Sobre el dret al nudisme. Els ulls dels bonsais són uns ulls tristos, els han lligat les mans, els peus i el cor... I n'hi ha tants de bonsais... No puc deixar de pensar-hi ara que s'acosta l'estiu i, amb el bon temps, la possibilitat d'unir-me a la mar completament nu, practicant allò que, els qui necessiten posar etiquetes a tot, anomenen “nudisme”. La nuesa a la natura és un tros d'infància recobrada, un bocí de sol que ens desperta per uns instants del mal son de la civilització consumista i utilitarista, una revolta pacífica i alliberadora contra els qui juguen al joc dels misteris prohibits, contra els qui es posen un drap negre als ulls i es neguen la bellesa dels cossos, contra els qui es creuen que el cos és brut, que és lleig i desitjable alhora, i que en algun racó del món existeix una xifra capaç de posar-li un preu. La morbositat i l'erotització creixen quan, amb obsessió, ens amaguem el cos; i no pas quan asumim la seva realitat. El pecat
es troba tan sols als ulls d'algunes persones que miren i que no veuen el que hi ha al
defora sinó el que porten a dins. Hi ha cultures on les mans, o els ulls d'una dona, s'han
convertit en objecte d'excitació sexual; com més es tapa, més tros de cos es converteix
ineluctablement en pertorbador. Cal recuperar, per a l'espiritualitat humana, el terreny
perdut de la bellesa del cos nu; aquesta bellesa és una metàfora de l'invisible que
l'acompanya, una icona que assenyala una consciència infinitament més bella, si estimem la
rosa que hem deixat en un estel, tots els estels ens recordaran la nostra rosa. El nudisme
naturista representa una vacuna immunitzadora contra la utilització del cos humà com a
objecte de consum alliberador d'una sexualitat reprimida. Esdevé també el trencament amb
l'estètica imposada per l'ortodòxia comercial dels imperis econòmics, de les franquícies,
de l'especulació urbanística; l'estètica retalladora i formalment asèptica del
puritanisme “ianqui”, tan hipòcrita, que fomenta l'erotització del cos amb finalitats
comercials i que no vol entendre la innocència i la naturalitat de la nuesa; l'estètica
fosca, negra, grisa, artificiosa, dels qui corren a tapar i a condemnar la joia vivent del
cos, que brilla sota la llum del sol, nu, bru, com un far que apunta cap el goig de la vida;
l'estètica trista dels qui han crescut com els bonsais, amb les extremitats de l'ànima
contretes i lligades, atemorits, enfrontats contra la seva pròpia essència... ¡Com se'n
deu haver ressentit la seva autoestima...! ; l'estètica espantadissa dels qui tenen por de
l'existència i es refugien en un univers de ficcions, més obscur però més segur, cercant
enemics per a sentir-se cohesionats, inventat-se ovelles descarriades per a saber-se
escollits i privilegiats... Mentretant, les ones venen i van... i es trenquen esbullades de
blanc, i la mar és blava, i un munt de cors ens hi capbussem sense cap peça de roba,
lliures, assaborint el goig sublim de les coses senzilles... I és que el cos nu a l'entorn
de la natura, en contrast amb el blau de la mar i el terrós de la sorra, vist en tota la
seva unitat, representa la imatge més bella que hi pot haver en tot l'univers, la més
elegant, la més serena; si més no, en la ment de tota persona que visqui en harmonia amb
la natura. La nuesa permet gaudir dels elements amb tots els sentits, amb tota la pell;
omplir-se de vent, de mar, de sol, de plenitud; sentir-se lliure i bell, acceptant humilment el vestit amb què l'univers ens ha guarnit; mirar
sense por els companys, saber-se acceptat per ells tal com s'és; prendre consciència del
present i viure'l sense freturar cap futur, ni immediat ni llunyà; educar els nostres fills
en la llibertat, sense por, sense valoracions desproporcionades envers determinades parts
del cos. La plenitud del “nudisme” naturista ens desperta una sensibilitat especial
envers la natura a la qual pertanyem. Sovint em pregunto si serà sempre igual la pluja, si
en el futur tindrà el cel el mateix color, si el bosc conservarà l'empremta original, si
les cales rocoses de la Mediterrània seguiran existint com a racons verges. L'ésser humà,
alienat pel consumisme, sembla preocupar-se ben poc d'aquestes qüestions... ¿Què hi
guanyem augmentant la producció...? ¿Què en treiem de tenir més si destruim el paradís
que ens ha fet com som...? Estem lligats essencialment al paisatge on hem evolucionat;
necessitem la natura, en el seu estat original, amb el mateix anhel apassionat amb què un
nadó depèn de la seva mare. L'obra de la nostra civilització està destruint el que ens
cal per a viure com a persones humanes. Ens trobem dramàticament allunyats de la natura
d'on hem sorgit. Centenars de famílies de Catalunya demanem que les administracions vetllin
pel dret d’apropar-nos a la mar gaudint de la nuesa, sense ser aparcats als racons que
ningú no vol; desitgem que, per bé de la salut mental de la població, es potenciï
l’asumpció de la realitat del cos humà nu, la imatge més bella de totes les que il·luminen
aquest planeta. |