LA RECERCA

La foscor envaïa cada racó d'aquella casa. Però, de qualsevol manera, podia descriure-la amb gran exactitud. Recorregué cada carrer d'aquella desconeguda ciutat per trobar un lloc com aquell. Als afores l'esperava, tota vella i ruïnosa, una nau abandonada i buida. A l'instant de veure-la, es va convéncer que era allí on havia d'aturar la seua recerca. Cap paret diferenciava la cuina del menjador, la seua habitació de la biblioteca, l'armari del rebost, tan sols l'espai al buit. Els objectes que replenaven aquestes cambres recordaven el món en tres cents metres quadrats, reflexant un exhaustiu escorcoll per trobar l'extravagança en cadascun d'ells. Deu metres separaven les potes del seu llit del sostre que el recollia. Ara amb la seua mirada perduda en eixa direcció, observava els seus pensaments, mancats de sentit i entusiasme.

Uns rostres, primerament, aliens a la seua vida, avui eren els únics que la formaven, rostres corresponents a papers d'oficina i impresos oficials. Un treball era allò que tenia, no hi havia més en què pensar. Va ser aleshores quan es va adonar que l'havia perduda. Es va soprendre a ell mateix, mai havia estat despistat fins ara. Amb l'ajuda dels llençols que el cobrien, va repassar, un per un, tots els seus moviments, des de la matinada, prompte, quan el sol es filtrà pel finestral, fins a l'hora que arribà amb la sopa d'aquell bar tan xicotet que s'encontrava pel camí. Va transcórrer una jornada normal, amb el seu inseparable company l'ordinador. A més, encreuà alguna paraula amb aquella jove secretària que sempre li mostrava un agradable somriure, el nom de la qual, no recordava mai. No, era impossible, el dia abans no l'havia deixada abandonada en un calaix.

Saltà i tocà el sòl de terra amb els peus nus, no podia creure que havia extraviat, mirà davall del llit, però no hi era. Obrí l'armari i el buidà, una per una registrà totes les butxaques de les jaquetes i els pantalons, allí tampoc. Es posà les mans al cap i tirà amb força dels seus cabells, ¿on l'havia ficada? A l'estudi no hi havia ni rastre, tampoc sota els coixins dels sofàs del menjador. Es dirigí cap a la cuina, descartà la possibilitat que estiguera en el frigorífic: feia temps que l'utilitzava per a ben poc.

Començà a trencar l'alba i la claretat il.luminà la part de la nau la qual no havia enfocat amb llum, allí el seu Opel Calibra dormía, així i tot, desafiant amb valentía, el seu major admirador, aquell qui el conduia sense descans. Potser l'havia oblidada davall del seient del copilot o a l'espai reservant per a les cintes de música. Tampoc hi va haver sort. Va arrancar el cotxe, i amb pijama, se n'anà a buscar-la, encara no saber on.

Els quilòmetres es notaren al dipòsit, però cec per trobar-la, s'allunyà. Feia dues hores que hauria d'haver estat treballant, però no li semblava gens important i prosseguí amb la seua aventura uns minuts més, fins que anà a parar al seu poble nadiu. Tot continuava com estava, se sentia un estrany davant el impermeable pas del temps en aquell petit lloc amagat del desenvolupament i les presses de la gran ciutat.

Sense més incovenients que la seua pròpia sorpresa per no sorprener-se de res nou, emprengué el camí cap a la muntanya més alta de la zona. Ni tan sols l'aire, va poder contar-li suament per damunt del soroll del silenci, el camí fins a ella. Les pedres callaren i deixaren fer a aquell jove nerviós que les alçava una darrere l'altra. El cel, nítid, blau, immòbil, recobria aquell paissatge amb el qual s'havia sentit moltes voltes ple. No la va encontrar, i ara maleÏa i es preguntava per què hi havia anat a aquell lloc on havia promés no tornar.

Enutjat per haver traït aquella promesa tan antiga, molest per l'aparació d'una nova incògnita, a la qual decidí no donar resposta pel seu propi bé, continuà conduint per aquell poble antic de carrers estrets i façanes grises. De sobte, frenà, alguna cosa l'havia colpejat al ventre, finestres tancades, portes tancades, fulles sobresortint de les esquerdes, un aspecte melancòlic per a una cosa. No hi havia ni un ànima a aquell carrer, allí estava sol. Va fugir les fustes que tapaven la porta guiat per alguna sentiment que li sorgia d'un lloc amagat a la seua ment, inexplicable. Tot hi era igual, cobert per la pols i la humitat, però tot igual. Mobles vells, plens de records i vesprades on el temps moria en l'avorriment i la monotonia. No va voler saber res més d'aquella planta baixa, y escales amunt s'enfrontà amb l'altre jo que havia sigut alguna volta. Aturat al llindar de la porta, va trobaar la seua habitació tal com l'havia deixada en eixir a la recerca d'una vida. S'assegué al terra amb algunes caixes que s'amuntonaven en un racó. Obrí la primera i troba algunes fotografies de quan era jove, si mirava una darrere l'altra podia entreveure el so d'una rialla, la seua. No la va trobar allí tampoc. Objectes dels més variats, diplomes, notes de classe dels companys reflectint les angoixes que tenien a l'época, les notes finals de l'últim curs..., que res tenien a envejar a aquells que descansaven a la seua nau tot el dia. Els llavis se li traslladaren cap a la seua dreta, dibuixant tímids un somriure, que s'esborrà en veure que continuava amb les mans buides.

Escoltà un soroll i lentament, es girà cap a la porta, una ombra passava pel corredor, era l'ombra del record de sa mare. Es gità completament, vaja, sa mare, feia anys que havia estat morta, ja mai hi pensava. La seua família havia desaparegut ja fa molt anys de la seua ment, ni tan sols visitava sa germana que vivia a uns quants pobles de la seua ciutat. Al ventre tornaren a colpejar-lo la seua consciència i els seus remordiments. S'alçà d'un salt i biaxà al carrer corrent, fugiria al més prompte possible d'allí, ara estava completament segur que no tornaria a veure aquell poble.

L'esfera lluent, deixà de ser-ho darrere de la nau quan hi arribà. La nit l'acompanyava el seu color que era el mateix del seu ànim. Passejà durant hores per totes les habitacions, observant-les com si fos la primera vegada que ho feia, estava segur que entre eixes parets no estava. Els llibres de la biblioteca li paregueren diferents, interessants, tal volta. Va donar una ullada a aquells que havien viatjat amb ell sempre, res, tampoc. Sense cap necessitat de canviar-se, es ficà dins del llit, decebut i frustrat per no haver pogut cobrir aquella absència.

Es va adormir sense trobar la felicitat. Va ser una llàstima que no s'adonara que havia deixat de tenir-la en el moment que va deixar de gaudir amb ella. I així, va perdre la vida buscant allò que no es pot trobar, allò que s'encontra, allò que sempre havia tingut dins seu. Felicitat, que no es pot descriure amb cap paraula: felicitat. ¿On hi és?