´'Estartit

SORTIDA PELS VOLTANTS DE L'ESTARTIT

10 de setembre de 2005

Integrants de la sortida:

D'esquerra a dreta: Ramon, Quimet, Josep Maria, Lluís, Ricard i Pepo a les dunes de l'Estartit.

Recorregut:

Sortida de la Urnanització Torre Gran, pujada per les dunes 3 Km aprox. baixada cap a Bellcaire però ens desviem a la dreta cap a la transiberiana (pujada de 3 km aprox.) i seguidament arribem a l'encreuament cap a la L`Escala, a l'entrada d'aquesta població ens desviem cap a l'esquerra i agafem el camí de ronda per a bicicletes que voreja la població de l'Escala per fora, pujem a Rocamaura i finalment baixem per un corriol cap a Torre Gran. (Veieu el mapa adjunt)


Traçat del recorregut obtingut pel GPS	Perfil altimètric del recorregut	Track per l'OziExplorer o per el CompeGPS

Crònica i fotografies de la sortida per Josep Maria Casanovas:

Kms: 25 téorics. (realment 40 i escac).

Títol: "Els condicionaments"

Integrants de l'excursió: Quim, Lluís, Pepo, Ramon, Ricard i JosepMª.

La proposta d’aquesta setmana era del Quim, es tractaba de fer una excursió de 25 kilometres pels voltants de l'Estartit i després anar a la seva finca, fer-nos un bany a la piscina i esmorzar plàcidament.

Què amagaven aquests 25 kms.? Era impossible que el Quim, un home avesat a fer grans i forts recorreguts, ens proposés fer una excursió tan minsa. Davant de tal incògnita ens varem plantejar fer diverses estrategies, el Lluís es va passar durant tota la setmana, nit i dia, al gimnàs i a més va portar la seva màquina a una experta mecànica que li va fer una posta a punt excel.lent (a la bici). En Ramon també preocupat, va portar al seu millor "gregari" anomenat "el serpa de Corbera" per contrarestar les escapades del Quim a la muntanya i en Josep Mª una home especializat amb ....., no se sap en què, va portar en Ricard, que fa de tot, futbol, cross, ciclisme, anuncis, etc. que també es "pica" amb facilitat, per que fos el seu "gregari" i controlés el cap del pilot. A última hora varem tenir una baixa important el Manel, el nostre "aljibe", que segons fonts ben informades, tenia un assumpte important, penjar quelcom .....

A més si afegien uns condicionaments, que no sabiem si els podriem aconseguir, per que el esmorzar fos gratis, que son els següents:

1 – El Josep Mª s’havia d’afaitar la barba.

2 – El Manel no podia dir cap acudit del seus.

3 – Que el Lluís no tingues pressa per marxar.

4 – Que el Quim no ens deixés llençats a la pujada.

Bastant dificils i que més endevant ja explicaré si els vam aconseguir.

Tornant a l'excursió, he dir que com ja ens imaginavem, va començar amb una sortida frenètica, que va fer que al "gregari" Ricard se li sortis la cadena i quedés despenjat del cap del pilot, el que teòricament tenia que controlar, el ritme era molt fort i la pujada començava a fer estralls a les nostres cames, així que el Ramon va enviar al seu "gregari" Pepo a contrarestar al Quim i ajudar al Lluís que era l’únic que estaba aguantant aquell infern.

A la "meta volant" de les dunes ens varem agrupar tots, el Quim va fer una concessió, cosa rara en ell, i ens va esperar i així d'aquesta manera varem poder fer la fotografia de rigor, tots junts, per què a partir d'aquell moment ja no tornariem a estar tots junts.
	Un cop inmortalitzat el moment, el Quim continuant l'excursió ens va guiar per paratjes molt bonics, amb boscos plens de pins amb pujades pedragoses que ens ho afluixaven tot i baixades per corriols que potser pels conills haurien d’ésser una maravella, però per nosaltres eren un perill per les nostres cames, més d'un hi varem deixar els pels enganxats als punxants matolls.



Quan les nostres forçes començaven a minvar, al arribar a un encreument de camins, el Quim ens va fer la última criminal proposta, pujar al "Rocamaura" ( mts.) des d’on podríem veure una magnífica panoràmica de les Illes Medes i de l'Estartit. En aquell moment va haver-hi diversitat d'opinions. Uns deien que sí (Quim) altres que no (Lluís, Ramon i Josep Mª) i altres no es manifestaven (Pepo i Ricard), pero com que qui pagaba l’esmorzar era en Quim, varem fer un esforç.


El Lluís que començava a estar "grogui", la "pàjara" de la gana volaba molt a prop seu, i amb el "pundonor" que sempre li ha caracteritzat va començar l'ascensió, seguit del Quim, el Pepo, el Ricard i una mica més enrere el Ramon i el Josep Mª. La pujada va ser com havia estat part de l'escursió pedragosa i sorrenca, el que feia que l’esforç fos doble, el Ramon a mitja pujada es va prendre un "alto en el camino" feia poc que havia sortit d’un còlic nefrític i estava una mica cansat, i a sota d’un pi es va quedar esperant-nos. A dalt no se qui va arribar primer, ja que jo vaig arribar l'últim, pero va valer l'esforç de pujar-hi, la vista es fantàstica.




	Ara ja si que era hora d'anar a esmorzar la "pajara de gana" ja volaba per damunt de tots, com si fos un corb esperant que caiessim desfonsats. El Ricard començava a tenir al.lucinacions deia constantment que sempre pasavem pel mateix lloc i que no ens moviem en cap direcció, el sol li havia cascat les neurones per no portar el casc posat. A la fi varem arribar a la finca del Quim, pero al anar entrar es va produir una escena de pànic, la porta estaba tancada a pany i furrellat, l'Eva se n’havia anat i s’havia emportat la clau. Aquella porta tancada ens separaba del nostre "oasis" piscina amb aigua cristal.lina, cervesses fresquestes, i el suculent esmorzar.
Quan un està en situació "pajaril" comença a pensar malament. Havia estat un sabotatje per part de l'Eva pels maltractaments (de pensament) fets al Milú? Era l'última estratègia del Quim per fer-nos patir fins l'últim moment? No ho sabrem mai. Quan es va obrir la porta tots els nostres mals van desapareixer. Explicaré com va anar el tema dels condicionaments i deixaré per un altre dia el de l’esmorzar, no sigui que al Lluís, el nostre "webero", es quedi sense megues. El primer condicionament va eser superat pel Josep Mª, no sense esforç, ja que va tenir que utilitzar la segadora de la gespa del Quim per afaitar-se. El segon no o sabrem mai, l’ausència del Manel quedarà sempre com una gran incògnita. El tercer, el Lluís fent gala una vegada més de la seva força de voluntat no se li va escapar ni un sol cop el "ja es hora, marxem". En quan al quart, si hem dir la veritat, el Quim va ser misericordiós i no ens va deixar llençats del tot. Així que, un cop superats o quasi superats els condicionaments, ens varem fotre el esmorzar que el Quim i la Eva ens havien preparat. Tenint en tot moment en el pensament els no presents. I aquí s’acaba per avui la crònica d’aquesta sortida. El Play Inmòbil. P.D. Vull demanar disculpes al Pepo i al Ricard, per haver-los anomenat "gregaris", pero com diuen en el cinema, ho exigia el guió per poguer fer la crònica.