Els homes que les primeres dècades del segle XX feien teules i rajoles a la bòbila de Pubilla Casas poc es podien imaginar que els turons i els camps que els envoltaven es convertirien en carrers, i el torrent en una avinguda. Potser tampoc sabien que a cops trepitjaven terme municipal hospitalenc i d'altres eren a Esplugues. Però probablement allò que els hagués fet il·lusió, hagués estat saber que per a milers de persones de totes les edats el seu lloc de treball arribaria a ser un espai públic per excel·lència que, en record seu, s'anomenaria plaça de la Bòbila. I és que avui la plaça de la Bòbila s'ha transformat en un dels espais socials i culturals emblemàtics del barri de Pubilla Casas: l'ambulatori, la Biblioteca i el Centre Cultural, el Centre d'Esplai, la Cofradía dels 15+1, el Centre Muñoz Torrero, el col·lectiu religiós mormó, el mercat dels dimecres, els bars i botigues, ens convoquen perquè tinguem cura del cos i de l'esperit. I no ha estat casual que, seguint la tradició mediterrània, ho facin a l'entorn d'una gran plaça, el lloc concebut des de l'antiguitat per debatre qüestions d'interès comú, per intercanviar mercaderies, informacions i notícies, perquè s'hi expressi la comunitat, és a dir, l'espai de la paraula per excel·lència.

La decisió de tallar, en el plànol, carrers en angle recte perquè avui es pugui gaudir d'un dels pocs grans espais del barri que fa trenta anys encara no s'havia convertit en blocs de pisos, va ser fruit de la paraula de molts homes i dones de Pubilla Casas i Can Vidalet. El sistema polític vigent reprimia brutalment la paraula; però, a l'entorn de l'Associació de veïns i veïnes del barri, el descampat de la bòbila es convertí en l'escenari hospitalenc que durant més anys fou lloc d'assemblea i de lluita perquè es transformés en una plaça comunitària envoltada de serveis públics. Van ser moltes les persones que per fer ús públic de la paraula van haver d'enfrontar-se al poder de la violència en què es basava la dictadura franquista; la majoria havia emigrat des d'altres llocs de l'Estat cap a Catalunya, esperant millorar les seves condicions de vida personals i familiars. Aquestes expectatives més individuals no van anul·lar, però, els desigs de benestar col·lectiu, entorn als quals es va anar forjant una decidida voluntat perquè el nou espai de vida no continués sent moneda de canvi dels negocis immobiliaris. En aquell espai d'assemblea comunitària hi havia harmonia i solidaritat, però també hi hagué conflicte, perquè l'ús de la paraula representa el contacte amb idees diferents, amb realitats i necessitats diverses. I des dels acords i els desacords, des de les vivències comunes i les que no ho foren, aquells grans desigs col·lectius en relació al bé comú arribaren a convertir-se en una magnífica realitat.

Han passat els anys i avui les diferències a la plaça pública són unes altres. Potser actualment l'ús de la paraula no és sempre fluid entre el conjunt de persones que transiten per la plaça de la Bòbila. Certament la conversió d'aquella bòbila abandonada en un espai de la paraula va generar un preciós llegat per a les noves generacions. Però no només per a elles, sinó també per als nous veïns i veïnes del barri, emigrats de terres ara més llunyanes, que també arriben aquí per millorar les seves condicions de vida. Moltes de les experiències que ara està vivint la gent nouvinguda formen part de la memòria individual i col·lectiva de gran part del veïnat més antic del barri.

I són molts els camins perquè les relacions que es construeixen amb les paraules tornin a circular per tots els racons de la plaça. Aquell preciós llegat obre camins per a tothom, perquè ha convertit la plaça en un generador potent d'identitat col·lectiva, un espai públic genuí que concentra edificis principals per a la comunitat, amb serveis i activitats que materialitzen alguns dels drets cívics més preuats, un espai que alhora és centre de sociabilitat i esbarjo quotidians, i un espai que es transforma, segons quines siguin les grans celebracions comunitàries anuals, en un escenari privilegiat de color, de música, d'olors, de silencis multitudinaris, d'explosions d'emoció col·lectiva, i també de focs i de gegants, de ball i de festa grossa, de sucre de colors i ametlles garapinyades. Es tracta del millor llegat perquè la plaça de la Bòbila es recreï dia a dia com a lloc de la paraula per excel·lencia.

Clara Parramon

Pubilla Casas, 2004

(text del programa de mà realitzat en motiu de l'exposició fotogràfica Plaça de la Bòbila, de la reivindicació a la diversitat: la plaça de la Bòbila, des de la primera meitat del segle XX fins a l'any 2004, que tingué lloc del 27 de setembre al 29 d'octubre de 2004 al Centre Cultural la Bòbila)