JUSTÍCIA
Si hom obre els ulls i mira al seu voltant, ensumant la
flaira de la terra després de la pluja; si descansa la
vista sobre els diferents verds dels boscos, sota un cel
ennuvolat; sentirà com la bondat brolla per sí mateixa... La bondat de la terra que acarícia la pell
amb la tendresa d'una mare... La bondat dels vents i de
la pluja fresca de la tardor... En veure aquesta bondat,
serena i humil, omplenar els racons de la natura; és
impossible de creure en la victoria del mal, de qualsevol
mal... Cap afirmació religiosa pot expressar amb
veracitat l'eternitat del mal, car estaria desconfiant
d'aquesta bondat que ens ha creat... La fe en l'infern
condueix inexorablement a una crisi existencial... Com podria ésser jo
feliç al cel, si sé que alguna consciència és
torturada per l'odi de l'infern, encara que sigui el seu
propi odi...? No. Jo crec en un
Déu que fa ploure sobre bons i dolents, un Déu per al
qual la justicia no vol dir afegir mal al mal que ja
existeix, sinó desfer el mal amb abundància d'Amor...
Crec en un Déu que és tendresa i que regala tendresa a dojo... No crec que cap
llibertat pugui respondre negativament a la dolçor de
Déu en el llarg camí de l'eternitat...
Resulta interessant reflexionar sobre la justícia humana;
aquesta justícia que al llarg dels segles les diferents
comunitats i grups han desenvolupat com a sistema
defensiu del seu ordre, de la pau i la convivència a les
seves societats. Aquesta justicia, que ha funcionat a
nivell social, es basa en fer mal a qui ha fet mal per
desdir a aquell que tingués pensat cometre el mal... En altres paraules, d'una
manera directa, és una justicia que augmenta el mal del
món, que afegeix mal al mal... Mereix anomenar-se justícia aquesta manera d'actuar?
¿És realment just
aquest procedir o és, tan sols, un sistema eficaç per
protegir la societat enfront de conductes perilloses? Crec, sincerament, que és
només una manera de procedir pràctica i ràpida, que
s'ha desenvolupat a tots els pobles que han sobreviscut
en el seu camí històric, però que no és justicia, que
no dóna a cada persona allò que mereix... ¿Qui sap què mereix cada individu humà? I encara que algú
pugués pensar que sí que dóna a cada persona allò que
mereix... No seria millor que en lloc d'afegir mal al
mal...hi afegis bé? No seria realment just desfer
el mal en lloc d'incrementar-lo? En nom de quina estranya
llògica es pot anomenar justícia a l'acte de castigar a
aquell qui fa mal, quan amb aquest procedir només
s'aconsegueix incrementar el mal del món? No seria
l'autèntica justicia la destrucció del mal, la
conversió d'aquell que ha comès el mal, ofegant el seu
odi amb Amor? Si l'home no és capaç de
fer aquesta mena de justicia, sí que ho és el Déu
veritable; el mateix Déu que es revela en el color de la
neu de les muntanyes a les postes de sol de l'hivern; el
mateix Déu que dibuixa el somriure dels infants i que es
descobreix en el blau infinit del mar, esgarrapat de
blanc, pel vent, en la seva escuma... A aquest Déu sovint se li
ha atribuit la ortopèdica justicia tribal humana, tan
venjativa, tan dràstica, tan efectiva i freda...; però
aquest Déu té un defecte que no tenen els botxins
humans: s'estima els comdemnats i no vol el seu
sofriment... Aquest Déu prepara un sopar per un dia en
què els bons i els dolents s'asseuran a la mateixa taula
celebrant la reconciliació i del mal ningú no se'n
recordarà... El problema de l'ésser
humà, en el fons, és que encara no ha evolucionat de
manera definitiva. La selecció natural li ha deixat una herència d'instints primaris que
entren continuament en conflicte amb l'altre gran tresor
rebut per la natura: la consciència. La consciència per
la qual no tan sols sabem que existeixen éssers
diferents a nosaltres, sinó que, a més, sabem que
existim, que som, que pensem... Aquesta consciència ens
permet extreure de la contemplació i admiració de la
natura, el desig d'Amor cap a tot allò que existeix i
sobretot cap a les altres consciències... L'empatia és
una consequència directa de la consciència, el fet de
saber-nos posar en el lloc de l'altre i de ser capaços
de veure les coses des del seu punt de vista. L'empatia
s'ha d'incloure en l'educació dels infants i és una
llavor de pau i de llibertat per al futur. Però a més
de la consciència existeixen en l'ésser humà, també
fruit de la selecció natural, uns instints animals difícils d'identificar, que sovint es confonen amb raons
llògiques i intel·ligents: enveja, violència,
competitivitat, supervivència, egoisme, venjança...
Tots aquests instints, gravats als gens humans, li han
permès reproduir-se amb preferència a aquells
individuus que no els posseien amb tanta força, i
d'aquesta manera han passat a ser patrimoni genètic de
la humanitat i a la vegada han començat a entrar en
conflicte amb les exigències d'empatia i d'ètica de la
consciència. La contemplació de la
natura, l'admiració de la bellesa de l'univers, la
reflexió sobre el misteri de l'existència de les coses,
ajuden a desenvolupar la consciència, a aconseguir el
seu domini per damunt dels instints, més per visió que
per esforç, a tenir la finor d'esperit necessaria per
identificar aquells pensaments aparentment carregats de
llògica, però que en realitat són generats pel cervell
a iniciativa dels vells instints ancestrals... Avuí dia, però, es viu
amb pressa, no hi ha temps per a viure... La vida, per a
molta gent, és una continua obssessió per allò que no
té importància i que es tracta com si ho fos tot... Els
diners són un Déu per aquell qui no els té i una
responsabilitat angoixant per aquell que els acumula...
De vegades en lloc dels diners és el poder, el desig de
domini, el plaer, o la feina... Moltes persones són
esclaves de la por, del treball, i de la societat...
Davant aquesta manera de viure, tan frenètica, com es
pot admirar la natura? Com es pot potenciar la
consciència? Però, d'altra banda..., val la pena viure
si no es pot viure? Enfront d'aquest estil de vida
tan allunyat del nostre entorn natural, -que durant
trescents-mil anys ens ha afaiçonat, ens ha moldejat,
ens ha fet...- ¿com es pot aspirar a mantenir un equilibri
psicològic que permeti la felicitat? Davant d'aquesta
depèndencia tan radical cap allò que nosaltres mateixos
hem creat; davant d'aquesta summisió tan absoluta a la
tecnologia de la comoditat que hem inventat i que té la
clau de la nostra supervivència... ¿com podem aspirar a
la llibertat? Si miréssim l'Homo
Sapiens des de fora, i contempléssim el seu pas per la
història, veuriem una espècie animal expansionista, que
obsessivament ocupa nous territoris, que els embruta, que els
consumeix, i que quan creix la seva població busca nous
territoris i els invaeix destruint les altres espècies
animals d'una manera inconscient o conscient... És una
espècie amb individus brillants, inteligents, capaços
de crear, de pensar i fins i tot de reconèixer els seus
errors i de ser crítics amb la seva pròpia comunitat...
El futur d'aquesta espècie està lligat definitivament a
la seva evolució... Necessita desenvolupar l'empatia i
no apartar-se de l'entorn natural al què s'ha adaptat
durant els últims trescents-mil anys i del que en fa
només dos cents que se n'ha allunyat, enclaustrant-se en mons
de ciment i brogit de motors, encadenant-se a una manera
de viure inhumana... quan, de primeres i ja fa molts segles, tan
sols tenia que allargar el braç per agafar el fruit dels
arbres i corre lliure pels boscos perseguint l'aliment...
|