Crevillent Municipi del Baix Vinalopó, que ocupa el vessant sud-oriental de la serra de Crevillent i una gran part de la plana litoral intermèdia entre els deltes del Vinalopó i del Segura. El gran pla inclinat és perllongat a partir de la isohipsa dels 100 m per una extensa superfície al·luvial i subsident que confronta amb la llacuna del Fondo (1 593 ha al municipi), migpartida amb el terme d'Elx; el Saladar n'és una part integrant semibonificada. Les rambles que drenen el terme s'esvaneixen a l'entrada del pla al·luvial, abans d'arribar al toll. El territori no conreat és cobert per pastures, espartars i garriga. Al secà (25% de les terres conreades) es conreen garrofers i ametllers, i al regadiu (75%), que rep l'aigua dels dos canals d'Albatera, hi ha sobretot ametllers, farratge i cítrics; també s'hi fan hortalisses, cotó i vinyes. Figueres, vinya i barrella completaven l'agricultura als ss XVIII i XIX. L'aigua prové actualment (passada la febre de les mines d'aquell segle, quan era consumida aigua «geològica» mitjançant autèntics foggara) dels dos canals d'Albatera, de la Societat de Regs de Llevant, bombats des de la gola del Segura. La ramaderia de bovins i porcins hi té un cert interès. El conreu directe representa el 96% de les terres censades. Malgrat la importància de l'agricultura, la indústria és, però, l'activitat econòmica principal. La primera indústria és la de catifes, que ha substituït la tradicional fabricació d'estores a base de joncs de la llacuna, ordits amb fil de cànem del Baix Segura; aquesta vella activitat, almenys des del s XVIII, era completada amb el trenat d'espart local i l'espardenyeria. La venda dels articles implicava una intensa tragineria (tapis d'Espagne) fins i tot a l'estranger, activitat itinerant a la qual se sumava, a l'estiu, l'orxateria. Les estores han estat transformades en articles mixts d'espart, jute, coco, etc, o han deixat pas a les catifes de nus de llana o jute i altres mescles, i l'espardenya és substituïda per calçat lleuger o vulcanitzat. Hi ha també indústria tèxtil. Hom pesca mújol al Fondo i extreu un poc de guix a la serra. La població ha tingut un creixement gairebé continu des del 1859, amb una especial embranzida al decenni dels cinquanta. La immigració és considerable i sostinguda. El sector secundari ocupa el 71% dels actius, mentre que el sector agrari n'ocupa el 12%. La vila (20 357 h agl, 1 267 h diss [1991], crevillentins; 140 m alt) s'assenta a la ruptura de pendent de la serra, sobre els conglomerats i les argiles roges, que als costers dels barrancs han servit per a cavar-hi les coves. El primer nucli urbà medieval s'inscriví en un replà (135 m) a l'est de la rambla, encaixada més de 10 m. Al s XVIII hom envaí la muntanya amb habitatges construïts i uns altres d'excavats, mentre que al s XX l'expansió ha estat feta vers el pla i la carretera de València a Oriola. L'hàbitat troglodític, lligat a un espectacular creixement demogràfic, arrenca del s XVIII i assolí el màxim al començament del XX, amb més d'un miler de coves que agrupaven la meitat de la població. Un segon nucli d'expansió aparegué al s XIX, dellà la Rambla, entorn de la replaceta del Pont. L'església parroquial (antigament de Sant Pere, actualment de la Mare de Déu de Betlem), que substituí la del 1596, fou constituïda en 1779-1829; també dins el nucli antic hi ha el santuari de la Puríssima. La Setmana Santa gaudeix d'un alt renom (els passos processionals són molts d'ells obra de Marià Benlliure, al qual ha estat dedicat un museu monogràfic). La música coral manté diverses entitats. Crevillent constituïa, al s XIII, una plaça forta islàmica de frontera, conquerida per Jaume I (1261) per a Alfons X de Castella, el qual la incorporà (1266) al terme d'Oriola. El 1296 fou ocupada per Jaume II de Catalunya-Aragó i fou incorporada definitivament a la seva corona el 1305. El castell de Crevillent, la població del terme del qual es mantingué sempre musulmana, fou venut, juntament amb el d'Elx, pel rei Martí (que l'havia rebut de Pere III el 1358), a la ciutat de Barcelona per tal de subvenir a les guerres de Sicília. Com a baronia de la ciutat, la població utilitzà el penó de Barcelona. Els consellers d'aquesta ciutat feren refer el castell el 1437, després del saqueig de la població per tropes castellanes. Joan II se n'emparà durant la guerra civil catalana (1462-72) i el donà (1470) a Gutierre de Cárdenas, igual com Elx. Acabada la guerra, Barcelona el vengué definitivament al rei (1473). Carles V en confirmà (1520) la possessió als Cárdenas, ducs de Maqueda, fet que no acceptà la població, que s'adherí a les Germanies. Fou conquerida, però, pel marquès de Los Vélez (1521). Després de l'expulsió dels moriscs (pertanyia a la fillola de la vall d'Elda i tenia 400 focs el 1609), fou repoblada dificultosament. En la guerra de Successió seguí la causa borbònica, fet que li valgué el títol de vila. Part del seu terme fou inclosa en la colonització del cardenal Belluga, que hi fundà la població de Sant Felip Neri; el Realenc és de fundació recent. Prop de la vila hi ha els barris de Sant Pasqual i de Sant Antoni de la Florida.