El secret
de la felicitat. La felicitat no depèn de com
ens vagin les coses, sinó de la pau que hi hagi al nostre endins. Podem trobar-nos enmig
d’un sofriment profund, i alhora restar plens de pau; llavors, en aquests moments, es pot
dir que en certa manera som molt feliços. En els dolors més grans, si tenim pau al nostre interior, percebem una força
que ens arriba no sabem d’on ni de qui. Podríem afirmar que ho sabem, recitant tot un
reguitzell d’explicacions religioses, però no seríem honestos. L’honestedat ens ha de
moure a diferenciar el que creiem del que sabem; l’humilitat ens ha d’ajudar a acceptar
aquesta diferència. En realitat ignorem d’on ve aquesta força, aquesta esperança,
aquesta llum que, sovint i paradoxalment, ens costa més de trobar en aquells periodes en què
les coses ens van bé. Tal vegada aquesta energia vingui de la percepció d’allò que és
essencial a la vida i que se’ns escapa quan tenim ratxes de bonança. L’essencial apareix quan percebem de prop la realitat de la mort i
de la naixença, la temporalitat de tot, la fugacitat de l’existència... tot això ens
suggereix no patir, perquè al capdavall tot acabarà igual, fem el que fem. Per a ser feliços hem d’assolir la pau interior. La pau és la substància de
la felicitat i ve darerre d’una consciència tranquil·la; no pas per haver-ho fet tot bé,
sinó com a conseqüència de ser conscients dels errors comesos i de tenir una intenció
absoluta de viure amb honestedat. Hem de retrobar el camí de la pròpia dignitat, llavors
començarem a caminar cap a la pau. Perseguir dèries, objectius egocèntrics, plaërs, béns,
prestigi... per tal d’obtenir a través de tot això la felicitat, és un error greu; un
error que només condueix a precipitar-se envers una carrera accelerada, sense fi, viscuda
enmig d’una continua insatisfacció i d’una tensió angoixant. La felicitat és
independent del que es té o del que es deixa de tenir; confondre la felicitat amb les
possessions, o amb la satisfacció dels desitjos, impedeix d’assolir la pau. Només aconseguim la pau quan vivim enmig d’una pobresa de desitjos.
Necessitem un cor pobre per a ser feliços: gaudir del que arriba sense haver-ho demanat;
fruir del goig de l’instant sense considerar-lo la nostra possessió; caminar cap el futur
sense programar-lo; buidar-nos d’ambicions i cercar la pau a través de l’amor a la pròpia
dignitat, a la pròpia vida, pobra però bella; obrir els ulls per mirar la natura i
descobrir la seva indescriptible bellesa. La pau neix en mirar. Si quan posem els ulls damunt de qualsevol objecte,
natural o elaborat, no ens sorprenem, és perquè no l’hem mirat bé. Els nostres dies
estan envoltats d’un munt de bellesa que podem mirar. La vida és bellesa, i creix amb
desfici en una bonior de racons de l’univers: la matèria es reordena fins a convertir-se
en vida, la vida evoluciona fins a la consciència, la consciència creix fins arribar a
l’empatia a la comunicació i a l’amor. La bellesa més gran és la humana; tot, en
l’humà, és bell. La persona humana podria definir-se com aquell ésser que és capaç de
mirar. En qualsevol circumstància, per difícil que sigui, tenim sempre al nostre entorn
suficient bellesa per a ser feliços, si sabem mirar. D’aquí a uns mesos es compliran
seixanta anys de la mort d’Anna Frank. Les seves descripcions de la quotidianitat mostren
la bellesa de mirar. Un nen de dos anys s’atura
davant d’un petit saltant d’aigua al Parc de Vallparadís, meravellat davant les
guspires de sol que el raig d’aigua il·luminat reflecteix en caure. El nen m’ensenya
que la font d’aigua és també una font de pau, però cal mirar-la sense pensar en res més. Per arribar a la pau, és necessari abraçar la no violència. Si responem amb
violència quan ens fan mal, ens estarem començant a destruir. Ens hauran vençut en el
precís moment en què ens moguin a odiar. Qui odia se submergeix en la tristor. Si tornem
amor a aquell que ens fa mal, l’ajudarem a adonar-se del seu error, defensarem les
fronteres del nostre oasi interior, construirem l’edifici de la pròpia dignitat,
percebrem l’essencial cada dia amb més claredat, adquirirem a poc a poc la capacitat
d’esbrinar tan sols amb una llambregada els pensaments dels qui ens envolten, contribuirem
a l’eliminació de la injustícia preservant la vida i la dignitat de l’injust. És
necessari que la no violència empleni els nostres pensaments; els pensaments són el rebost
del cor. Cal que eliminem de la nostra ment les idees violentes, venjatives, rancunioses, i
que intentem comprendre (que no vol dir justificar) les causes de la injustícia que ens
fereix. No tenim proves suficients per a descartar la possibilitat que la consciència dels
altres sigui la nostra mateixa consciència. Quan perdonem, ens estem perdonant a nosaltres
mateixos. Tots som nens amb cos i cervell d’adult; fem el que podem. La pau interior neix quan acceptem la mort i li perdem la por. La mort és
inevitable, i res que sigui inevitable ens ha de fer por, perquè la por no evitarà
l’inevitable; i per molt que temem, morirem igualment. Per tant, no cal tenir por;
deixem-nos endur, quan sigui l’hora, com s’emporta el vent una fulla a la tardor, amb un
xic de curiositat científica i molta esperança. La nostra mort és una il·lusió per a la
vida. La idea de la mort ens aclareix la visió i ens fa contemplar el temps sense pressa;
no cal córrer, els plaërs s’acaben i no ens aporten res de substancial, les possessions
s’abandonen, només posseïm per a sempre els instants en què vivim amb pau. La seguretat
de la mort ens ha de moure a l’amor de cada instant. Hem de tractar les persones com si
demà mateix, elles i nosaltres, haguéssim de morir. Hem d’abandonar, també, la funesta
idea de la mort com un examen. La mort ens fa a tots iguals, i de les nostres obres n’és
responsable, per damunt de tot, el qui ens ha fet com som. |