Sortida: 28 d’octubre de 2006 

No sabiem quina excursió fer, així que hem trïat una ja coneguda a fi de no perdren’s. Però sense el nostre home GPS, el Lluís, no som res, la feina que ens ha costat trobar el camí que passa pel pou de glaç i que ens tenia que portar fins al Santuari del Corredor. (Veieu lloc de la sortida a Canyamars)

Pels que no ho sabeu, els pous de glaç, avans s’utilitzaven per emmagatzemar el gel que portaven desde les cimes nevades de les muntanyes. Com ho feien? Dcncs anaven apilant neu i la trepitjaven fortament fins que quedava ben compacta, després la tallaven en blocs, la tapaven amb sacs i la carregaven a dalt dels burros (catalans) i la baixaven fins els pous de glaç. Aquests pous eren molt grans, més de 10 metres de diàmetre i les parets eren de fang i pedra amb un gruix de més de 25 cms., eren com un gran “termo”. I es feien servir per guardar-hi aquest gel fins que es portava als mercats de Barcelona, un gran invent pels pescadors per poder conservar les seves captures.

El pou que hi ha a Canyamars data del segle XVII. (Informació facilitada pel Manel).

Un cop trobat el pou de glaç ja ens hem orientat força bé per anar en direcció al Coll de Rupit (a uns 430 mts. Alt) o dit també La Creu de Rupit, on hem aprofitat per fer-nos la fotografia de rigor al costat de la creu, sempre que hi passem ens hi fem una. Podriem dir que és ja, una clásica. I mentres ens la feiem, alguns mosquits desaprensius s’han aprofitat per xuclar-lis les cames al Ramon i al Ricard i avans que no ens passes a la resta ens hem marxat cap al Santuari. 

El Santuari del Corredor (Mare de Déu dels Socors) es trova al cim de la serra del Corredor, a 632 m. alt., pertany al municipi de Dosrius (Maresme). Al començament del s. XVI hi fou construida una petita esglèsia, ampliada aviat; l’actual edifici, consagrat el 1583, és gòtic, bastit en granit; el campanar és de planta quadrada, i la nau, de creu llatina. L’altar major és renaixentista. Depèn de la parroquia de Sant Andreu del Far. (Extret de la Gran Enciclopedia Catalana). 

I un cop arribats al Santuari hem esmorzat al restaurant que hi ha al costat, ja conegut per nosaltres d’altres excursions que hem fet per aquests indrets. Al restaurant hi han fet moltes millores, que esperem no trenquin l’encant què sempre ha tingut. 

Fins aquí tot bé, a estat a partir de la baixada quan hem tingut un ensurt, el nostre Òs de la Pradera, el Manel, ha patit una caiguda, quan se la hi posat la roda del devant dins d’un reguerot, dels que deixa l’aigua al ploure, que hi havia al camí. Segons ens ha informat el Pepo que en aquell moment anava amb ell, la caiguda ha estat  espectacular, ens ha dit que la del Imperi Romà no va ser rés comparada amb la d’ell. 

Al arribar el Ricard i jo, que anavem més enrere, els hem trobat i el Pepo ja l’estava ajudant, i comprovant que no tingués res trencat, només estava una mica masegat i espantat. Hem enviat al Pepo, que és un home molt expert baixant, a cercar ràpidament al Ramon que anava per devant, per avisar-lo del fet i no fos el cas que tinguèssim que anar a cercar el cotxe. Però no ha fet falta, el Manel és un home fort i un cop s’ha recuperat de l’ensurt a anat baixant amb nosaltres fins ha arribar a on teniem el cotxe. 

Un cop arribats al cotxe li hem donat un pastilleta pel dolor, i hi ha hagut uns moments que estavem preocupats, no deia cap acudit, estava molt calladet. Ah!! Quan ja li ha fet efecte la pastilla, ha tornat a ser el de sempre, ha començat a fer dissertacions de les seves. Aleshores tots hem respirat tranquils, i hem pensat, aquest xicot és una fera.  Aixó si, demà tindrà agulletes i li faran mal tots els ossos, cosa normal en aquests casos. 

El Play Inmòbil. 

“Parte médico” a les 22,00 hores: Després de rebre el tractament donat per la Rosalía, el pacient es recupera de forma miraculosa.  

¿Quin haurà estat aquest tractament ?  

Un servidor que acostuma a caure més que el Manel estic interesat a saber quin tipus de tractament és el que ha rebut el Manel...