Les primeres generacions de formigues tibetanes (tibetanus hormigvibus) apareixen al peu de les muntanyes del Tibet cap al s. XII d.C. Aquestes formigues sorgeixen de la barreja de diverses races de formigues que havien emigrat al nord buscant un habitat més adequat per la seva supervivència.

Els assentaments més importants s'estableixen a la vall del Nan Shan. Aquests esdevenen, al s. XV, el centre neuràlgic del comerç i la ramaderia. La religió de les seves habitants és la doctrina dGe-lugs-pa, una de les quatre escoles de la religió budista.

Les relacions entre les dues comunitats són amistoses fins que, a mitjans del s. XIX, després d'una època de cruenta sequera, sorgeixen els primers conflictes territorials. Aquests conflictes s'agreugen a causa de les desavinences religioses. Així, el 1857, els dGe-lugs-pa (anomenats "els virtuosos") declaren la guerra als rNying-ma-pa ("l'antiga"). La guerra durà fins al 1875 i provocà un descens en picat de la població existent ja que va augmentar terriblement la taxa de mortalitat.

Un cop finalitzada la guerra, després del Tractat de Punja-Kha, s'estableixen les fronteres que separen ambdues branques de la religió. Cadascuna reconstrueix el seu cau i els seus cultius de manera aïllada. Però el 1916, al excabar nous túnels dels seus caus es troben les dues colònies en un pateix punt.

Després de deu dies de negociacions decideixen ajuntar les dues colònies ja que, des que els humans han agafat el costum de menjar formigues torradetes, la seva població s'ha reduït molt passant a ser una espècie en perill d'extinció. A més a més, tret de la diferència de religió, els seus hàbits, costums i tradicions continuen sent els mateixos. D'aquesta manera, les últimes supervivents conviuen actualment sense més problemes que els que els ocasionen els humans.