Casa Milà (La Pedrera)
La Casa Milà va ser una de les últimes obres fetes per Gaudí. La va començar al 1906 i la va acabar entre el 1910 i 1911, que va ser la data que els Milà la van habitar. Fou un encàrrec de Pere Milà, un fabricant tèxtil casat amb Roser Segimon, que volia una nova residència a la seva parcel·la. Ells habitarien el primer pis, i la resta, el segon, tercer i quart pis, els llogarien a altres famílies. La proposta que els va fer Gaudí va ser la de construir dos edificis al voltant de dos grans patis interiors intercomunicats. Aquesta característica permetia una millor il·luminació i també una millor ventilació. El que primer destaca de la Casa Milà és la impressionant façana. Ocupa la cantonada de Passeig de Gràcia amb Provença i és tota corbada, sembla ben bé la silueta del mar i les seves ones. Apart d'això, l'edifici no té cap paret mestre, sinó que s'aguanta per columnes. Algunes d'elles aguanten la façana per darrera i això permet que les finestres i balcons siguin molts grans. Com hem dit abans, la finalitat que es buscava amb això era que la llum penetrés més i que l'aire es renovés constantment. El pis dels Milà tenia uns 1200 metres quadrats, les altres plantes, aquesta superfície es dividia per 4 i en resultaven vivendes de 300 metres quadrats per ser llogades. Amb els patis interiors, apart de la ventilació i la il·luminació, Gaudí buscava que els habitants estiguessin com al carrer. Fins i tot va fer-hi voreres i dues entrades per carros i cotxes, ja que en aquella època, Barcelona estava en ple procés d'industrialització, construcció de noves infraestructures, com pavimentació dels carrers, clavegueram, enllumenat públic, tramvies, metro... Una altra característica de la Casa Milà és l'últim pis, les golfes. L'espai està gairebé aïllat de la llum, és un espai continu, sense columnes i només hi ha arcs parabòlics. Aquests arcs diafragmàtics deixen tot l'espai interior lliure, sense parets ni construccions que estorben. El terrat l'intenta fer com la façana, ondulat. Està ple de Badalots, que són com xemeneies per on l'aire circula. Apart, hi ha 7 xemeneies que s'assemblen a uns guerrers medievals. La Casa Milà li van dir popularment Pedrera perquè l'edifici sembla que estigui escolpit, sembla una massa compacta. I la gent quan passava per davant d'ella i veia als obrers picant la façana la van començar a anomenar així. Es nota la influència de Verdaguer també perquè la va relaciona, com la Sagrada Família, amb la Muntanya de Montserrat. La decoració de la casa, les reixes dels balcons, el terrat... és molt important. Va comptar amb la inestimable col·laboració de Jujol. Finalment, dir que els clients, i especialment, la senyora Milà, Roser Segimon no en van quedar molt contents perquè van tenir desavinences amb l'arquitecte. Radiografia de la Barcelona d'inicis de segle: A principis del segle XX, Barcelona experimentava l'auge de la industrialització. Cada cop hi havia més i millors fàbriques, es pavimentaven els carrers, es modernitzava i construïa nou clavagueram, s'il·luminaven els carrers i es van començar a construir el tramvia, el metro... Barcelona es feia progressivament més gran amb l'annexió de nous barris degut a les migracions internes de l'estat. El progrés en la societat quedava plasmat en les comoditats que hi havia a les llars: com el gas, l'aigua, l'electricitat, la ràdio, el telèfon, el cotxe... i també incrementava la indústria del cinema i la fotografia. Per tant, tot això va ser possible gràcies al increment del poder adquisitiu de les famílies catalanes que, a la vegada, van demanar nous serveis públics.	Pedrera vista des de fora
	Vista general de la Pedrera
	Façana principal de la Pedrera
	Teulada de la Casa Milà
	Xemeneies en forma de guerrers de la teulada de la Casa Milà
	Arcs parabòlics de les golfes de la Casa Milà