L’INFERN NO EXISTEIX. L’experiència de la vida sembla mostrar, si més no a aquells que per la nostra feina tractem amb persones humanes, una progressiva tendència de tota criatura amb conciència cap al bé. Ningú no pot escollir el mal, fora que es trobi enmig d’una profunda confusió o d’una tenebrosa ceguesa. En ambdós casos la millor sol·lució no seria pas un càstig, sinó simplement llum, amor, claredat, visió. Tota vida humana poseeix una dignitat infinita, i això val tant per als culpables com per als innocents. Un Déu que no reconegués aquesta dignitat no seria el veritable. Déu és l’últim responsable dels nostres actes, car ens ha fet com som: amb les nostres idees, el nostre caràcter i els nostres instints. Ningú no pot triar viure lluny de l’amor; si ho fa és perquè no hi veu, i si no hi veu no és culpable. La llibertat absoluta no existeix, car estem constantment coaccionats, influenciats i ofuscats per les experiències que van formar el nostre cervell a la infantesa. La nostra manera de fer l’orienten els gens, els instints ancestrals, la constitució psicològica. Pot ser que siguem lliures per fer el que volguem; però no ho som pas per a voler el que volguem; i el voler sempre precedeix l’acte lliure. El perdó de Déu és il·limitat i incondicional, ens sedueix amb l’amor. L’amor no és pas actuar per evitar l’infern o guanyar el cel, perquè això no seria amor sinó interès; el proposit de Déu és que estimem per la pròpia bellesa de l’amor, per la bondat de l’acte en sí, per la dignitat dels nostres germans. L’amenaça de l’infern espatlla i impedeix la mateixa essència de l’amor, que és la gratuïtat. Estimem perquè estimem i no per cap altre motiu; si no, no estimem. Comdemnar a l’infern un ésser humà pels seus actes o per les seves idees, seria tan injust com apallissar un nadó perquè plora; i el Déu veritable no pot ser injust. L’existència té una harmonia, i la seva llei és l’amor. Cap odi pot tenir una vigència eterna, seria el fracàs de la mateixa existència. El mal no hi té lloc a l’eternitat, resta fora del pla diví, està comdemnat a esvaïr-se com la boira baixa en alçar-se el dia. La idea de l’infern ha anat molt bé als poderosos per dirigir les masses, i a les religions oficials per a tenir adeptes atemorits i apostols agressius. Avui segueix funcionant com a instrument de control i de creixement per a totes les sectes infiltrades en el si de l’església catòlica i en la major part de les esferes de poder. |