi tanquessin, per meravella,
Jo sé que m'adornen	petits calzes reblerts de mel.
mil formes hermoses...	¡Que bella fóra la nostra vida!
mes, són poc vistoses	Volar entorn d'elles ¡que dolç i grat!
mes gales majors;	¡La ditxa nostra serà finida
per çò amb greu recança,	sens les belleses que hem somniat!
quan tan fosca em miro
¡sospiro i sospiro
per tindre colors!	Tals desigs, amb lo pler que ouen los avis
	les paraules del nét, que és son encís,
Així la Terra al Senyor contà commosa	sentí el Senyor, i en sos divinals llavis
lo dol novell de son primer pesar,	s'hi dibuixà un somrís.
quan les plantes, movent sa fulla airosa,
així varen parlar:	I de la terra, al punt mateix, brotaren
-Molt, Senyor, nos encisa	com prodigi esplendent, milers de flors,
nostre fullatge	que de l'espai les aures embaumaren
tan retallat i tendre,	amb mai sentits olors.
i amb gràcia tanta,
que bé es creuria	Mes al veure de Déu, la faç hermosa,
que el tallaren dels àngels	al sentir sa grandesa i majestat,
les mans polides.	tornà d'encès color la fresca Rosa,
Nos plauen nostres branques	lo Pensament, morat.
que balancegen,	Groga, la xica flor de l'Englantina,
i al trobar ses germanes	l'envellutada Fúcsia, blau safir,
dolces se besen,	lo Clavell, roig, la Dàlia, carmesina,
i quan s'inclinen	i blanc lo Gesamí.
¡Que de coses i coses
conten i diuen!	I d'una a una, al punt, les flors novelles,
Nos plau, quan entre boires	prengueren del color, los tons suaus,
despunta l'auba,	i tingué el camp Ridortes i Roselles,
banyar-nos amb les perles	Ginestes i Capblaus.
de la rosada
i oir follies	I amant digué el Senyor: - Potent ja brilla
que al passar mormolegen	la nova creació que em demaneu;
aures divines.	del món l'encant serà, puix que n'és filla
Nos plau, en la fonteta	d'un gran somrís de Déu.
que mansa corre,	Gentils les flors, embelliran alhora
mirar-hi nostres fulles	los camps, palaus, cabanes i fossars,
hores i hores	i embaumarà sa flaire encisadora
i, amb sa aigua clara,	les grades dels altars.
donar als brots que neixen	De la nina seran gala preuada;
frescor i saba.	ornament delicat del llaç d'amor;
	i el trofeu més volgut, la joia aimada
	del pobre trobador!

	Antonio Lagordo. Vilaür, 23 de mayo de 2003.