| La
saba negra. Any
1991. Bagdad. Un refugi atapeït de persones: nens,
dones, homes, que es protegeixen de les bombes llançades
pels aliats occidentals. Un míssil, malauradament, hi
entra. La temperatura del cau, durant deu segons, arriba
als quatrecents graus Celsius. Les persones, amuntegades
dins del forat, queden foses amb les parets. Avui encara
s’hi poden veure unes mans obertes i negres gravades
al sostre, bocins de cabells, pell... En el període de temps
transcorregut des de l’any 1990 fins al 2000, han
mort a l’Iraq un milió i mig de persones a causa de
l’embargament econòmic. Els hospitals no tenen
enfermeres. Les mares han de restar vora els seus fills
malalts i practicar-los les cures que cap professional no
pot atendre. Els càncers de mama proliferen en nenes de
deu anys a causa de l’urani empobrit, altament
radioactiu, que els caps dels míssils nordamericans
portaven durant la guerra del golf. Encara avui continuen
naixent milers de nens amb malformacions inenarrables.
Encara avui, els mateixos soldats nordamericans que
manipularen les bombes, continuen engendrant nens i nenes
amb problemes congènits. Encara avui moren cada dia
desenes de nens als hospitals per manca
d’antibiòtics. I els antibiòtics no hi són degut
a la pobresa que la comunitat internacional està
imposant al poble de l’Iraq. Els satèl·lits espia no
capten la macabra imatge dels nadons que no troben llet
als pits de les seves mares; descobreixen, sí,
fantasmagòriques armes apocalíptiques, converses
entretallades, i sobretot molt de petroli. Per
evitar el terrorisme i la inseguretat, el que cal és
distensió, reconciliació, justícia; el que cal és
eliminar el sofriment que esperona la violència.
L’odi generat per la desigualtat, per la humiliació
d’un poble, per la mort de tants innocents, és més
perillós que un míssil nuclear, perquè es pot escampar
com un virus pels racons de l’occident opulent. Els qui conduiran els
avions de la mort, i descarregaran l’horror de les
bombes, seran un grapat de nois polits, formats a West
Point, cavallers lorejats, experts en informàtica, bons
jugadors de beisbol, intel·ligents i elegants. Al
dessota dels seus avions moriran innocents que mai no
s’hauran pogut entrevistar amb el Papa, que mai no
hauran après a jugar a golf, que ja no podran sommiar
amb marques de sabatilles esportives, ni en pilotes de
cuir o en telescopis, que no han rebut ni podran rebre ja
la formació necessària per a viure amb dignitat. Els
qui ordenen de llançar les bombes han decidit que ells
han de morir per tal que nosaltres poguem viure
consumint, que ells han de morir per tal que la riquesa
dels rics no deixi d’incrementar-se, que ells han de
morir perquè matar innocents és justificable si els
innocents són lluny, si són d’una altra raça, si
estan oprimits per un dictador, i sobretot si tenen
quelcom tan desitjable com la saba negre que manté el
poder dels cesars. Plàstic,
petroli, fuel, cru, goma, fibra sintètica, escalfor
pudenta, fum negre, tecnològia burda, destructiva,
cancerígena, apocalíptica... Aquesta podria ser la
descripció dels segles XX i XXI, per part d’algun
historiador del futur. Estem fabricant superxeria amb la
saba negre i verinosa que malmet el pulmó viu de la
Terra, l’únic que ens permet de sobreviure. Amb
aquesta saba negra engeguem cada dia la maquinària
eixordadora que enrareix l’aire; fabriquem
disfresses horroroses per carnestoltes; construïm el
mobiliari i la decoració dels parcs d’oci buits i
superficials que pretenen d’americanitzar-nos; ens
matem cada cap de setmana amb vehicles que
necessàriament han de córrer cada dia més i més,
cremant la meravellosa saba que es converteix en un bell
fum del color de l’atzabetja. No tenim en compte el
fet que l’espesor de l’atmosfera, respecte el
gruix del planeta, ve a ser com la suor per a una mà
humana. Amb l’adorada saba aixequem, també, naus
sintètiques on els ciutadants guanyen un sou si fa no fa
suficient per a continuar consumint goma, plàstic, i
energia burda i primitiva. Si l’individu no
consumeix, la màquinària econòmica no rutlla. I vivim
lluny dels nostres fills, als qui educa la televisió,
només per a fabricar peces, totes iguals, a la major
part de les hores dels nostres dies, tots iguals; sense
crear, sense cap més progrés que el del poder del diner
per a uns quants. La bellesa del paisatge es mor una mica
més cada dia. La vida de l’ésser humà està cada
vegada més desnaturalitzada. I tot això gràcies a la
saba negra que en aquest dies està movent als poderosos
cap el vessament de sang. Existeixen
unes energies netes, amb provisions gairebé
il·limitades; energies elegants i intel·ligents que
requereixen un esforç ecònomic en inversió, però que
recuperen amb escreix el valor aplicat. Calen més diners
en la investigació d’aquestes energies que no ens
destruiran. La humanitat està capacitada per arribar als
estels, per a sobreviure fins i tot al Sol, però la
natura només ho permetrà si l’embrió es manté
viu; i l’embrió és el planeta. El petroli, més
tard o més d’hora, s’acabarà; i en la dèria
enfollida d’alguns per apropiar-se de les últimes
reserves i dominar el món, hi poden desaparèixer molts
innocents, fins l’espècie sencera si l’embrió
mor. Cal desenvolupar alternatives. L’espai-temps
amaga secrets sorprenents i esperançadors. Tenim al
nostre abast l’univers sencer. Jeremias Soler Giménez |