CANT ESPIRITUAL " Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, què més ens podeu dâ en una altra vida? Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort! Amb quins altres sentits me'l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l'eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau. Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't" sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria aturar tants moments de cada dia per fê'ls eterns a dintre del meu cor!... O és que aquest "fê etern" és ja la mort? Mes llavores, la vida, què seria? Fóra l'ombra només del temps que passa, la il.lusió del lluny i de l'a prop, i el compte de lo molt, i el poc i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot? Tant se val! Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor; i no podria ésser també una pàtria celestial? Home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s'atura me'n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles, i encara allí voldria ésser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucâ'ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n'hi haurà cap! Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi ... Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença en què s'acluquin aquests ulls humans, obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia'm la mort una major naixença! "

VOLVAMOS