Desprès i seguint el camí a través d’arrossars i ajudats una mica pel vent que ens empenyia pel cul, uy vull dir pel darrera, vàrem arribar a la CASA DE FUSTA, antic refugi de casadors, qu’ara és un museu didàctic, on s’explica com es va formar el Delta, la fauna i la vegetació que l’habita i la relació amb els arrossars i els aprofitaments humans. Des d ' el mirador que hi ha en aquest indret vàrem poder observar les basses de l’Encanyissada i la Tancada, amb les diferents especies d’aus que les habiten, a qui no vàrem veure va ser a la Flora, que hi farem un altre dia serà.

Prosseguint la marxa vàrem anar al Poble Nou del Delta, conegut avanç com Villafranco del Delta, en honor al seu fundador, aquell senyor petit i amb bigoti que tan li agradaba tenir el braç en alt. Aquest poble tot pintat de blanc i amb les seves palmeres ens va donar la sensació qu’estavem a Mèxic. Així que en aquest moment es va sentir la veu del nostre cap-guia i internauta Lluís, que va dir "andale ya manitos que se hace tarde", total raudos i veloces amb el vent a la cua vàrem cercar el petit camí bici ecològic que passa per la bassa de LA TANCADA, un trajecte fantàstic en el que vàrem poder veure els "flamencos" en el seu habitat, no en el tablao. Aquest camí ens va portar fins la platja dels Eucaliptus, i l’Auet, a on vàrem decidir reposar forces amb el nostre bocata, ja que quasi eren les 12 del matí.

Un cop avituallats, fotografiats, pixats, etc., la nostra marxa va continuar per la Platja del Trabucador en busca de les Salines de la Trinitat, que com un "espejismo" (no se com es diu en català) es veian molt, molt, molt lluny, i com que som collonuts a la fi hi vàrem arribar, i des d ' aquest punt la vista del Port dels Alfacs i de Sant Carles de la Ràpita ens va reconfortar i ens va fer oblidar l'esforç realitzat. Con que ací no ens hi podíem quedar, vàrem prendre la gran decisió de continuar la nostra excursió, tal com havíem programat, tornant per la Platja del Trabucador, i en direcció a la Urbanització dels Eucaliptus, passant per la platja del mateix nom. Però no havíem comptat amb el deu EOLO, o sigui el vent de cara, i en aquest moment va emergir la figura ergida del Ramon, que posant-se al cap davant del pilot va enxegar la seva locomotora i va tirar de nosaltres. Durant aquest trajecte a més de les dificultats del vent, vàrem tenir que travessar un canal molt perillós, com podreu veure per les fotografies.

En arribar a els Eucaliptus, i d’acord amb un petit planell fet pel Sr. Molins, el barber de Sant Jaume d’Enveja, ens vàrem dirigir cap a l’Illa de Buda, l’aire i la calor, ens començava a fer estragos, o com es digui, la sed cada vegada era més forta i el cansament també ja es començava a notar, però com diu el refrany, Deu apreta però no ofega, i vàrem trobar dos xics de València (un xic i una xicota), que com bons samaritans ens van donar aigua, el gazpacho no el vàrem voler, perquè no estava fresc, i enseguida en vàrem recuperar. A partir d’ací ens quedava encara un bon tros, l’alternativa era arribar fins la Gola de Migjorn o tornar cap a Sant Jaume.

Tenint en compte tots els factors ambientals, horaris, de gana, de mandra, etc., es va decidir per unanimitat tornar cap Sant Jaume, deixant per una altre dia anar a Migjorn. Con que el vent seguia bufant amb força, i tenin en compte que teniem que seguir el riu Ebre amunt, vàrem cercar un camí que estava flanquejat per canyes, la busqueda d’aquest camí va ser tan desesperada que el Josep Maria, patosillo que és, va anar parar a un arrosal i es va enfangar tot, lo que va ser motiu de grands rialles. Un cop trobat el camí, i el pensament posat amb le barbacoa que anavem a preparar, tot va ser bufar i fer ampolles.

L’arribada va ser aproximadament a les 3 de la tarde, els kilomètres uns 68 i pico, per no posar 69 que fa mal efecte. Lo que ve després ja ho explicarem en un altre capitol.