SORTIDA: El Castell d’Eramprunyà.

Kms: No gaires, però emprenyadors de fer.(42 Km.)

ASSISTENTS: Lluís, Manel, Ramon, Kim i Josep Mª.

Aquesta excursió, proposada pel Lluís, era "inèdita" i ho era tant, que quasi no aconseguim acabar-la, només la tosudez d’alguns va fer que la féssim tota.

De sortida ja ens vam perdre per La Sentiu, es veu que no la sentíem prou bé. I pujant per la carretera que va a l’abocador i que nosaltres pensàvem que anava al Camp de Tir, ens vam trobar davant d' una barrera i un vigilant que no ens deixava passar. Per un moment em va venir al cap la imatge del centinel.la alemany que no deixa passar ningú, després de dialogar amb ell el Lluís, el nostre millor dialogador, i sense poder convèncer-lo que ens deixés passar, ens vam plantejar dues alternatives, una era passar en "plan guerrilla", proposada per L’Ós de la pradera, que quan es distragués el centinel.la passar d’amagat, i l’altre, proposada per La Guineu del Clot, era tornar enrere i cercar el camí correcte. Tenint en compte que era baixada i menys problemàtica vam triar la segona opció.

A partir d'aquí tot va anar força bé, guiats primer per uns excursionistes i després per uns altres cicleros que vam trobar pel camí, vam arribar al lloc i al moment més esperat del matí: al restaurant de l'hípica, "Restaurant Can Termens" a Begues. Aquí vam recuperar les forces, molt ben atesos per la Sra. Mestressa i per la Maria de la Mercedes, que resulta que al final no es deia així, però tant s'hi val, la qüestió és que ens van tractar molt bé. Ens van dir que el dissabte a la nit fan música en viu, la situació va ésser quedar-s'hi fins a la nit, però més d’un de nosaltres no haguéssim pogut entrar a casa.

Així que vam reemprendre la marxa cap el Coll Sota la desfeta, i aquí si que hi va haver una bona desfeta, sort que a dalt de tot, i més dalt encara, perquè estava a dalt d'una torre de vigilància, una encantadora agent forestal ens va guiar per trobar el camí que ens habia de portar al Castell d’Eramprunyà, això sí es va passar tota l’estona amb els prismàtics controlant-nos, de fet a qui controlava era el Kim que venia molt sexy de cames.

A tranques i barranques i mai millor dit, perquè el camí es va fer cada vegada més embolicat vam arribar al castell d’Eramprunyà. La veritat es que ens va costar una mica, però va valer la pena, les vistes des de dalt són magnifiques i les runes del castell impressionen molt.

I per acabar de rematar la baixada, un ciclero ens havia dit que era tècnica, era tan tècnica que un servidor que no te res de tècnic la va fer quasi tota caminant.

Un cop passat aquest mal trago vam continuar, però al passar prop de la Masia de Can Pardal, el Manel va voler fer un mal trago d’aigua no potable, espero que no s'hagi passat el diumenge assegut a la tassa del wàter.

I abans d’acabar aquest rotllo patatero, des d'aquí aquí vull felicitar la Mercè, l’esposa d'en Lluís, en el dia de su Onomástica, tal com es deia abans.

El Play Immòbil