Globalització ¿Què passa quan els medis de
comunicació pertanyen a grans empreses que, com a tals,
situen els seus interessos econòmics per damunt de
qualsevol altre interès: medi ambient, llibertat,
justícia, cultura, veracitat i objectivitat de les
informacions...? ¿Què pot passar quan els governs de
molts païssos han arribat al poder gràcies al suport
econòmic de les grans empreses, i a canvi de certes
concessions? ¿I quan algunes de les persones d'aquests
governs actuen afavorint els interessos de determinades
institucions religioses, econòmiques o socials, per
damunt del sentit de justícia, d'igualtat o de
llibertat? ¿Fins a quin punt es pot dir que vivim en una
societat democràtica i lliure, si els fets noticiables
es falsejen, es deformen, s'orienten a gust de qui paga
als diaris o als telenotícies? A aquell que mou, amb el
seu poder econòmic, els fils del món: mitjans de
comunicació, governs, partits... li van bé els éssers
humans tipus bens, fàcilment manipulables i seduïbles
amb mirallets de plata, altrament dits: "fast food", parcs d'oci, urbanitzacions, "canción
del verano", "gran hermano",
"american way of life", consumir, comprar,
tenir, aparentar, "status", prestigi, elit...
Interessa molt més que hi hagi compradors que no
persones, són més rendibles els consumidors que no els
individus creadors. I els poderosos marquen el que està
bé i el que està malament, vestint-ho d'espiritualitat
i de civisme, i elaborant, sovint, una mena de moral amb els fonaments buits, hipòcrites i superficials, mentre la
Terra es mor, el mar s'embruta, l'aire s'avicia, i la
humanitat cada vegada s'assembla més a una comunitat
d'insectes. L'individu creador i lliure s'ofega, es
torna cec i no viu. I, a tot arreu, tot es torna igual,
les cultures es moren en una mena d'uniformització
asèptica. Retornem a l'antiga injustícia colonial de
considerar inferior a allò que és autòcton, natiu,
tradicional. Es considera més important el vestit que
l'individu que hi ha a dins, i allò que fa la
natura i que és obra directa de les forces de l'univers,
sovint, es considera de sota i molt més lleig que no pas
allò que és manufacturat industrialment.
L'ésser humà depèn, perillosament i cada vegada més,
de la tecnologia que ha creat; s'està tornant esclau de
les seves pròpies ambicions materials, perquè en lloc de viure i contemplar la natura, pretén competir, dominar,
posseir i colonitzar. Aquesta mena d'esperit ha provocat,
al llarg dels últims cinc-cents-mil anys, l'extinció de
totes les espècies humanes, a excepció de la nostra:
l'Homo Sapiens, que ha restat com a única espècie
supervivent; però aquest mateix esperit, conqueridor i
orgullós, imposa una data de caducitat a la humanitat.
La Terra no aguantarà tal pressió, i l'ésser humà
podria deixar de ser tal com l'hem conegut en els últims
quatre-mil anys, des del començament del neolític, per
a convertir-se en una bèstia de bast dins d'una selva
econòmica acultural, on imperarà la llei del més ric.
L'individu creador, sommiador, ple interiorment, empàtic
i conscient, s'està tornant abella, que res no val sense
brunzir amb l'eixam, que labora sense aportar cap mena
d'iniciativa creativa, que quan mor és substituida per
una altra, vàlida només en funció de la seva rendibilitat. Per a qui no entengui els perills de la globalització econòmica, tal com camina a l'actualitat: qui té els diners està usurpant el poder del poble i, en conseqüència els interessos del poble i de la natura són substituits per la mesquina ambició de diners d'uns quants que manen des de l'ombra amb la força que dóna poder comprar-ho tot. |