Els temps que vivim són estranys. En altres moments de
la història també hi ha hagut duresa, violència,
inquietud; avui, però, el que més es respira és
incertesa, decepció, i una terrible falsedat a les
paraules d’aquells que tenen el privilegi de poder
parlar a través dels mitjans de comunicació. Avui, ja no
es publica el que és veritat, sinó el que ven més
diaris; “veritats” deformades, manipulades,
venudes, comprades, que un munt de ciutadans, com bens, s’empassen.
El bé i el mal de la història l’esculpeixen a la
ment de les masses els ideòlegs sense ideologia que es
guien per l’ànsia de diner, de poder, de venjança.
Si girem els ulls envers els mestres de la pau, ens trobem uns homes de carn que amb la no-violència van conseguir la indepèndència de la Índia i el reconeixement dels drets civils per a la gent de color als Estats Units. Les guerres que es lliuren amb l’arma de la pau són les úniques que es guanyen d’una manera definitiva. No es pot vèncer la violència amb violència. Els violents són persones i a les persones no se les pot vèncer, tan sols se les pot convèncer. Darrera cada parell de braços disposats a col·locar un artefacte explosiu hi ha tota una complexitat humana capaç de rectificar. Però la rectificació només pot venir darrera de la paraula. L’esclafament dels assassins generarà més assassins i la guerra no s’acabarà mai. D’altra banda la força de la no violència és capaç d’alliberar les nacions oprimides per altres nacions, si la convicció per la causa és suficientment forta. Tota lluita que no es pugui assolir amb la no violència, no val la pena. Em sento agraït envers aquelles persones que han fet l’intent de parlar amb els violents per tal d’acostar-los a la societat de les persones que estimen la llibertat. La pau no pot esdevenir sense la paraula. La pau no pot néixer sense la humilitat. L’estat espanyol no pot ignorar ni oblidar que la violència, injustificable, del terrorisme al país basc, neix de cors ferits pel genocidi de Castella damunt la resta de nacions ibèriques. És impossible d'assolir la pau si no s’està disposat a respectar la llibertat de les nacions, el dret a l’autodeterminació, el respecte als familiars dels presos, la defensa de les llengües minoritàries, el reconeixement de la dignitat de totes les cultures, el seu dret a existir, a ser, a avançar per la història amb el mateix impuls que la resta de pobles d’Europa, la riquesa de la diferència davant la qual Castella ha tremolat al llarg dels segles. Però hi ha molts senyors de les xapes que es posen nerviosos quan senten una manera de parlar que no és la seva en un país que consideren de la seva propietat; hi ha molts senyors de les xapes que ho volen tot igual, i que tenen la tal vegada inconscient obssessió d’anomenar terroristes a qualssevol veus que propugnin solucions diferents a les que ells imposen; hi ha molts senyors de les xapes que pensant que lluiten contra la violencia el que fan és sembrar-la, incitar-la, encèndre-la, provocar-la; hi ha molts senyors de les xapes que han estudiat molt, que són molt intel·ligents, però que no hi veuen, que no albiren les emocions que pot generar una llengua, una pàtria, un poble, que encara es creuen que al món hi ha el grup dels bons i el dels dolents, i que ells són els bons, i que els bons tenen dret a esclafar els dolents; hi ha molts senyors de les xapes que es creuen els seus propis errors i tenen tanta por d’estar equivocats que necessiten que tothom pensi com ells. Llavors miren al germà gran i s’apunten a la seva guerra, apunten a tot un estat a la guerra que el germanàs tant sí com no vol engegar, àvid de petroli, de venjança, de diners per a la seva indústria pestilenta que tal vegada acabi pel broc gros amb tots els problemes d’aquest meravellós puntet blau perdut en la immensitat de l’univers. |