BERLÍN
ESFONDRAT
A voltes al Berlin esfondrat floreixen els ametllers.
Vivim un món profundament venut, profundament taxat,
profundament animal.
Enmig de la trepidant marxa de la ciutat, es fa necessari
escoltar el silenci. I el silenci ens diu com profundament ens estem equivocant.
El diner, com ahir, tot ho compra, tot ho decideix. Fa i
desfà partits polítics, designa culpables i innocents,
distingeix les persones dels individus, decideix el punt
just de totes les coses, i fins controla el poder
religiós tranquil·litzant la consciència dels rics. El
diner, com ahir però més subtilment, és el nou Déu d’aquesta
pobra espècie que s’enverina l’únic niu que
té i d’on mai no podrà sortir.
Els senyors del diner estan posant el peu al coll de la
social-democràcia. Europa, la vella, es mor; i creix Amèrica, la de sempre; però els barbars estan entrant i
fan trontollar l’imperi. L’imperi té els dies
comptats perquè xucla la sang dels pobres que ahir va
esclafar. I els pobres són molts i són més, i cada
vegada seran més. Els poetes que diuen la veritat
molesten als senyors del diner que prefereixen enrunar
una casa abandonada abans que cedir-la.
Bufa com sempre un mal vent, que avui és més de ponent
que mai. Un vent carregat d’una por invisible que
engendra violència. I el càstig torna a les aules, i la
llei dels rucs i dels llestos, i el llatí que ja és
mort. Ve com sempre de ponent aquest mal vent, i de
ponent enllà ens arriba la llambregada cega que tan sols
creu en el terror i rebutja el diàleg, i que com sempre
resol els conflictes amb el so d’un tret que tal
vegada hagi sortit d’una arma comprada a un
supermercat, o d’una arma venuda als pobres, o d’una
arma dirigida contra els pobres que tenen l’arma
venuda. Avui tots els ponents es donen la mà en nom d’una
Europa estranya i d’una Amèrica que s’infla.
Però no ens hem d’amoïnar. Ahir un artista ho va
cantar en un país deprimit, desfet per la guerra, pel
nazisme i per la mort. A voltes en el Berlin esfondrat
floreixen els ametllers. La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaira d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i una posta que dibuixa un quadre irrepetible és ignorada. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre; si no, res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers, l’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar, i l’Ebre es buida. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir. |