Cap a
una nova edat mitjana? L'entorn cada cop em
sembla més americà, i no m'agrada. D'una banda l'oci,
amb llums estridents i alhora buides, amb missatges
arrelats en cultures foranies i costums que no són els
d'aquí, oferts als qui tenen diners i poc temps; car tot
és veloç, ràpid, superficial. La cultura mediterrània
s'esvaeix com un dia ho van fer els Sioux de les
esplanades de Nord-amèrica. L'anglès ven més que el
català, i contra aquesta mena d'imposició invisible no
s'hi aixequen massa veus contestatàries, i les que ho
fan són ràpidament criminalitzades per una mena de
poders sagrats que ningú gosa discutir i que són
sostinguts per l'audiència. Encara més greu és l'americanització dels serveis socials. L'estat social minva. Els diners cada vegada tenen més a dir en la decisió de qui ha de rebre uns serveis de qualitat i qui ha de fer cues o ser ignorat o atès en condicions indignes. L'ensenyament públic està en runes, els serveis públics dels trens sobreviuen a nivells tercermundistes, cada vegada hi ha menys medicaments coberts per la seguretat social, i, a més a més, ara ens faran pagar per a poder veure els mundials de futbol. A banda d'això, les empreses cada cop són més poderoses i alhora més inestables; qualsevol fusió, venda, absorció, pot representar la pèrdua de milers de llocs de treball. L'individu cada vegada està més indefens enfront el poder del diner, que irònicament està sostingut pels mateixos individus, que només tenen valor com a consumidors, com a clients que fan moure tota aquesta monstruosa màquina econòmica que s'adora a ella mateixa, i creix i creix... i, des de les alçades dels seus àtics envidrats, les persones es veuen petites, com formigues, amunt i avall... A més de tot això es respira una mena de culte a la violència oficial. Els poders polítics d'Europa, en altres ocasions defensors d'una concepció tolerant i progressista de la persona humana, donen la mà al President Bush, i recolzen l'esclafament d'un poble per a caçar a un sol home, escudant-se en la defensa d'uns drets humans que abans de l'atemptat de l'onze de Setembre no semblaven tenir en compte. Repetint unes paraules que va escriure Pilar Rahola no fa gaires dies: "L'enemic no són els Estats Units" Òbviament que no. Però l'enemic tampoc són els centenars, tal vegada milers de persones innocents que han mort en els bombardejos dels Estats Units a l'Afganistan, l'enemic no són els que passaran fam i fred a causa de la destrucció del seu país, un país que, malgrat l'eliminació d'un règim tan inhumà com el talibà, continuarà discriminant la dona, perquè a causa de la pobresa no podrà rebre una educació que obri els ulls i les ments dels infants que pugen. L'integrisme, del signe que sigui, s'alimenta de la por a la vida, i la por a la vida brolla com una mala herba de la pobresa. I són precisament els Estats Units i els països de l'Europa Occidental els qui continuen mantenint un sistema econòmic mundial que esclafa als més pobres, que són la majoria de la població mundial. Són els Estats Units i Europa els qui passen comptes feudals a unes nacions que van ser espoliades per ells mateixos no fa gaires segles. Són els Estats Units i Europa els qui dirigeixen com a bens, mitjançant una acurada estratègia demagògica als medis de comunicació, a ciutadans cecs que només es poden preocupar de sobreviure i comprar, que ve a ser el mateix, i no tenen temps per a pensar i crear, o plantejar-se si algú en aquest món de bojos passa gana. Cap on anem? Potser cap a una nova edat mitjana, o cap al retorn a una selva on els més forts sobreviuran i els febles seran esclafats per la indiferència. No és aquesta la llei dels insectes? |