Sobre el Pla Ibarretxe. “Si estimes una cosa, deixa-la lliure; si es teva, tornarà a tu; i si no torna és perquè mai no ha estat teva.” No pertanyeran realment a Espanya aquelles
comunitats a qui es prohibeixi el dret a decidir-ho; no
és just de forçar a cap comunitat a ser allò que no
vulguin ser els seus ciutadans. Parlar de solidaritat
entre comunitats autònomes per tal de reivindicar la
unitat d’un estat, és una hipocresia quan els qui
realitzen aquesta afirmació són persones o governs que
no treballen d’una manera efectiva per aconseguir la
solidaritat amb les nacions més empobrides del món. La
solidaritat ha de ser sempre fruit de la lliure decisió
d’un poble, si hi manca la llibertat rep un altre
nom. En tot cas, si alguna vegada s’imposa una taxa
en vistes a aconseguir el desenvolupament econòmic dels
pobles menys afavorits, aquesta taxa hauria de ser en
benefici de tots els països menys afavorits del món, i
no únicament en benefici d’aquells que
històricament han tractat de xuclar els fruits de les
nacions que els envolten i d’imposar la seva cultura
amb l’interès d’extingir les cultures veïnes. Consultar l’opinió dels ciutadans
mai no pot ser considerat un exercici contrari a la
democràcia. No hem d’oblidar tampoc que la
constitució, a la qual sovint s’apel·la per tal de
rebutjar el Pla Ibarretxe, no va ser recolzada per
la majoria dels bascos a l’any 1978. Si es supedita
el futur polític d’Euskadi o de Catalunya a la
decisió de la totalitat dels ciutadans de l’estat
espanyol, aleshores no s’està reconeixent ni a
Euskadi ni a Catalunya com a pobles lliures, s’està
menyspreant la seva identitat i el dret a l’autodeterminació
que les nacions unides atorguen a tots els pobles. A tot això hi podríem afegir el pes de
la manipulació històrica que es fa i s’ha fet de
la realitat cultural ibèrica. Fora de Catalunya no es
coneix l’autèntic significat de la pluralitat
nacional de l’estat espanyol; ni es permet que es
conegui. A molta gent li sorprèn que a Catalunya es
parli català, ho consideren un signe de rebequeria; i en
canvi no els sorprèn gens que a Madrid es parli
castellà. S’ha enmascarat la diversitat de nacions
de la penínisula amb el maquillatge d’una certa
pluralitat localista exòtica a la qual fins i tot gosen
considerar com una gran riquesa hispànica. La veritat
els fa por i l’oculten, la neguen i la demonitzen.
La culpa de tot això la té, entre d’altres coses,
l’enclaustrament cultural de moltes generacions. Les
ments que neixen i creixen enmig del monolingüisme
corren el risc de patir un dels pitjors mals que pot
sofrir un caràcter: el xovinisme, la manca d’empatia
envers les diferents visions de la vida i del món.
Moltes de les persones que viuen en pobles amb una única
llengua, acostumen a quedar-se cegues enfront concepcions
de la realitat diferents a la pròpia; s’arriben a
creure que la llengua més fàcil i més bella és la
seva, que els seus costums són els normals, els únics
correctes, i que les coses, tal i com les han vistes des
de nens, estan ja tal com han d’estar. L’absorció
d’una única cultura des de la infantesa condueix a
una pobresa dramàtica respecte a la comprensió de les
cultures del món com a realitats d’idèntica
dignitat. Aquest problema representa una autèntica
disminució. Les persones que han crescut sense entendre
ni sentir la diversitat cultural i nacional de la
península són persones disminuides en la seva capacitat
de veure el món i la vida des dels ulls de la gent d’altres
pobles; i per això no comprenen la llibertat. Qui ha de decidir si el projecte d’Autodeterminació
d’Euskal-Herria ha de dur el nom d’un polític,
o el d’un país, ha de ser el poble basc, i no pas
el senyor Zapatero; negar aquest dret és un atemptat
contra la llibertat i un menyspreu a Euskadi com a poble.
L’anomenat Pla Ibarretxe ha estat aprovat per la
majoria de la cambra basca, i ara es pretén fer creure
que consultar l’opinió al poble basc és un
exercici contrari a la democràcia. Vivim una oportunitat històrica per
aconseguir la pau. Cap atemptat és justificable; però,
malgrat tot, és segur que la violència té uns
orígens, unes causes, que prové unes ferides infectades
que cal curar. No es tracta d’agenollar-se davant
dels violents, sinó de fer justicía a tants anys de
menyspreu a un país. No és pas que s’hagi de fer
allò que ETA diu; sinó deixar que el poble basc
decideixi el seu futur democràticament. ETA és el
Tsunami maligne d’un terratrèmol llunyà d’odi
i mort que començà a Gernika. L’odi engendra odi i
només s’atura amb el respecte a la llibertat i a la
dignitat de les nacions ignorades. Fer servir la funesta
realitat d’ETA per a no voler debatre sobre
independència, és tan injust com fer servir la
seva existència per aconseguir la independència. El
futur d’un poble, si és que realment és un poble,
només pot ser decidit pels seus ciutadans. Els estats que es mantenen units per la
força de l’exèrcit, o gràcies a les prohibicions
dels referendums d’autodeterminació, no són estats
lliures, no representen ni el desig ni l’expressió
de la voluntat política d’un poble. No són estats
reals. No hi hauria res millor per a la unitat de l’estat
espanyol que poder fonamentar aquesta unitat en el
resultat d’uns referéndums que l’avalessin. D’altra banda, cal insistir
en el fet que les úniques guerres que es guanyen són
les de la no violència. Les nacions que arriben a la
independència a través d’una lluita no violenta,
aconsegueixen una victòria estable, real i efectiva,
reconeguda per la comunitat de les nacions lliures,
expressió de la motivació i de la voluntat d’un
poble. Les nacions que no són capaces d’assolir els
seus objectius a través de la no violència, que no
aconsegueixen motivar els seus ciutadans envers un
procés democràtic cap a la llibertat, en realitat no
mereixen la independència. Igualment, els estats que no
són capaços de mantenir la seva unitat sense fer servir
la violència o sense reprimir el dret a escollir d’un
poble, no mereixen aquesta unitat; són estats
artificials hereus d’injustícies històriques,
infectats d’una problemàtica que no s’apagarà
amb mesures policials. La pau, el diàleg, i el
respecte a la veu dels ciutadans, és l’únic camí
cap a les victòries definitives; i a ningú no li hauria
de fer por d’escoltar la veu de la llibertat. ¿O
és que no és veritat allò de què qualsevol projecte
polític es pot debatre, i es pot assolir, dins de l’Espanya
democràtica? Jeremias Soler Giménez
|