Hem emprés la sortida des del Poble de Sant Martí de Llèmena, municipi del Gironès, al límit amb la Garrotxa i amb la Selva, atravessat per la riera de Llèmena. L'Ós gran coneixedor del terreny a mida que ens anavem acostant al camí de pujada ens informava que els antics volcans de Puig Moner i de la Banya de Bóc,a la serra de Rocacorba, havien deixat corrents de lava que baixen fins al fons de la vall de la riera.

Es veu que aquesta corrent de lava s'havia quedat tota al camí de pujada, per què només començar, l'amic Ricard ha patit una caiguda. La pujada era verdaderament molt complicada, les pedres no ens permetien badar amb el paisatge, s'havia d'estar molt concentrat, la veritat és que costava molt pujar, més per la gran quantitat de pedres que pel desnivell, o potser això ens semblaba.

Quan hem arribat al plà on s'uneixen els tres camins, el de San Martí de Llèmena, el d'Olot i el de Canet d'Adrí, ens quedaven dos quilòmetres fins a dalt per carretera asfaltada, un altre vegada hem dubtat, però ja erem gairebé a dalt, no podiem fallar...

I cap amunt hem anat, començava a ploure, així que la pujada s'ha fet a bon ritme, ajudava la carretera i la fresqueta de l'alçada i l'aigua que queia. Ah!! Un cop a dalt, quina vista, quin paisatge, maravellós, valia la pena pujar!!

De baixada teniem dues opcions, tornar pel mateix lloc, i arriscar-nos a una caiguda pel pedregal mullat per on haviem pujat, o fer una mica més de volta i tornar per Canet d'Adri. Hem decidit per aquesta segona opció, teniem vuit kilométres de baixada fins el lloc d'esmorzar.

Quan hem arrivat a Canet d'Adri al lloc previst per esmorzar, la sorpresa ha estat que ens han dit que aquella hora ja no feien esmorzars, cosa que ens a cabrejat bastant, sobretot a mi. Però, sempre hi ha una segona oportunitat en tot, hem preguntat a on podriem fer-ho, i ens han adressat al Restaurant Montse.

Aquí si que l'hem encertada, tenen una cuina molt ben elaborada, la veritat és que feia molt de temps que no trobavem un lloc tan acollidor i que es menjés tan bé.

Ens hi trobavem tan bé, que fins i tot Sant Pere ens ha ajudat, ha començat a ploure amb ganes, el que ens ha obligat a tenir que esperar una bona estona, temps que hem aprofitat per xerrar una mica amb la mestressa, la Sra. Montse, el seu marit (o sento no m'enrecordo del seu nom) i la Srta. Sònia, que son encantadors.