Déu
pare, i Déu mare. Ser
pare, o ser mare, vol dir reconèixer un plor enmig de tots els plors, vol dir ser conscient
que has posat al món un ésser humà sense que ell t’ho hagi demanat, vol dir sentir-te
responsable d’ajudar-lo a desenvolupar uns dons que ja són en ell com una llavor des del
moment en què neix, vol dir descobrir-lo feble, desvalgut, escarit, necessitat de tu en
tot. Ser pare, o ser mare, vol dir reconèixer una olor, una tos, una respiració dins la
nit; vol dir comprendre, sense necessitar cap tractat de teologia, que a l’existència
l’únic que compta és l’amor, per damunt de lleis, de plaers o de frivolitats, que
l’amor és l’únic camí cap a la felicitat... Ser pare, o ser mare, vol dir entendre
perquè hi som; vol dir sentir la llum del sol, ni que sigui de nit, quan el somriure del
teu fill embelleix l’univers; vol dir mirar el futur i saber que tot i tothom arribarà
algun dia al bé absolut. Ser pare, o ser mare, vol dir entendre que la carn és esperit i
que l’esperit és carn, que l’escalfor d’uns braços i la carícia d’una galta
damunt la teva esdevénen la pregària de Déu. Les
idees i el llenguatge no poden descriure ni fer entendre del tot la realitat de les coses;
és per això que no es pot ensenyar amb raonaments el que vol dir ser pare, que per
aprendre-ho de debò cal tenir un fill. Les persones que redueixen la realitat només a allò
que les paraules poden descriure, no hi veuen. Els diccionaris són pobríssimes
aproximacions a la veritat. L’anàlisi racional és una visió parcial de la totalitat.
Cal ser pare per entendre el que vol dir ser pare, no hi ha expressions lingüístiques
capaces de descriure-ho. Per
això els qui prediquen Déu com a Pare, per saber ben bé el que estan dient, haurien de
tenir un fill; ningú que no tingui un fill pot elaborar amb veracitat doctrines, morals o
teologies, que es dedueixin a partir de la idea d’un Déu Pare. Quan amb l’experiència
de la paternitat, o de la maternitat, hom copsa el que significa tenir un fill, i per tant
el que vol dir el fet que Déu sigui pare, que Déu sigui mare, la Pau es deslliga i aixeca
el vol com un estol de coloms blancs. Cal incidir en el fet que Déu és tan pare com mare.
La diferència entre la paternitat i la maternitat no està enlloc més que en els
accidents, la tendresa no és patrimoni exclusiu de cap sexe. Déu no té sexe. El
nen petit, el nadó que neix, en certa manera conserva durant tota la vida la mateixa
fragilitat del moment de néixer. Neixem sols i si tenim sort ens trobem unes mans que ens
acullen, uns cors que ens estimen, uns institnts que es desviuen per nosaltres, unes consciències
que ens adoren. Restem tota la vida febles com fulles de tardor a les branques d’un
castanyer. Arribem a ser el que podem; el que ens deixen ser. Som una barreja de lluita, de
sort, de dons rebuts, de fam sadollada; fins i tot la nostra lluita, el nostre esforç,
depenen del grau d’amor que hem rebut. Fins i tot el nostre voler serà aquell que podrem
tenir, mercès a la visió amb què sobrevisquem en una existència sovint brumosa. Som
nadons en el misteriós espai de l’existència, aixequem els braços cap amunt i llencem
un bram a algú a qui només sabem anomenar Pare. Els
qui som pares i mares sentim el que vol dir aquesta afirmació. Sabem que la nostra vida no
val res comparada amb la felicitat del nostre fill. Sabem que fins i tot quan el fill ens
maltracta no podem fer res més que estimar-lo. Sabem que el mal neix de la feblesa, de la
ignorància o de la por, i no pas de la maldat. No hi ha maldats espirituals, la maldat és
mancança, és malaltia, és foscor. Ningú no pot ser dolent si hi veu clar, si hi veu bé.
Qui no hi veu és un malalt, no pas un dimoni. Els qui som pares, i mares, sabem sobretot
que no reposarem fins que el nostre fill sigui lliure i feliç, fins que tingui el cor
sadollat de bondat, costi el que costi. Jeremias Soler Giménez |