MISSIÓ: IMPOSSIBLE

En els últims anys el cinema d'acció de Hollywood ha revifat un altre cop amb una multitud de pel·lícules que entusiasmen l'espectador que va al cinema amb l'actitud d'anar a passar una agradable estona. Hollywood és la fàbrica dels somnis i, com a tal, és capaç de crear un tipus de producte molt canonitzat que sempre acaba per avorrir als experts, però que sovint són els films més taquillers (sobretot a l'estiu), perquè al públic en general li agrada. Tothom porta un heroi amagat a dins, i amb aquest tipus de films, un se sent realitzat. A més, com que ja no hi ha herois a la realitat, doncs, la indústria del cinema els ha de crear. Però s'està arribant a un punt extremista, un punt en què es fa acció per acció. És un cinema d'acció vertiginós i exacerbat, que crea una mica la sensació de buit.

Dins d'aquest anomenat "cinema d'acció" jo distingiria pel·lícules de diversos nivells, des de films que només busquen l'acció per l'acció i el lluïment del protagonista, com és el cas de Rambo (1985) amb Sylvester Stalone, Conan el bàrbar(1982), amb Arnold Schwarzenegger, la trilogia de La jungla de cristall(la primera del 1988), amb Bruce Willis entre d'altres, fins a films més sofisticats que busquen alguna cosa més, com per exemple, Desafiament total(1990), El fugitiu(1993) o Matrix(1999). En aquest tipus de films, l'heroi és més que el simple protagonista d'una pel·lícula. És un personatge que aconseguirà salvar el món d'una catàstrofe que semblava inaturable. Però és que aquest món podria dir-se que no existeix, només existeixen ells. L'heroi contemporani, gràcies a les noves tècniques infogràfiques, és capaç de realitzar una sèrie d'accions increïbles de fer per nosaltres, però que creiem comprensibles quan el veiem en acció. Aquestes pel·lícules estan formades per un seguit de seqüències de destrucció i violència de diversos tipus: en forma de duel cos a cos, en forma de tiroteig, de persecució trepidant, de fugida plena d'explosions, etc. Es tracta de portar l'acció fins a les seves últimes conseqüències i, si això comporta crear un antagonista (o el "dolent de la pel·lícula") que pretén destruir Amèrica amb uns quants míssils, doncs es crea. L'espectador quan ho vegi no es pararà a pensar en la versemblança o no dels fets, perquè ha entrat dins un món de fantasia on la llei de la gravetat pot ser diferent (com a Matrix o Speed-concretament a l'escena on l'autobús supera el tros que falta de carretera), on les bales mai et toquen, on les explosions són contínues, etc. James Bond, representant mític de l'heroi triomfador i el primer gran agent secret del cinema, encapçala aquest model de l'acció per l'acció.

Dins d'aquest últim grup de films, hi incloc un dels més taquillers dels anys 90: Missió: Impossible (Mission: Impossible, 1996). I l'incloc dins d'aquest grup de pel·lícules d'acció als quals considero més sofisticades i elaborades, perquè té una sèrie de característiques, que aniré descobrint al llarg del treball, que la fan diferent de moltes de les pel·lícules d'acció per acció que inunden les sales dels cinemes i els videoclubs actualment. Missió: Impossible(o M:I) és un thriller d'acció laberíntic i trepidant (on un s'hi pot perdre si no està atent), basat en la sèrie de televisió homònima dels anys 60 i 70. La pel·lícula, amb una trama molt elaborada, planteja una sèrie de qüestions sobre diversos aspectes de la vida, però sobretot d'aquest "heroi" del qual sempre ens parla el cinema de Hollywood.