A TOT
ARREU, TOTHOM ÉS IGUAL.
La reflexió ens fa humans, no pas el vestit, ni les
tradicions, ni les lleis, ni l’us de la força. Hi
ha un munt de conceptes que constitueixen el nucli de la
nostra civilització i que pensem que ens situen per
damunt de les bèsties, quan en realitat no són res més
que la resposta que dóna una cultura racional a uns
instints purament animals que ens abasseguen: la
propietat privada, l’aversió a l’estranger, el
concepte “teu” “meu”, els gelos, l’enveja,
la guerra, els càstigs, l’honor del vencedor, la
competició. Tots aquests conceptes estan presents,
també, en el comportament de moltes espècies animals no
humanes. L’hàbit de
reflexionar, però, és nostre. I de la reflexió sorgeix
l’empatia: la capacitat de sentir des de l’ésser
d’un altre. La reflexió i l’empatia, no
obstant, s’exerceixen poc; es tendeix a obeir la
marxa d’una societat, d’una religió, d’un
estat. Sovint hom utilitza de manera inconscient tots els
conceptes, que la civilització regula i accepta, per tal
de donar sortida a instints incompatibles amb la
consciència i amb l’amor, que deriven de l’empatia
i de la reflexió. Dic tot això perquè
progressivament, i sense adonar-nos-en, l’aversió a
l’estranger, al diferent, al qui ve de fora, està
guanyant terreny a les converses, a les mirades, als
tele-notícies, als programes debat, a les escoles, a l’entorn
personal de cada individu. I els conceptes que tracten de
justificar l’aversió a l’estranger, o l’anomenada
“defensa del que és nostre”, se suporten,
inconscientment, en instints d’origen animal que no
són ofegats per la reflexió, perquè ningú no
reflexiona. Moren, al món, cada dia,
vint-i-cinc-mil nens de fam. Demanaria, si pot ser, que
tots aquells que tinguin un nen o una nena, de mesos, d’un
any, de dos... aixequin el cap d’aquest escrit i se’l
mirin o se la mirin només un moment... I que pensin que
cadascun dels vint-i-cinc-mil nens i nenes que avui s’han
mort en algun racó del planeta, són exactament iguals
al fill o la filla que tenen al davant... Si fa patir
quan ploren perquè els toca de menjar... ¿què passaria
si haguéssim de seguir escoltant el seu plor fins a la
mort... perquè el menjar mai no els arribés...? Davant
aquest fet no valen tòpics: “és el problema de
sempre” “Als pobres sempre els tindrem”
“Què hi podem fer nosaltres...?” “Vés a
saber que fan amb els diners que donem...!” Davant
d’aquest fet no valen doctrines religioses, perquè
és un fet essencial, dels de debò... d’aquells que
si no se solucionen, res no val la pena... Si més no, el
que tothom pot fer, és comprendre la raó per la qual
una família decideix deixar-ho tot i buscar la
supervivència en un país llunyà, sovint hostil, on
probablement seran considerats ciutadans de segona i
menyspreats més d’una vegada i de dues. Europa s’ha passat
sis-cents anys espoliant Àfrica i Amèrica. N’ha
requisat l’or, els diamants, els productes
agrícoles, les matèries primeres. Ha destruït imperis.
Ha cremat cultures. Ha exterminat llengües. Ha comerciat
amb les persones, venent-les com a esclaves. Ha deixat,
sovint, la terra i la gent erms, exhausts, empobrits,
ferits. S’ha inventat, al continent africà, uns
estats les fronteres dels quals no es corresponen amb les
antigues i naturals nacions, sembrant la llavor d’una
bonior de guerres, genocidis i injustícies. I, ara, té
la santa barra de tancar les portes als fills dels
explotats en nom d’una forma de vida i d’una
economia que es fonamenta en el consum, en l’acumulació
de riqueses, i en una ambició que no sap ja cap on ha d’anar. És difícil de mantenir
una conversa amb amics, amb parents, sense que algú o
alguns manifestin menyspreu cap als immigrants d’altres
continents. Persones que mai es diria que poguessin ser
racistes, s’exalten airadament i escopeixen tot un
reguitzell de prejudicis sense cap més fonament que el
desconeixement, la por i la manca d’empatia. Europa té un deute moral
amb Sudamèrica i amb Àfrica, però no se’n vol
recordar; i amb un cinisme que esgarrifa s’entesta a
mantenir un deute extern que ensulseix cada vegada més
als pobres.
La
indiferència dels que vivim com si el que posseïm fos
nostre, -sense pensar que, en realitat i encara que
sembli el contrari, ens ho han donat, o algú ho ha robat
per a nosaltres- és la principal causa que un munt de
persones hagin de veure morir els seus nens abans dels
cinc anys, i que no els puguin escolaritzar,
comdemnant-los a un futur de misèria. Però tot això s’ha
dit tant que ja ha perdut la capacitat de commoure, de
fer sentir l’autèntic pes del drama. Ara commou l’eliminació
d’una cantant a Operación Triunfo, la victòria del
Barça, o una estranya; i a nivell religiós, el zel doctrinal fa esment en la conveniència
que una nena no pugui fer d'escolanet. Els
europeus seguim badallant i menyspreant els qui fugen de
l’espant del tercer món. ¿Qui és capaç de posar-se en el lloc de qui ve de fora? ¿Qui és capaç de sortir d’ell mateix, del seu enclaustrament cultural, del seu aburgesament moral, del seu xovinisme racial, del seu artificiós sentit de la propietat privada, del seu hipòcrita concepte de religiositat? Quan hom es despulla, per uns instants, de cultura, de moral, de raça, de possessions, de religió, llavors només resta la persona, allò que hom és; i llavors hom s’adona que totes les altres coses no les és, ans les té... I descobreix, també, que a tot arreu tothom és igual. |