He tardat una setmana en poder escriure la crònica d’aquesta sortida, i per què? Per què estava destrossat. 

El meu amic Àvila, que penso que més que amic deu ser enemic, em va preparar una excursioneta suau i espectacular pels Ports de Bezeit, res, només 24 kilometrets i unes 4 horetes. 

I així ens ho creïem, quan varem començar el trajecte. A cada giravolt del camí, exclamavem tots molt entusiasmats Oh!! Que maco!! Molt típic dels de Can Fanga. La Pista forestal estava en perfectes condicions, el paissatge meravellós, la pujada era suau, els núvols s’aguantaven d’enviar-nos aigua, i nosaltres fent les fotografies de rigor.  

Eren moments plàcids, que anavem saborejant fins que vàrem arribar a La Fou, que segons el planell, començava la pujada més forta de l’excursió, que també vàrem superar prou bé, uns més que els altres,i que ens va portar a les cases de Vallcanera. Aquí varem fer una paradeta per menjar una mica i recuperar forces i posar-nos els “chubasqueros” ja que la boira pixanera començava a calar els nostres equipaments.

A partir d’aquí es va començar a torçar l’excursió, a la boira si va afegir la pluja i el fred, el dia es posava desagradable, però com que som “els vells rokers” o masoques, varem continuar la marxa pensant que anavem en direcció a la Font Ferrera, i que en seguida trobariem el guardia Guti, que ens indicaria per on teniem que anar a Fredes i trobar el Portell de l’Infern, que ens portaria al camí Mangraner, d’on haviem sortit.

Al Guti no el varem trobar, pero l’Infern en versió aigua, fred i fang si que el teniem a damunt, ens haviem sortit de l’itinerari previst i anavem en direcció contraria, ens allunyavem del camí de tornada.

Com havia estat això? Pues l’home encarregat de portat el GPS aquesta setmana era el Manel, i ell ho veia tot clar, el GPS marcava sempre recta, per tant anavem bé. Ah!! Aquests ingeniers només veuen la linea recta… Deu ser per què es la distancia més curta entre dos punts…

La qüestió és què varem tenir que tornar enrera, amb una mica més de boira, una mica més de fred, una mica més de pluja i una mica més cansats. A partir d’aquí va començar la nostra penitència, i resavem per trobar algú, ens havia dit l’Àvila que per aquesta ruta hi acostuma a passar molta gent (?), i es veu que les nostres plegaries van tenir efecte, o això ens semblaba.

Va aparèixer un cotxe negre. El Diable? El Manel sentint dintre d’ell el complexe de culpabilitat va fer parar el cotxe que era un Mercedes, 4x4, i de genolls li va demanar que portés a un de nosaltres fins al nostre cotxe o un poble a on poguessim agafar un taxi. L’home que anava acompanyat d’una senyora, en bones paraules ens va dir que ens apanyessim. Que després d’aquella pujada venia la baixada. Ah!, quina sabiesa, la d’aquest home!! És normal, després d’una pujada ve una baixada.

La veritat, és que per posar algú de nosaltres en aquelles condicions dins del Mercedes, tot pulidet com estava, s’ha de tenir una gran vocació de samarità, cosa que aquell senyor no tenia.

I oblidant-se d’ell, no sense avans dedicarli algun que altre estirabot, sobretot jo,  varem continuar la marxa, s’anava fent tard, i ens quedava un bon troç per arribar a Fredes.

A partir d’aquí les forçes ja mimbaven i començavem a patir el síndrome del ciclista, “la pájara”´, s’ens havien acabat les provisions  i el fred era molt intens, la boira no ens deixava veure res, tot estava molt fosc, tant, que a mi fins i tot em fa agafar son. El Lluís, veient que em podia quedar adormit damunt de la bici va pendre la decisió d’aturarse al veure enmig de la boira la llum d’un bar, i ferme companyia fins que ens vinguèssin a recollir els altres companys.

I aquí es va acabar l’excursió.

En resum, com havia dit l’Àvila, una excursió suau i espectacular, varem pujar 3 ports amb un desnivell acumulat de 1.600 mts, varem fer 62 kms., la temperatura va estar de -1º, va ploure, hi va haver força boira, molt fang, i ens varem passar més de 8 hores a dalt de la bici, que més podiem demanar…

Només em queden tres coses per afegir:

Una: Que el Ricard, primer ens esperaba per dinar, després per berenar i al final es va tenir que conformar en sopar, ja que varem començar a dinar a dos quarts de nou del vespre, el pobre estava “petrificat”.

Dos: Que des d’aquí vull donar les gràcies als meus amics pel regal que em varen fer i per la seva companyia, un regal que em sembla que està fet amb  segones intencions, pero que agraiexo de tot cor.

Tres: Que em queda per escriure la segona part d’aquesta crònica. El dinar-sopar.

El Play Inmòbil