Us heu plentejat mai quantes galetes pots posar-te a la boca fins que se’t deixi d’entendre? Com recita una vaca? Com es pot acabar amb el canvi climàtic? Com es pot fer un suc de taronja? Que és la vida? Pot esclatar una guerra per un entrepà de formatge? Que passa si un home s’arrisca?
3 actors, 3 visos, 3 boques plenes. Si callar és de savis, aquest trio és ben imbècil. Una tesi escènica sobre tot allò que no té interès i com d’aquest no interès en neix un espectacle poètico absurd ple de coses que no interessen.

Txema Stamfford

La primera i gran raó per acceptar de formar part d’aquest espectacle ha estat el poder conèixer i treballar amb Txema Stamfford. Poques persones del nostre panorama teatral saben deixar l’espai per a la creació amb un bagatge de gran tonatge com ho sap fer en Txema. Ha anat deixant la seva saviesa i empremta en cada moment dels assaigs de la companyia. Per problemes d’agenda, que ara no venen al cas, encara no ens em pogut trobar físicament a la sala d’assaig, però voldria aprofitar aquestes ratlles per agrair-li la seva aportació a aquest espectacle i al teatre.
...i també, posar en dubte el saber, sabent que saps allò que només saps que no saps res. I poder fer malabars amb Hume i Kelsen i Kasparov, perquè no tenen més importància que les pilotes o els pèls a la llengua. Fer valer tant poc les imatges com les paraules, i tornar a trobar el sentit per la manca absoluta de sentit. O tornar a trobar el sentit, per la manca de contingut i la búsqueda desesperant de la forma, pel buit que és en si mateix un contingut, i fugint de l’explicació anem a parar a la gratuïtat, que és segurament la única manera d’estalviar-se els peatges psicològics a un escenari i de tornar a trobar l’essència, el fons, el sentit.

Ester Nadal

Col·legi de Teatre de Barcelona, Marc González, Carmen, Marta Aran (tetes), Iaia Maria, Àlex D. Capo.