"tu vas fugent, no ausas fer batalla: por has de foch, la coa tens de palla"                                        

   Arnau d'Erill (segle XV)

Una novella col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se'n diu la cua de palla, nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però això es convenient, si més no, entre les cobertes d'un llibre, car altrament no hi hauria història.

Es tracta, doncs, d'una col·lecció de novel·les policíaques, gènere literari que arreu del món compta amb nombrosos i fidels seguidors i que ací havíem de llegir sempre en llengües manllevades. Ara podrem fer-ho en la nostra. De moment seran obres estrangeres que a fora han conegut grans tirades que sovint arriben a milions d'exemplars; més endavant, quan els nostres autors s'animaran, us oferirem també els productes del país.

L'empresa, ho podem confessar, no ens sembla pas mancada d'un cert interès, Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenem de 'lladres i serenos' no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura de demà no podran passar per alt, com avui s'ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir. El lector s'ha tornat exigent i alguns autors que la cultiven s'han vist obligats a apurar ensems l'enginy i el saber literari. Entre aquests escollirem.

Volem ésser llegits de tothom, d'aquells qui en un llibre cerquen només la simple distracció al final d'una jornada de treball i d'aquells altres que troben llur gaudi en un estil sense defecte o en la perfecta estructuració, en la riquesa tècnica d'una obra. I s'hi n'hi ha que són prou sortosos per a apreciar ambdues coses, la història i el seu reeiximent en termes literaris, millor. No oblidem que esperits tan cultivats i subtils com un André Gide s'hi han delectat. Us desitgem la mateixa fortuna.

Per altra banda ens donarem per satisfets si, en el sentit que sigui, fem un servei, per petit que vulgueu, a tots aquells lectors en potència que potser ens esperaven. Aspirem, fins a cert punt, a ésser un camí que mena a d'altres curiositats, una porta per on l'entrada és planera i agradable. Tant de bo no ens equivoquéssim!

Manuel de Pedrolo (1963)

"'La cua de palla' va néixer amb unes intencions ben concretes: facilitar al lector català habitual una mena de literatura que fins aleshores havia hagut de llegir sempre en castellà (o, de vegades, els més privilegiats, en francès o en anglès) i proporcionar als nombrosos addictes del gènere poc preocupats per la llengua una oportunitat de practicar la nostra i, eventualment, d'interessar-s'hi, a l'hora de llegir altres llibres. Dues raons, com es pot veure, estretament relacionades i prou lloables.

Potser algú dubtarà que sigui la primera; al capdavall, encara abunden les persones convençudes que les novel·les i les pel·lícules vulgarment anomenades de 'lladres i serenos' són una mena d'escola de la delinqüència. Jo, lector i espectador constant d'aquestes produccions i, ocasionalment, culpable d'haver-ne escrit alguna, m'inclino a creure, ben a l'inrevés, que ens permeten de desfer-nos d'una manera prou inofensiva d'una càrrega de violència que tots, qui més qui menys, portem a dintre. Malgrat algunes afirmacions en contra, no ha estat pas demostrat que hi hagi una relació entre l'augment de la criminalitat i el volum cada dia creixent d'actes de sang en la narrativa, el cinema i la televisió."

Manuel de Pedrolo (1972)

"La mateixa 'Cua de Palla', que esperava la 'lectura' despreocupada, 'de quiosc', era una col·lecció extraordinàriament 'culta': elogiablement 'culta', diria jo."

Joan Fuster (1972)

"Penso, doncs, que no és el moment de discutir la carta de naturalesa d'un altre gènere ben concret, la novel·la policíaca i, posats a primfilar, 'la novel·la negra', de la qual sóc un lector apassionat. Ara mateix, sense moure'm del lloc, aixeco els ulls i ensopego amb una rastellera de volums que em deleixo per rellegir i que em fan companyia, aquí, a l'abast de la mà. N'hi ha setanta-u de color groc, ben arrenglerats que constitueixen un dels petits tresors de la meva biblioteca: la col·lecció completa de 'La cua de palla --la millor col·lecció de lladres i serenos del món..!-- que, de la mà d'Edicions 62, va aparèixer entre nosaltres de 1963 a 1970.

M'afanyo a justificar-me! Com és natural, no puc saber si la desapareguda --i enyorada, ai!-- 'Cua de Palla' és o va ser la millor col·lecció del gènere que s'hagi editat mai, però sí que puc explicar que l'any seixanta-dos, quan després de vint-i-tres anys d'haver perdut la guerra s'autoritza la publicació de traduccions d'obres estrangeres al català, Manuel de Pedrolo, bon coneixedor del gènere, va passar a dirigir 'La cua de palla' i va poder triar entre el bo i millor que existia en els catàlegs de totes les editorials hagudes i per haver. Les cases franceses, angleses o alemanyes, posem per cas, que publicaven traduccions i produccions pròpies amb la major naturalitat per guerres que haguessin perdut o guanyat, havien hagut de competir entre elles a l'hora de nodrir els seus fons. I s'havien repartit els autors i els títols segons el criteri i llestesa dels seus directors, i la situació del mercat. Aquí, entre nosaltres, aquest problema no va existir i en Pedrolo va poder tirar al dret."

Joaquim Carbó (1981)

"Què fa que avui a les escoles les novel·les policíaques siguin llibres de lectura? Què fa que la crítica o la història de la literatura se n'ocupin? Què fa que els escriptors de 'cultura', la literatura 'seriosa', n'acusin la influència? És senzillament inexacte dir que el públic lector més cultivat, sempre prou reduït, ha acabat cedint i ha reconegut els valors d'un gènere que milions de lectors ja apreciaven; tampoc seria correcte dir que el gran públic tenia raó i que el públic minoritari ha hagut de corregir el seu error. El cert és que la literatura popular o de consum, i amb ella la novel·la policíaca, ha fet irrupció a les institucions acadèmiques. Com que han canviat gustos, mentalitats i actituds, reduir la literatura als escriptors i obres de què ens parlen els manuals, és no solament una limitació intel·lectual sinó un risc professional. Si volem compensar les dosis habituals d'avorriment cal cercar lectures estimulants: la novel·la policíaca ens les proporciona.

I quines novel·les policíaques? Doncs les de "La cua de palla". Una col·lecció eficaçment dirigida per Manuel de Pedrolo que reclama la nostra atenció de lectors. De fet, la torna a reclamar, perquè "La cua de palla" va començar a ser publicada l'any 1963 i va anar llanguint amb un mínim èxit de públic fins a la seva desaparició, després de més de 70 títols. Ara, les demandes reiterades d'un públic ben disposat han decidit Edicions 62 a efectuar la reedició, ara com ara amb èxit. És això, fa quinze anys no era el moment d'aquesta col·lecció; ara sí. Hi ajuda, cal dir-ho, que a les escoles es llegeix novel·la policíaca, però allò que ha estat decisiu és que el públic culte ja la considera de bon ull. És cert que se n'ha llegit sempre, que el mateix públic culte en llegia, però passa que avui és com una moda, generalitzada, estesa i de bon to: una moda positiva i benvinguda."

Enric Sullà (1983)

"La Cua de Palla", dirigida per Manuel de Pedrolo, s'inaugurà el 1963 i s'anunciava com 'la col·lecció de les millors novel·les de suspense del món'. Un reclam que podia semblar hiperbòlic però que no ho era gens perquè, efectivament, 'La Cua de Palla' editava els millors clàssics de sèrie negra i restava molt a l'aguait de les novetats que s'anaven produint en un gènere especialment prolífic i multiforme. Un cop d'ull als primers títols ho confirma a bastament: a la vora de les obres i els autors més coneguts (La clau de vidre, de Dashiell Hammett, La mort t'assenyala, de Ross Macdonald, El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain, i La pell d'un home, de Georges Simenon), la col·lecció arriscava per autors més joves, rigorosament contemporanis, com és el cas de Sébastien Japrisot, Margaret Millar, Fred Kassak, Stanley Ellin i, fins i tot, Friedrich Dürrenmatt, poc conegut per les seves obres de suspense.

A desgrat del prestigi del seu director, de l'innegable encert de la tria, d'un disseny llampant i d'un notori llançament publicitari, 'La Cua de Palla' no acabà de cristal·litzar. L'emprenta inicial començà aviat a minvar fins a encallar-se definitivament el 1969. Dotze anys després, el 1981, l'èxit del seu rellançament confirmava la solidesa i la qualitat de la col·lecció. Caldria esbrinar, doncs, per què 'La Cua de Palla' no va quallar en aquells anys seixanta."

Isidor Cònsul (1988)

Hem de concloure que, malgrat la —lògica— permanència del groc a portades i contraportades de "Seleccions de La Cua de Palla", els elements negres donen el color més en consonància amb els continguts de la col·lecció i de cadascun dels volums. És evident, doncs, que l'actual "Cua de Palla" vessa de color noir, del més genuí color noir. Hi respon la publicació del present llibre com el número 150 de la sèrie. Tot esperant que es mantingui allò que, fins ara, ha fet possible una col·lecció de les característiques comentades: el suport constant d'un públic culte, entès i exigent.

Xavier Coma (1994)

"Amb Manuel de Pedrolo vam aconseguir la primera col·lecció de novel·la policíaca en català, amb una selecció de títols ben interessant que abastava un ampli ventall de la literatura criminal de qualitat, i tant al començament com al final es donaren explicacions. Amb Xavier Coma, un cop passada la primera època de rescat de títols de l'antiga 'La Cua de Palla' --rescatats 'anònimanent' per Jaume Fuster--, se sabia de bon començament quina seria la línia de la col·lecció, coneguda la seva dèria per la novel·la negra.

'Seleccions de La Cua de Palla' es va especialitzar en novel·la negra nord-americana, oferint una bona selecció dels corrents que la integren, i cada cinquanta títols publicava una obra de referència entorn de la novel·la o el cinema negres. Si Coma hagués continuat la direcció, ben segur que hauríem tingut l'oportunitat de conèixer altres autors clàssics con Benjamin Appel, Whitman Chambers, James E. Gunn, Richard Matheson, Jay Dratler..., com també obres encara no traduïdes d'autors que ja eren presents a la col·lecció."

Aquesta tercera etapa, si és que era necessària, també es podia haver afrontat amb un nou director, un nou projecte, però sense renunciar a la col·lecció, a la seva història. Ja sabem que no es poden fer comparacions amb una col·lecció de l'envergadura de la 'Sèrie Noire' de Gallimard, però, a petita escala 'La Cua de Palla' es podia haver convertit en la nostra 'Sèrie Noire'.

Arribats en aquest punt, i seguint el més pur estil deductiu que s'aplica a la literatura criminal, ens formulem una última pregunta: cui prodest? ('qui en surt beneficiat?'). El lector, certament, no."

Jordi Canal (1996)

"La segona mort de La Cua de Palla, la mítica col·lecció policíaca dirigida per Manuel de Pedrolo entre els anys 1963 i 1970 i represa el 1981, no ha comportat l'enterrament de la novel·la negra: Edicions 62 ha decidit publicar-la, més esporàdicament, en col·leccions obertes. El cansament del lector per seguir, mes a mes, un any rere un altre, unes narracions que tenen molts punts en comú --tècnics, estilístics i temàtics-- ha afectat alhora La Negra de la Magrana, col·lecció creada el 1986 que es troba en estat agònic.

Edicions 62 inclourà els clàssics de la novel·la negra nord-americana i anglosaxona que uns anys enrere haguessin format part de La Cua a les noves col·leccions Butxaca i Èxits."

Lluís Bonada (1998)

"Quan va començar la fal·lera a Espanya per les col·leccions de novel·la policíaca als anys vuitanta en feia més de vint que a Catalunya havia sortit la mítica La Cua de Palla. Era el 1963 i va causar sorpresa, però res més. Potser no era el moment, perquè va malviure fins a 1970, que Edicions 62 decidí tancar-la. Amb el temps, els aficionats es barallaven al Mercat de Sant Antoni de Barcelona o a les llibreries de vell per aconseguir-ne els exemplars saldats a cinc duros. Els tradicionals colors groc i negre, amb l'etiqueta vermella anunciant les 25 pessetes, eren tota una invitació a la lectura i al descobriment: Dashiell Hammett, James M. Cain, Ross Macdonald, Margaret Millar, Hillary Waugh, William Irish, Raymond Chandler, David Goodis, William P. McGivern, Ira Levin... Molts autors nord-americans d'abans de la Segona Guerra Mundial, però també europeus, com John Le Carré o Sébastien Japrisot.

Els defensors dels valors estètics més purs del gènere, com Xavier Coma, diuen que la primera Cua barrejava novel·la negra amb la policíaca i això era pecat greu. Reclamada pels lectors nostàlgics i com aperitiu de l'allau que vindria després, La Cua va tornar als primers vuitanta encara amb més qualitat i amb dues etapes molt definides: la primera va recollir una selecció de títols publicats a la primera època i la segona, novel·les de clàssics nord-americans, moltes d'inèdites a Espanya. Va ser tot un plaer: Donald Westlake, Horace McCoy, W.R. Burnett, Joe Gores, Dorothy Hughes, Fredic Brown, Howard Fast i tants altres. L'any 87 hi havia al mercat una desena de col·leccions, entre les quals Etiqueta Negra (Júcar), Crim Novela Negra (Martínez Roca), Crimen & Cía (Versal), Destino Suspense, Alfa 7 (Laia), La Negra (La Magrana)... El bo i el dolent es van ajuntar indiscriminadament i es va produir una inevitable saturació. Ara ja no en queda cap, d'aquestes. La Cua de Palla és la que més resistència ha mostrat, però d'un parell o tres anys ençà va iniciar la devallada. Se li havien esgotat els clàssics, o les novel·les que publicava eren irrellevants. Però el gènere no ha desaparegut; és més, el gust per les novel·les negres o policíaques continua essent un fenomen a escala internacional, el que passa es que els editors prefereixen treure'ls les etiquetes i incloure-les en col·leccions generalistes de ficció, com és el cas de Walter Mosley (Anagrama), Jakob Arjouni (Virus i Seix Barral), Jerome Charyn o Daniel Pennac (tots dos a Thassàlia), o com farà Edicions 62 mateix amb Andrea Camilleri, l'autor d'Un mese con Montalbano, de la que s'han venut a Itàlia més de 100.000 còpies. 1963-1999, amb tots els problemes del món, La Cua de Palla ha tingut una llarga vida i ens ha permès llegir en català excel·lents llibres de grans autors. Els seus colors groc i negre, inclòs el vermell de l'etiqueta de saldo dels anys setanta, quedaran per sempre en el record dels aficionats, i algun dia els que la conservin sencera sentiran el mateix plaer que els que tenen la sort de posseir la que van dirigir Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, El Séptimo Círculo."

Rosa Mora (1998)

La Nova Cua de Palla mantendrá los colores amarillo y negro que tan populares hicieron a sus antecesoras, pero con un diseño más moderno. La Cua de Palla fue pionera e incluso se adelantó a su tiempo.

Rosa Mora (2005)

© onomatopeya

LECTURES RECOMANADES

Manuel de Pedrolo. "Que falla, la cua de palla?". Serra d'Or, febrer 1972, p. 44-46

Joaquim Carbó. "La novel·la negra entre nosaltres". Butlletí: revista de l'Associació del Personal de la Caixa, 121, gener 1981, p. 39-41

Dolors Palau. "Els seguidors de la novel·la policiaca ja poden tornar a llegir-la en català". Diari de Barcelona, 3 juny 1981

Jordi Canal. "La cua de palla". Regió-7, 18 setembre 1982

Enric Sullà. "Elogi de 'La cua de palla'". Avui / Lletres, 143, 2 novembre 1983, p. 3

Lluís Bonada. "Xavier Coma: 'La novel·la negra nord-americana es va extingir el 60'". Avui, 20 juliol 1989

Rosa Maria Piñol. "'La Cua de Palla', centenària". La Vanguardia / Cultura, 13 febrero 1990, p. 14

Rosa Mora. "La Cua de Palla esdevé centenària". El País / Quadern, 29 març 1990, p. 2

Montserrat Minobis. "Xavier Coma, entre el groc i el negre: 'El gènere té un alt contingut de realisme social'". Avui / Cultura, 2 juny 1990, p. 4

Lluís Bonada. "Xavier Coma: a vegades, costa localitzar els originals de les obres que vull per a la cua de palla". El Temps, 372, 5 agost 1991, p. 71

Rai Ferrer. "'La Cua de Palla', policías y ladrones en catalán". El Periódico / Cultura, 29 enero 1992

Jordi Capdevila. "Xavier Coma: 'La Cua de Palla' és la col·lecció de novel·la negra amb més títols a tot l'Estat". Avui, 9 agost 1994

Xavier Coma. "El color negre de 'La Cua de Palla'", a Temes i autors de la novel·la negra: De la "Série Noire" a "La Cua de Palla". Barcelona: Edicions, 62, 1994. (Seleccions de La Cua de Palla; 150)

Rosa Maria Piñol. "'La Cua de Palla' llega a 150 títulos". La Vanguardia, 13 octubre 1994, p. 44

Rosa Maria Piñol. "Negra e internacional". La Vanguardia, 30 junio 1995, p. 45

Lluís-Anton Baulenas. "Canvi d'aires a 'La cua de palla'". El País / Quadern, 21 setembre 1995, p. 6

Jordi Canal. "De 'La Cua de Palla' a 'Seleccions de La Cua de Palla'. Serra d'Or, 433, gener 1996, p. 69-71

Lluís Bonada. "El misteri cau sobre les col·leccions policíaques". El Temps, 630, 15 juliol 1996, p. 84-85

Jordi Canal. "Quo Vadis, 'Cua de Palla'". Serra d'Or, 441, setembre 1996, p. 54-55

Jordi Canal. "La sèrie 'La Cua de Palla' 1996-1997". Serra d'Or, 460, abril 1998, p. 37-40

Lluís Bonada. "La segona mort de la Cua de Palla". El País / Quadern, 12 novembre 1998, p. 1-3

Rosa Mora. "El groc i el negre". El País / Quadern, 12 novembre 1998, p. 3

Rosa Mora. "La Cua de Palla" vuelve a editarse 40 años después de su fundación". El País, 8 novembre 2005