|
El passat deu de febrer, l’Assemblea Francesa va aprovar un projecte de llei que prohibia, a les noies d’origen musulmà, de dur el vel islàmic a les escoles públiques. Aquesta mesura ha entrat en vigor aquest curs escolar, i ja hi ha unes quantes alumnes expulsades dels seus centres educatius pel fet de negar-se a renunciar a la seva indumentària tradicional. El futur acadèmic d’aquestes persones s’enfosqueix, se’ls tanquen les portes de l’educació, i en conseqüència de la progressiva integració a les formes de vida occidentals del país on viuen. Els legisladors francesos que han elaborat la norma que prohibeix el vel, apel·len als valors laics de la República per tal de justificar la seva decisió. Republicanisme
hauria d’implicar igualtat d’oportunitats, no pas igualtat de formes.
La
multiformitat és un dret que ha de posseir tota
col·lectivitat humana; la
negació d’aquest dret implica un perjudici, no només per
la identitat de
l’individu i per al respecte a les seves peculiaritats
ideològiques, religioses
i culturals, sinó també per a la riquesa de la diversitat
social. La normalitat
de la multiformitat és una característica dels
països que viuen en llibertat.
La laïcitat hauria d’afectar als edificis públics, als bens
comuns, no pas a
les persones que hi treballen i que hi fan vida. Els nens s’han
d’educar en un
entorn que els garanteixi la percepció de les diferents maneres
d’entendre
l’existència que posseeixen les persones del món que els
envolta; això els permet,
entre altres coses, aprendre a exercir la tolerància enfront
qualssevol tipus
de diferències. Si les societats lliures fossin un arbre, la
multiformitat en
seria la flor. D’altra
banda, és molt discutible la idea que el vel islàmic
esdevingui un símbol
religiós; de vegades se li atorga un caràcter
religiós a allò que no és res més
que una tradició arrelada a una determinada cultura.
Tradició i religió es
confonen, i sovint certs costums que han nascut a partir d’una antiga
imposició
social, acaben essent obligats per la religió establerta. A
l’Alcorà, el llibre
sagrat dels musulmans, hi ha un parell de referències que
exhorten les dones
creients a vestir-se amb discreció; no obstant això,
diverses exhortacions a
ocultar-se el cos apareixen també als llibres sagrats d’altres
religions
monoteistes, com la Bíblia. Resulta difícil d’esbrinar si
aquestes normes
provenen de la doctrina religiosa o del costum social en una
època en què
ambdós conceptes anaven units. Si la indumentària
islàmica és considerada un
símbol religiós, també ho hauria de ser la nostra
roba occidental “imposada”
per la cultura judeocristiana, que tradicionalment ha considerat pecat
el fet
de no amagar-se el cos. ¿Potser a França s’haurien de
plantejar la possibilitat
de prohibir l’ús de roba a les escoles públiques, tenint
en compte que la seva
imposició sembla tenir un origen religiós? El
rebuig a la indumentària islàmica, apel·lant a la
laïcitat dels bens públics,
no és altra cosa que la racionalització inconscient de
l’instint de rebuig als
gens forans, a les cultures foranes. Hi ha qui manifestament expressa
discursos
xenòfobs de menyspreu als immigrants; d’altres, en canvi, amb
més diplomàcia,
es deixen enganyar pel seu subconscient, que els envia pensaments
aparentment
racionals per tal que l’instint d’imposició genètica se
surti amb la seva sense
entrar en conflicte amb la consciència, i elaboren
estratègies més dissimulades
per aconseguir la marginació dels gens “invasors”.
Hauríem de ser capaços
d’imposar la raó per damunt dels vells impulsos ancestrals que
ens han portat
al llarg dels segles a esclafar els diferents, a condemnar els que se
separen
del costum social, o a demonitzar els estrangers. L’exclusió
de les noies islàmiques de les escoles contribuirà a la
segregació de la població
immigrant. La dona, especialment en les cultures on està
més marginada, esdevé
el principal instrument de transmissió cultural a les noves
generacions; si se
l’exclou de l’escola pública serà molt més
difícil la seva integració, i serà
menys probable que de manera voluntària abandonin la seva
indumentària d’origen
i la substitueixin per les formes occidentals del país on viuen.
I allò
realment greu no serà el fet que no es treguin el vel de manera
voluntària,
sinó que els seus fills tindran mares menys integrades, menys
lliures, menys
autosuficients, amb més tics masclistes, i en
conseqüència l’educació dels nens
i de les nenes se’n ressentirà. El menyspreu a l’estètica
i a la identitat
islàmiques pot degenerar en violència. Només
s’afavoreix la integració des de
la llibertat i el respecte a la manera de ser de cadascú.
S’hauria de vetllar
també pel dret d’aquelles noies que es traurien de gust el vel,
i que no ho fan
per imposició familiar. Els nens i les nenes han de tenir dret a
decidir la
seva pròpia imatge independentment de la voluntat dels pares;
aquesta llibertat
és un aspecte important del seu procés d’aprenentatge. La
llibertat d’indumentària forma part del dret a
l’expressió de la pròpia
identitat, i s’ha d’assumir amb totes les conseqüències.
Les persones han de
créixer, des de petites, aprenent a tolerar la diversitat
estètica i la
naturalitat del cos humà; aprenent a diferenciar el fons de la
forma. Els
professors, els legisladors, els adults en general, haurien de ser els
primers
en acceptar aquest dret. És important ser capaços de
separar les irrenunciables
exigències que fan referència al comportament personal, i
al rendiment
professional, del fet de la indumentària que no hauria de tenir
cap mena de
censura. Les persones plenament lliures s’eduquen en entorns lliures on
la
interioritat de l’individu aprèn a respectar la
diferència i a no alterar-se
enfront la visió de les realitats naturals i culturals externes.
D’altra banda,
la imposició d’una determinada indumentària a la dona en
els països islàmics
obeeix a l’instint racionalitzat que impulsa el mascle a posseir en
propietat
la femella. Tan perniciosa és l’obligació com la
prohibició. A
la nostra societat la imposició estètica s’ha convertit
en una tirania subtil
que abasta fins i tot al cos humà. Amb subtilesa s’ha imposat
l’estètica del
cos perfecte: l’únic socialment autoritzat a mostrar-se. Si una
dona amb més
quilos que els permesos per la dictadura de les formes decideix de no
amagar-se
els greixos, és criticada, ridiculitzada, i a voltes menyspreada
pels bons
servents inconscients de l’autoritarisme de la moda. Som així
d’animals i ens
pensem que no ho som. Tot obeeix al mateix problema: la
imposició d’uns canons
estètics socialment assumits que ofeguen l’autèntica
expressió de la identitat
humana, que és essencialment creadora, diversa, bigarrada,
natural... i que
necessita, de forma ineluctable, ésser lliure.
|