El dret al matrimoni homosexual.

La realitat és molt àmplia, i sovint obeeix a successions matemàtiques de gran bellesa. Les paraules no poden descriure la totalitat; han d’adaptar els seus significats a la veritat. La veritat no ha pas de reduir-se ni d’encabir-se dins d’un diccionari per tal de sotmetre’s al significat que la tradició ha pretès donar a les paraules. Darrere el puritanisme lingüístic de negar-se a acceptar la paraula matrimoni per a les parelles homosexuals s’hi amaga una furibunda intolerància envers la seva realitat i els seus drets. El mateix passa amb la paraula malaltia, que torna a ser una etiqueta. Cal apel·lar a la veritat i no pas a les paraules que enganyosament aparenten poder descriure-ho tot. Les paraules poden ser un instrument de manipulació de la veritat quan es fan servir per a esborrar els matisos. No es poden considerar malalties les diferents expressions en què la sexualitat es manifesta, mentre aquestes expressions no facin mal a qui les desenvolupa o a terceres persones. D’altra banda, el comportament sexual de la població humana obliga a replantejar-se la idea que la unió monogàmica perpètua sigui l’única expressió natural de les relacions sexuals. ¿Quants aparents matrimonis monògams no són sinó formes camuflades de relacions poligàmiques o poliàndriques que hipòcritament, fins i tot davant les seves pròpies consciències, afirmen ser monògames? La sexualitat humana és més complexa del que la moral tradicional afirma. La diversitat sexual exigeix una cobertura legal que protegeixi els drets de tots els individus implicats, per tal que el principi d’igualtat es respecti dins la societat. Manifestar-se en contra del matrimoni homosexual és manifestar-se en contra d’un dret humà, supeditant-lo a la pervivència d’una moral particular que es pretén imposar a la totalitat de la societat.
I si pensem en l’efecte que pugui provocar en els nens adoptats l’absència del model masculí o femení en els pares, podríem preguntar-nos quin model masculí o femení tindrà un nen o una nena que romangui tota la seva infantesa en un centre d’acollida, de qualsevol país del món, pel fet de no poder ser adoptat legalment per una parella homosexual. ¿No és més important l’amor, la responsabilitat, la capacitat de sacrifici que una parella consolidada pugui transmetre a un nen o a una nena, més enllà de preocupar-se de la transmissió dels estereotips masculins i femenins, que per altra banda podran aprendre a l’escola o a l’entorn on es moguin? Els nens i nenes del món, que no tenen família, tenen dret a rebre uns pares capaços d’oferir-los amor, independentment de quin sigui el sexe o el concepte de moralitat d’aquests pares; ningú, apel·lant a l’orientació sexual dels pares, no ha de poder negar als nens el dret a viure dins d’un nucli familiar estable.
I si parlem del trauma, que suposadament provocaria a un nen o a una nena, el fet de tenir dos pares o dues mares... ¿Quantes diferències hauríem d’eliminar per a evitar les burles? ¿Estaríem disposats a destruir totes les particularitats personals per tal d’agradar a la societat? La fustigació social al diferent es deriva d’un instint animal de violència envers aquells que no pertanyen al propi grup. La culpa del possible trauma no la té el diferent pel fet de ser diferent, sinó la societat pel fet de moure’s seguint els impulsos ancestrals d’exclusió al qui tria viure en llibertat. La normalització de l’homosexualitat contribuirà a l’eliminació del rebuig; mentre que la marginació n’augmentarà el trauma. La societat actual s’autoenganya creient-se civilitzada; però una bona part de les formes i normes que s’anomenen civilitzades esdevenen els instruments mitjançant els quals els instints més primaris de l’espècie aconsegueixen actuar enmig de tant d’ordre, tecnificació i corbates.

Jeremias Soler Giménez

Tornar a la pàgina principal.

Tornar a l'índex d'articles.