Llibre de Meravelles. (Llibre Cinquè: De les Plantes.) Ramon Llull

Text segons el manuscrit de l'any 1.367 conservat a la Societat Arqueológica Lul.luliana de Ciutat de Mallorca, a través de l'edició que en féu Salvador Galmés per a "Els Nostres Clássics" (Barcelona, 1931-1934).

     Comença lo quint llibre, qui és de les plantes.

     Fèlix se partí de la cort on ambdosos los fills del rei aprenien; ell lloà e beneí a Déu, qui havia elet en rei tan savi hom, al qual havia feta gràcia de tan nobles infants. Dementre que Fèlix anava per un gran boscatge encercar meravelles, ell encontrà un escuder cavalcant en un bell palafrè. Aquell escuder plorava e faïa molt gran dol.

― Bell amic ―dix Fèlix a l'escuder―, vós per què plorats? ¿ne per què sots tan desconsolats?

     L'escuder respòs a Fèlix, al qual dix aquestes paraules:

― Sènyer, un savi mestre en fisolofia ha estat mon senyor llongament. Aquell és anat prés d'ací una lleuga estar, e ha en prepòsit que hi estiga tant quant viva en est món, e ha lleixades riqueses e honraments e moltes benanances, les quals pogra haver tots temps de sa vida. Ara preposa sostenir pobresa e malanança, e vol estar sols en aquest boscatge. On, per l'amor que jo he a mon senyor, e com me despertesc d'ell, són molt irat e despagat.

― Bell amic ―dix Fèlix―, ¿sabets vós la raon per la qual ell vol estar sol en est boscatge, ne per què ha lleixades les riqueses ni les benanances que havia?

― Sènyer ―dix l'escuder―, al departiment que jo fiu de mon senyor, li demané per què era vengut estar en est boscatge, ni per què havia lleixats sos amics, e s'eixia de tan noble ciutat en què estar solia ab tan d'honrament. Con jo hagui demanat a mon senyor aquestes coses e moltes d'altres, ell me dix que per ço que en les obres de les plantes e dels arbres pogués contemplar, conèixer e amar llur creador, venia estar en est boscatge; car honrament, e sos amics, e les benanances que havia en la ciutat, l'embargaven a reebre la significança que les plantes donen de llur creador.

     Molt plac a Fèlix la santa devoció del fisolof, e desitjà molt que en fossen en lo món molts d'aitals:

― Bell amic ― dix Fèlix―, gran meravella em fets haver com vós plorats per ço car vostre senyor fa bé. Vostres plors signifiquen que vós fossets alegre e riérets si vostre senyor faés mal. Hom deu plorar e haver tristicia com Déu tan poc és amat e conegut en lo món, com sia cosa que lo món sia creat per ço que Déus sia amat e conegut. Per què, amic, no plorets, e alegrats-vos de vostro senyor, car molt vos ho devets tenir a gran bona ventura com tan sant e tan savi senyor havets, cor per la sua santetat se por seguir que vós siats a Déu agradable. Bell amic, pre-vos que vós me mostrets la via per la qual jo em pusca e sápia venir al lloc on está vostre senyor.

     L'escuder mostrà a Fèlix la carrera e la drecera per la qual Fèlix venc en aquelles parts en les quals lo fisolof estar preposava.

     En una bella praderia on havia molts arbres, estava lo fisolof prés d'una bella fontana; aquell fisolof tenia un llibre en lo qual llegia. Fèlix venc al fisolof, lo qual saludà humilment; e el fisolof agradablement li reté ses saluts. Fèlix s'assec prés del fisolof, al qual dix aquestes paraules:

― Fisolof, sènyer, gran meravella he de vós com podets estar en est boscatge tot sol, ni per què havets lleixats los delits d'aquest món, ne en est boscatge, vós què menjats ni bevets? ¿ni vostra cambra on l'havets?

     Lo fisolof respós a Fèlix, e dix estes paraules:

― Hom se deu meravellar dels hòmens con fan falliment; emperò en temps som venguts, que tants de defalliments se fan en lo món, que a meravellar-nos cové con algun hom fa neguna cosa qui sia a Déu plasent ni agradable. Tot lo major delit que hom pot haver est món és conèixer e amar Déu. En est boscatge ha un ermità qui fa penitència: aquell ha un servicial qui li aporta algunes viandes, de les quals viandes viuen ambdosos corporalment. A la nit, si fa trop de fredor o si plou, vaig jaser a son hostal; de jorns jo vaig per aquesta aforest, esguargant ço natura fa en los arbres e en les herbes, per tal que en aquella obra pusca contemplar Déu, segons art de fisolofia e de teologia; la qual art és escrita en est Llibre qui és apellat dels Articles, lo qul és ordonat segons l'orde de l'Art demostrativa.

― Sényer ―dix FèlixV, en una ciutat havia un noble burgés qui havia dos fills, los quals eren grnas clergues en teologia e en fisolofia. La un dels dos elegí vida ermitana a contemplar Déu, segons la ciéncia que apresa havia; l'altre fill estava en la ciutat, e llegia, e mostrava e preicava per tal que les gents induís a conèixer e amar Déu. Gran qüestió fo d'aquells dos savis qual havia eleta millor carrera.

     Lo fisolof respós a Fèlix, e dix estes paraules:

― En una ciutat havia un fisolof qui era gran mestre en l'art de fisolofia. Aquell llegí llongament l'art de fisolofia en aquella ciutat. Los escolans d'aquell maestre no profitaven tan fort en la ciència com lo mestre volia, e eren hòmens mundanals, e que poc preaven la ciència de fisolofia. Lo mestre  d'aquells escolans era molt treballat per les lliçons que llegia, e era molt despagat, car los escolans no volien apendre diligentment. E per lo gran treball que lo mestre sostenia, volc lleixar la ciutat, e aná-se'n en un boscatge per tal que recreás sa ánima e son cors en lo boscatge, contemplant Déu; e amá més estar en la companyia de les bésties salvatges e dels arbres, que en companyia de malvats hòmens pecadors.

     Can lo fisolof hac respost a Fèlix per semblança, ell retorná a sa contemplació en la qual estava quan Fèlix venc a ell.

I . De generació de les plantes

Sesia lo fisolof sots un bell arbre carregat de fulles e de flors; una bella fontana regava aquell arbre, en lo qual havia molts aucells qui dolçament cantaven. Segons la disposició de l'arbre, e de la font, e dels aucells, contemplava lo fisolof la granea e la bonesa de Déu, qui en aquell arbre se representaven per manera de creador e de creatura. Can lo fisolof hac llongament contemplat Déu, Fèlix li dix aquestes paraules:

― Sènyer Fisolof, gran meravella me dó de la granea d'aquest arbre. ¿Com pot ésser que de tan poca cosa com és lo gra dón fo engendrat l'arbre, pot eixir tan gran arbre com aquest?

― Bell amic ―dix lo fisolof―, un pastor encés foc denant un savi mestre en l'art de fisolofia. Aquell pastor féu gran foc. Can lo foc fo muntiplicat en molt gran quantitat, lo pastor se meravellá com una espira de foc podia ésser mumtiplicada en tan gran quantitat; e demaná al mestre la raon per la qual aquell foc era tan cregut. Respós lo maestre, e dix que natural cosa és al foc com convertesca a sa semblança totes les parts que ab ell participen, pus que lo foc sia, en sa virtut, majot que la virtut d'aquelles coses ab qui participa; a por açó car lo focconverteix a si mateis moltes coses, és muntiplicat de moltes coses.

     Can lo fisolof hac respost a Fèlix per semblança, Fèlix dix al fisolof que, segons la semblança per la qual havia solta la qüestió, se devia seguir que Jesucrist, dementre que era en est món e havia major virtut que tots los altres hòmens, degra convertir a santa vida tots los altres hòmens ab qui participava. E car Jesucrist convertí pocs hòmens a via de salut, dementre vivia en est món, e molts ne romaseren aprés sa mort en via de damnació, per ço car que l'arbre haja major virtut en convertir a sa semblança les parts ab qui participa, que la natura de Crist.

     Molt plac al fisolof la qüestió que li hac feta Fèlix, e conec que Fèlix era hom entès e savi; e per açó esforçà's que a Fèlix digués paraules e semblances d'alta esposició e enteniment.

― Bell amic ―dix lo fisolof―, un rei estava en un palau, on menjava ab molts cavallers. Dementre que aquell rei menjava, anava per aquell palau un hom que s'era fet precurador dels infeels com venguessen a via saludable. Aquell hom deia al rei e als cavallers e als clergues qui en aquell palau menjaven, que fos fet establiment com los infeels venguessen a coneixença de la santa fe romana. Aquell hom cridava e mostrava la manera per la qual hom poria dar coneixença de veritat a aquells qui son en error; la qual manera és en l'Art demostrativa e en lo Llibre dels Articles. Tots aquells qui l'ausien, l'escarnien, e menyspreaven ço que deia: aquell hom plorava, ses vestedures e sos cabells derompia. Per aquell palau anaven joglars cantant e sonant estruments; per tal que los hòmens, qui en aquell palau menjaven, s'hi adelitassen. Con lo rei hac molt menjat e begut, eixi del palau; una dona vidua s'ajonollá als peus del rei clamant mercè que li retés son fill, lo qual havia servida mort. Un cavaller, al qual la dona hac donats diners per tal que per ella pregàs lo rei, pres les paraules de la dona. En aquella plaça on lo cavaller pregava lo rei, havia molts hòmens qui pregaren lo rei que degués perdonar el fill de la dona. Lo rei perdonà al donzell que per dret devia morir. L'hom qui era precurador de la salvació dels infeels, crida en altament, plorant fortment, e dix estes paraules: "La dona ab diners convertí la volentat del cavaller a amar semblants coses d'aquelles que la dona amava; e lo cavaller convertí a sa semblant volentat lo rei e els hòmens qui li ajudaren a pregar lo rei. En aquell assemblament de volentat estava avaricia, injúria, vanaglòria, repleció de menjar e de beure." Lo foll cridà, e dix: "No ha nostra Dona semblants amadors en amar son fill en aquesta plaça."

― Lo fill de nostra Dona, qui ha creada llibertat en la volentat dels hòmens, ha llogat los hòmens per encarnació e per mort, e encara per creació, com l'honren en aquest món, e com tenguen pagada nostra Dona en honrar son Fill, qui no vol destrovir llibertat de volentat, que és creatura del Fill de nostra Dona.

     Molt se tenc per pagat Fèlix de la solució que el fisolof hac feta per semblança, e lloà e benei Déu, qui tanta de saviesa donava a hom.

II . De la corrupció dels arbres

     Llongament parlaren lo fisolof e Fèlix de la generaciò de les plantes, e de la manera segons la qual signifiquen en Déu ésser generació, engendrant Déus Pare Déus Fill Sens corrupció, la qual corrupció és significada en la corrupció dels arbres. Can lo fisolof e Fèlix hagren parlat dáquesta matèria llongament, amdosos se n'anaren deportant  per lo prat e per la forest, en la qual havia arbres de diverses maneres.

     En una bella ribera d'aigua estava un bell arbre qui era carregat de fulles e de flors; un hom tallava aquell arbre. Fèlix se meravellà per què aquell hom tallava aquell arbre, que tan bell e tan gran era.

― Bell amic ―dix Fèlix a l'hom qui tallava l'arbre―, ¿qual és la raon per què vós destrovits tan bell arbre com és aquest que tallats?

     Lo fisolof dix aquest eximpli a Fèlix, per lo qual entesés la raó per què l'hom tallava l'arbre.

― En una ciutat havia un canviador molt ric dels béns temporals, mas de les virtuts esperituals era molt freturós. Un jorn s'esdevenc que un pobre venc a la taula on lo canviador tenia molts diner; aquell pobre pregà lo canviador que, per amor de Déu, li faés almoina d'un diner, pus que Déus li havia donats tants diners. lo canviador no volc fer almoina al pobre, ans li dix moltes paraules vilanes e mal ensenyades. lo pobre hac paciència en sa pobresa, e en la vilania que el canviador li deia. Aquell pobre considerava en son coratge com gran damnatge era la vida d'aquell canviador, e com gran bé seria la sua mort; car de les grans riqueses que aquell canviador havia, se seguira gran bé aprés sa mort. En breu de temps Déus aucís aquell canviador qui emtxava molts diners, que no se'n seguia negun bé dementre vivia; e aprés sa mort departi's aquella riquesa, e féu a molt hom molt de bé.

― Sènyer ―dix Fèlix―, ¿per qual natura los arbres vénen a corrupció? Ne l'essència d'aquest arbre que aquest hom talla, ¿on será quant l'arbre serà corromput o serà cremat?

     Lo fisolof dix a Fèlix la solució per esta semblança:

― Un savi crestià se desputaa ab un savi sarraí. Lo sarraí demandà al crestià si com Déus Pare engendra lo Fill, s'hi corrump neguna cosa d'on se faça la generació; e el crestià dix que en Déu ha pus noble generació que aquella que és en los arbres, en que no es pot fer generació sens corrupció; car aitant tost com l'arbre és tallat, e es gira tota sa essència a corrompre aquell mateix arbre, e natura engendra d'aquell arbre algunes coses corrompent aquell arbre, l'essència del qual arbre se restaura en aquelles coses que són engendrades d'aquest arbre. Mas car Déu Pare engendra de si mateix son Fill, e car de tot si mateix l'endra, e tot lo Pare és infinit, eternat e complit de tot bé, per açó abasta lo Pare engendrar lo Fill infinidament, eternalment e perfectament en tot bé, sens corrupció: e el Pare e el Fill romanen tota hora una mateixa essència e una mateixa deïtat e virtut.

     En aquella ribera on l'hom tallava l'arbre, que ffullava e floria, mas no granava, havia un pomer que era tan fortment carregat de pomes, que moltes branques havia trancades en aquell pomer, per la gran multitud d'aquelles pomes.

― Sènyer, ¿per qual natura aquest pomer ha llevades tantes pomes, que si mateix se trenca e es corromp, jassia que el pomer no menug neguna de les pomes?

     Lo fisolof respòs a la qüestió segons estes paraules:

― En una ciutat havia un bisbe e un cavaller qui eren frares. Lo bisbe era molt bell de persona e havia moltes lletres. Aquell bisbe era semblant a l'arbre que l'hom tallava, e adelitava's en ses lletres e en la bellesa de sa persona e son honrament. Aquell bisbe no curava de la final entenció per què era bisbe, e no faïa negun fruit. Lo cavaller era veguer de la ciutat, e per açó que pogués tenir justicia, tranuitava e treballava nit e jorn, per lo qual treball confonia e corrompia sa persona. Estant que lo bisbe estava en son sejorn e sa gran benanança, e feïa tot quant podia com pogués viure llongament, un foll féu al bisbe aquesta qüestió: "Sènyer", dix lo foll, "¿per qual natura vós, qui sots bisbe, amats més sejornar e molt viure, com siats bisbe per honrar Jesucrist, e per ésser pus semblant a ell dementre que vivits en aquest món, que vostre frare, qui més treballa que vós en amar a servir Jesucrist, qui per son poble a salvar volc en aquest món treballar, e volc ésser pobre e mort, e no amà viure en est món llongament?". Lo bisbe dix moltes vilanes paraules al foll; e un savi clergue solvé la qüestió segons estes paraules: "Dos pomers havia en una vinya: la un pomer llevava tots anys molotes fulles e moltes flors, mas no aportava tantes pomes com l'altre pomer, que tantes de fulles ne de flors no llevava. Un jorn s'esdevenc que lo senyor de la vinya entrà en la vinya, e viu ambdosos los pomers en la un viu moltes pomes, e en l'altre moltes fulles e flors. Aquell senyor de la vinya féu tallar lo pomer que no llevava pomes, e féu bé pensar d'aquell pomer que moltes pomes llevava. Aquell hom que tallava lo pomer que fruit no llevava, e havia mandat que del pomer que fruit llevava que hom pesàs bé. Lo senyor de la vinya dix que folla era la qüestió que el pagès feïa. "Mas pus foll era lo bisbe, qui per sejornar, cuidava més viure que el cavaller son frare, qui vivia per ço que seguís la final entenció per què lo rei l'havia elet ésser veguer d'aquella ciutat; car major virtut havia la final entenció que el cavaller conservava en emtrar ab Déu llonga vida al cavaller, que la virtut que el bisbe havia en menjar e en sejornar; enaixi com l'arbre que llevava pomes, que fo pus agradable a son senyor per fer fruit, que l'arbre que no llevava pomes e llevava fulles e flors".

― Sènyer ―dix Fèlix al fisolof―, ¿per qual natura ha més de corrupció en lo cors de l'hom mort, que en l'arbre que és tallat?

― En una vila estava un mercader, e tenia una folla fembra ab qui pecava. Lo prior d'aquella vila desijava haver aquella fembra, e vedà aquell mercader, per ço car no lleixava aquella fembra ab qui pecava. Gran qüestió era en aquella vila, qual havia pus corrompuda volentat, o el prior o el mercader, ni qual era pus contra son orde.

III . De la virtut de les plantes

     En una bella plana on s'anaven deportar lo fisolof e Fèlix, hac moltes herbes medicinals que havien gran virtut. Can Fèlix vesè aquelles herbes, ell demanà al fisolof:

― ¿Per qual entenció ha Déus donada virtut a les herbes?

― Per ço que signifiquen la virtut de Déu.

― Sènyer ―dix Fèlix―, lo safrà ¿quina virtut ha en significar la virtut de Déu?

     Lo fisolof respòs a la questió per semblança, e dix estes paraules:

― Un burguès habia un bell fill, bé nodrit, e ple de bones costumes. Aquell donzell faïa molt gran goig a son pare, totes vegades que lo veïa, e totes aitantes vegades co el membrava, sentia's alegre en son coratge; per la qual alegra que el burguès havia en son fill, s'alegrava en Déu, qui aquell fill havia donat en una bella disposició e en tant bons nodriments. Dementre que el burguès s'alegrava així, volentat fo de Déu que aquell donzell moris. Per la mort d'aquell donzell s'entristà molt fortement lo burguès, e perdè l'alegre que haver solia en Déu. Aquell burguès esdevenc en tant gran tristor per la mort de son fill, e cor se lleixa d'alegrar en Déu, que n'esdevenc malaute e prés de mort. Un metge qui pensava del burguès, féu un lletovari d'aur, e de perles, e de peres precioses, en lo qual més safrà; car safrà ha virtut confortar e alegrar lo cor, e fa bona sang. Aquell lletovari féu lo metge, per ço que lo burguès havia tanta tristor de la mort de son fill, que per la virtut del safrà ne de les altres coses on era fet, lo lletovari no li poc ajudar contra la malautia que havia per tristicia. Esdevenc-se un dia que el burguès considerava en la mort de son fill, e en la manera segons la qual se solia alegrar en ell. Dementre que el burguès enaixí cogitava, ell remembrà com en Déu se solia alegrar per raon de son fill, mas no especialment per Déu tan solament. E per açó hac lo burguès opinió que Déu li hagués tolt son fill; per ço car era mitjà per lo qual ell amava Déu. molt se rendé lo burguès a Déu per colpable, cor a gran falliment se tenc com Déu amava per son fill e no per si mateix, com sia cosa que Déus sia tan bo e tan noble, que per ell mateix és digne que sia amat. Lo burguès preposà en son coratge que faés penitència, e començà's alegrar en la bellesa e en la bonesa de Déu, e oblidà la mort de son fill, e féu gràcies a Déu qui l'havia il.luminat del falliment en què llongament havia estat. Estant lo burguès una hora en aital pensament, ell se sentí sà e alegre, e lloà e beneí la virtut de Déu, qui l'avia guarit e gitat de tristicia.

― Sènyer ―dix Fèlix al fisolof―, ¿per qual virtut viu hom de les plantes e dels fruits que manuga?

     Lo fisolof dix que en lo convertiment que natura fa de les plantes en sang, e de sang en carn, con és feta la degestió en l'estomac, se renovella virtut de viure, ´co és, viure de vida vegetativa. E por ço que Fèlix mills pogués entendre la virtut que les plantes han en pendre hom d'elles, dix aquest eximpli:

― En una ciutat s'esdevenc que a un mercader emblaren deu mil besants. En tan gran tristícia esdevenc lo mercader per los besants que perduts havia, e tan llongament cogità en lo damnatge que pres havia, que en perdé son seny e fo foll. Aquell mercader covenc que hom lligàs e ferràs, per tal que no s'auciés, o que no faés mal a les gents. Un savi metge dix als amics d'aquell mercader que ell lo garria si bé n'era llogat. Los parents del mercader llogaren lo metge, e el metge hac deu mil besants, e dix al foll que aquells besants eren aquells que perduts havia; e adoncs féu estar lo mercader deferrat e deslligat, e gità aquells besants sobre lo cap del mercader. Con lo mercader hac estat enaixí llongament, e manejava los besants, la virtut de la imaginativa se muntiplicava en virtut, e açò tan llongament, dentro que lo mercader imaginà e opinà que aquells besants eren ells que perduts havia. Con lo mercader hac recobrada virtut en sa imaginació, adoncs la sua volentat se comença a alegrar, per ço que la imaginava, e l'enteniment se moc a entendre, e la memòria a membrar; e enaixí, petit a petit, mumtiplicant virtut en los poders de l'ànima del mercader, s'esdevenc que lo mercader cobrà el seny.

― Sènyer ―dix Fèlix―, ¿per qual virtut lo riubarbre, qui és cald e sec, és bo a la calor e a la sequetat del fetge?

     Lo fisolof respòs, e dix que lo mercader, qui fo foll per los besants que perduts havia, guarí per los besants que palpava e veïa; car lo cor tramès sa sang per tots los membres dels cors, per l'alegre que hac en lo palpament e en la vista que el mercader faïa dels besants; e aquell alegre tramès en lo cor son esperit, e sang gità de si ço per què estava en tristícia e en follesa.

― Doncs, con lo fetge, qui és trop escalfat e desecat, sent lo riubarbre, qui és de sa complexió, adoncs s'alegra en la participació del riubarbre, e tramet fora de si sa inordinada calor e secor, per haver concondança ab lo ruibarbre; e en aquell punt natura, que avorreix que el riubarbre entre en digestió, per ço que no muntiplic trop la caliditat del fetge, gità lo riubarbre de l'estómac, ab lo qual s'és conjunta la calor e secor del fetge, qui per trop gran calor e secor era en malaltia.

     Dementre que el fisolof enaixí parlava ab Fèlix de la virtut de les herbes, un ca venc menjar denant ells una herba, per la qual gità coires que en lo ventre tenia. Molt se meravellà Fèlix de la indústria d'aquell can, e de la propietat d'aquella herba, ne lo ca com sabia detriar que aquella herba fos bona a purgar la humor per la qual lo can era en malaltia. Estant Fèlix en esta meravella, demanà al fisolof per qual natura lo can havia indústria d'aquella herba a menjar, pus que era sens enteniment. Lo fisolof dix a Fèlix estes paraules:

― En una ciutat havia un heretge que faïa gran aflicció de son cors. Aquell heretge estava en aquella ciutat en tal manera, que null hom no sabia que ell fos heretge. Esdevenc-se un dia que ell encontrà en la via un canonge qui era molt noblement vestit, e cavalcava en un bell palafré. Molt considerà l'eretge en l'aspra vida que ell faïa, e en les benanances en què el canonge vivia. Estant l'heretge en aitals consideracions, meravellà's fortment, e dix aquestes paraules: "Oi, las, caitiu! ¿que et val dejunar ne paupertat, pregar Déu ne mal vestit, mal jaser ne estar menyspresat entre les gents, pus que aquest canonge, ab vanitats e ergull, riqueses e benanances, està en lo món en pus noble esgleia e pus honrada que la tua? Semblant és que en la virtut de la sua fe sia pus exalçat, que no és en virtut de la tua fe; car si la tua fe era mellor que la sua, seguir s'hia que a tu ajudàs l'aspra vida que fas en exalçar e honrar l'esleia en què és; e ell en les vanitats de su vida mundana deshonraria e destroviria l'esgleia en què és. Foll, fé't crestià; car par que major virtut sia en la fe dels cristians que en la tua."

     Molt se meravellà Fèlix de la semblança que li hac feta lo fisolof, car no li fo semblant que li fos suficient a la qüestió, e dix al fisolof que li esposés la semblança. Lo fisolof dix que la virtut de la bona entenció, per la qual l'eretge faïa aspra vida, li significà la virtut de la fe del canonge, e en aquella virtut se convengren l'entenció de l'heretge  e la virtut de la santa fe católica, enaixí com se covenc la proprietat de l'herba que el ca menjà, e l'apetit que el ca hac a menjar aquella herba que havia virtut a purgar la mala humor que el ca havia en son cors.

― Sènyer ―dix Fèlix―, gran meravella me dó de la virtut que natura ha en les herbes medicinals, car segons que he oit recontar, la virtut d'una herba mateixa serà bona a curar la malaltia de diverses membres, enaixí com lo riubabre, qui és bo a curar fetge escalfat, e a clarificar la vista e mundar los ulls és molt profitable.

― Bell amic ―dix lo fisolof―, en aquest arbre en què vós vesets estar fulles e flors, és diversificada la virtut vegetativa en diverses maneres; car en aitantes fulles e flors com ha en l'arbre, se diversifica en nombre la virtut de la vegetativa, no estant l'una fulla l'altra, ne l'una flor no estant l'altra flor. Emperò la virtut tota és una en si mateixa, mas segons que és diversitat en les coses qui reeben la virtut, se diversifica la virtut que s'espan per tot l'arbre. Bell fill ―dix lo fisolof―, aquesta semblança que jo vos parle significa la gràcia e la virtut que Déus tramet en lo món als hòmens, los quals reeben la virtut e la gràcia de Déu diversament, segons que són diversos los uns e los altres en membrar, entendre e amar, e segos que diversament usen les coses mundanes. Aquesta diferència de virtut, la qual Déus escampa en lo món inflouent sa gràcia, dóna significança de la virtut que Déus ha en si mateix, la qual virtut és una en essència sens diferència. Mas car lo Pare, qui és virtut, engendra lo Fill, qui és virtut, e lo sant Esperit és ixent d'ambdós, estam aquella mateixa virtut del Pare e del Fill, e lo Pare e lo Fill e lo sant Esperit són distints en proprietats personals, per açó se segueix que la virtut, que és tota una sens diferència, se comunica e es dóna distintament en les divines persones, estant les persones distintes les unes de les altres, e ensems són una mateixa virtut per essència.

     Lo fisolof respòs a la qüestió dient aquestes paraules:

― En aquell dia que Jesucrist venc cavalcam humilment sobre la somera, fo signicat que Déus participa, en la natura humana de Crist, ab totes creatures, car per lo cors de Jesucrist fo significat que los arbres participaven ab la vegetativa de Crist, per ço car volia que la vegetativa dels arbres faés honrament al seu cors, on és vegetable natura. E per la somera fo significat que la virtut sensitiva de Crist e dels animals inracionals, és una en creació. E per los hòmens qui faien a Crist reverència e honor, fo significar que Crist era en semblant natura humana ab ells. E car Crist és una persona en què són dues natures, ço és saber Déus e hom, per çovolc. Déus que aquell dia totes creatures faessen reverència a la deitat e humanitat de Crist.

Antonio Lagordo. Vilaür, a 15 de marzo de 2003.