|
Missió: Impossible deu part del seu argument
a alguns dels mites que han aparegut al llarg de la literatura universal
i que contínuament s'estan portant al cinema. Entre ells, destaquen
els mites grecs com Jàson i els argonautes, L'Orestíada
i L'Odissea. La finalitat del mite és proporcionar un
model lògic capaç de superar una contradicció.
I d'aquesta manera M:I es nodreix de força mites famosos
per establir una trama intrigant, innovadora i alhora, plena d'arguments
clàssics ja coneguts. Com diu B. Bettelheim, "el mite presenta
el seu tema de forma majestuosa; porta amb ell una força espiritual"
(B. Bettelheim, 1986, pàg. 39). És a dir, aquests mites
o arguments universals de què s'alimenten les pel·lícules
avui dia, són coneguts popularment, però tot i això
no perden el seu encant ni la seva majestuositat, sinó que l'incrementen.
Un sector dels mites grecs tracta primordialment de
déus, i un altre diferent, una mica més gran, d'herois.
I un dels clàssics dels herois mítics grecs és
el de realitzar una missió de recerca, amb l'ajuda d'un déu
o una dona (per aconseguir un objecte inaccessible). I això és
el què passa al film. Amb Jàson i els argonautes
comparteix aquesta idea de la recerca d'un tresor, una recerca que comporta
un procés que és molt semblant: un encàrrec previ,
un trajecte llarg i arriscat, un duel inevitable en el lloc de destí,
un ajut inesperat i amorós, una fugida accidentada i un retorn
victoriós que no nega l'anunci d'una nova aventura.
Jàson, en la seva aventura ha de trobar el Velló
d'Or, i Ethan, la llista NOC. Jàson, un cop té el Velló
d'Or, el persegueixen, igual que Ethan, una persecució potser
no tant espectacular, però sí bastant eficaç, per
part de la FMI (encapçalada per Kittridge). Al final, tots dos,
però sobretot Jàson, trivialitzen aquest MacGuffin
que es converteix en un pretext perquè l'acció avanci,
tot interposant obstacles i situacions emocionants al protagonista.
Això també ho trobem a la sèrie Bond, com també
l'element de l'ajudant. L'heroi sol no ho pot fer tot, sinó que
algú l'ha d'ajudar. Normalment algú que en un principi
estava al bàndol contrari, però que canvia de bàndol.
A M:I això és al revés: Claire fa veure
que es passa de bàndol, però mai ha estat del bàndol
de l'Ethan, tot i que al final té compassió d'ell i l'espectador
l'acaba perdonant quan mor assassinada pel seu marit.
Pel que fa a L'Odissea d'Homer, l'epopeia d'aventures
del retorn a la llar per antonomàsia, jo diria que el què
fa Ethan durant gran part de la pel·lícula (un cop acabada
la maleïda missió de Praga) és un viatge de retorn
a la normalitat, ple de problemes i entrebancs per solucionar. Per aquest
retorn, fins i tot haurà de robar per fer un bé a llarg
termini, com Kevin Costner a Robin Hood, príncep dels lladres
(1991). Al final, haurà de demostrar la seva honestedat i persona
descobrint el talp vertader que hi ha a la CIA, com han de fer Ulisses
i K. Costner, a la prova de l'arc.
El què és cert, però, és
que, com moltes altres pel·lícules d'acció on el
viatge a la recerca del tresor és la base, M:I tampoc
parla del retorn a la llar com ho fa L'Odissea. L'únic
que fa, al final, és avisar l'espectador que l'heroi continuarà
el seu viatge erràtic pel món, sense poder-se aturar ni
un moment per pensar en el seu futur, un futur on hi hagi una família,
una dona... Ethan no sembla que pretengui fundar cap llar, sinó
que es conforma en seguir treballant al servei de la FMI, "al servei
del món", com Bond, que mai podrà deixar els Serveis
Secrets de Sa Majestat. La llar, en aquest cas, "esdevé
un paradís del passat i no pas un paradís a conquerir"
per establir-s'hi definitivament (N. Bou i X. Pérez, 2000, pàg.
100), com passa en altes pel·lícules. La vida d'Ethan
ja no serà la mateixa, després de viure aquesta aventura,
però tot i això, l'heroi continuarà endavant.
D'altra banda, Ethan, en part, busca venjança com Orestes a L'Orestíada,
perquè li han matat tot l'equip a traïció. A més,
també és perseguit, quan en realitat ell no ha fet res.
Per això és capaç de robar un document informàtic
de la pròpia CIA, per la qual treballa i vendre-ho per diners
a una traficant d'armes. Finalment, ell i Luther aconsegueixen el perdó
d'aquells que els perseguien injustament. Es pot dir que com Orestes,
es pren la justícia pel seu compte, i li acaba sortint bé.
Amb aquest final hi ha una mena de purificació de l'heroi.
El mite d'Èdip també fa la seva aparició
a la pel·lícula. Ethan vol descobrir què ha passat
a Praga, igual que Èdip vol saber qui és l'assassí
del rei Lai, per tal de mitigar l'epidèmia que està arrasant
el seu poble. Tots dos pensen primer en algú de fora, però
resulta que el culpable es troba més endins del què es
pensaven. A diferència d'Èdip, Ethan no és el mal,
sinó Phelps, el seu pare adoptiu (perquè han treballat
durant molts anys junts i li ha ensenyat l'ofici), a qui acaba matant
voluntàriament, com va fer anys enrere Èdip amb el seu
pare, tot i que ell no sabia que Lai era el seu pare de veritat.
També Shakespeare apareix en aquesta pel·lícula.
Una de les seves grans obres, Enric IV, hi apareix en forma de
Jim Phelps i Ethan Hunt, en substitució d'Enric IV i el príncep
Enric, futur Enric V. Phelps és el rei, i el pare adoptiu d'Ethan.
La primera escena de l'avió, en què se li encarrega una
nova missió (Praga), significa una mena de coronació.
Per la seva banda, Ethan és el fill, que al final de la pel·lícula
ocupa el tron buit que ha deixat Phelps en una coronació idèntica:
a dalt d'un avió.
El tema de l'amor prohibit també és present
al film. El joc que desenvolupa Claire al llarg de la pel·lícula
és clau perquè Ethan no descobreixi qui és realment
el talp. Per aquest motiu, Claire ha de seduir-lo, per convèncer
Ethan que està de la seva part. Ethan al principi s'hi resisteix,
però al final, quan ja sospita què està passant
realment hi accedeix per veure fins a quin punt és capaç
d'arribar Claire per ocultar el seu marit, que és realment qui
li obliga a humiliar-se d'aquesta manera. Claire és una dona
transgressora i ambiciosa (com Phelps) i, per això, al final
acaba morint. La seva mort és molt tràgica, perquè
és assassinada pel seu propi marit, que en veure's atrapat i
descobert, es descontrola, i l'acaba matant per començar una
fugida suïcida, perquè en realitat no l'estima. Ethan, en
un acte d'amor i honestedat, l'agafa en braços per dir-li l'últim
adéu, abans de començar la famosa persecució vertiginosa
pel sostre del tren d'alta velocitat.
La idea del traïdor és un dels clàssics
del cinema d'aventures. Quasi sempre acaba passant que un del propi
equip es converteix en traïdor per un motiu o altre, però
fins gairebé al final, l'espectador no se n'adona, igual que
el protagonista, que sovint és l'últim d'assabentar-se'n.
Jim Phelps, el cap de l'equip de Missió: Impossible, és
el veritable traïdor i talp de la CIA. Ha treballat durant més
de 30 anys per la FMI, bàsicament en període de guerra
freda, l'etapa per excel·lència dels agents secrets. Fins
aleshores es creia que tenia una funció clau pel bon funcionament
del país, però ara, un cop desmantellat el bloc de l'Est,
veu com la seva utilitat perd importància i, per això,
pretén robar la llista NOC a canvi de diners. En canvi, Ethan,
un heroi molt ambiciós, que no s'atura per res, encara creu que
treballant per la FMI es pot salvar el món de possibles megalòmans
o científics bojos, i que el seu treball està ben considerat.
D'altra banda, la relació que mantenen Ethan
i Max té també relació el mite de Faust i el pacte
amb el diable. Max és el pseudònim que fa servir una traficant
d'armes que la CIA porta anys intentant atrapar, però que mai
té proves concloents per fer-ho. Max somnia amb la llista NOC
per tal de vendre-la posteriorment a un preu astronòmic al millor
postor (traficants d'armes, terroristes, caps de la droga), i també
per tenir collada la CIA. Per això, contacta amb Job, que és
el pseudònim internàutic que utilitza Phelps. Acorden
que Phelps li facilitarà la llista NOC a canvi de milions de
6 milions de dòlars.
Ethan, un cop ha perdut el seu equip i sap que hi ha
un talp a la CIA, s'assabenta de l'existència d'aquest tal Job,
però no sap qui és, i també de Max, al qual tampoc
coneix. Aconsegueix posar-se en contacte amb ella, mitjançant
un correu electrònic que inclou el un petit passatge de la Bíblia
(Job, 3 14: "amb reis i consellers del país que es construeixen
tombes solitàries"), un passatge ben premonitori del què
passarà després, i acorden que Ethan li entregarà
la famosa llista a canvi de 10 milions de dòlars i del mateix
Job (que haurà de ser present en el moment de l'intercanvi).
D'aquesta manera, l'agent secret, per tal d'esbrinar qui és aquest
Job, que ha traït la CIA, és capaç de pactar amb
una traficant d'armes per aconseguir el què vol, i robar a la
CIA. Aquest fet però, no farà que l'espectador li reprotxi
res, sinó al contrari, el recolza, perquè està
de la seva part, perquè també vol saber la veritat. Malgrat
el joc perillós que juga Ethan, sap molt bé el què
es fa, perquè, quan es fa l'intercanvi, el seu únic i
lleial company Luther, fa tot el possible perquè Max no pugui
obrir el document que conté la llista, perquè saben que
aquesta no ha de poder sortir a la llum. Però Max, finalment
ho aconsegueix. L'únic problema és que Krittridge l'enxampa
i li pren la llista NOC a canvi de no engarjolar-la.
La
identitat a debat 
Una de les novetats més positives i admirables
que presenta Missió: Impossible, és l'ús
de caretes a l'hora de realitzar les missions. És desconcertant
veure com darrera la cara d'un individu amb aires eslaus o d'un senador
dels EUA, s'amaga la cara de Tom Cruise, i encara ho és més,
a l'escena final, quan Ethan es posa una careta (que no se sap ben bé
d'on ha sortit) del seu "pare" Phelps per comprovar si Claire
també està de part del traïdor del seu marit. És
un recurs poc creïble a vegades, però igualment desconcertant
i sorprenent que fa que l'espectador mai pugui estar del tot segur de
veure el personatge real, i per tant, provoca que l'espectador faci
hipòtesis i suposicions que al final resulten ser sempre errònies.
Brian de Palma, juga així amb el tema del doble.
Ethan suplanta les identitats d'altra gent: un ucraïnès,
un senador americà i Phelps. Fins i tot té múltiples
passaports que li permeten anar d'un país a un altre amb identitats
falses. Es pot dir que Ethan no té quasi identitat. L'únic
lligam que manté amb el món real són el seu oncle
i la seva mare, que viuen en una granja, a milers de quilòmetres
de la perillosa i excitant vida que porta ell. No se sap ben bé
qui és, i per això, com Èdip inicia una investigació
per saber la veritat, una veritat que li farà mal, però
no tant com a Èdip, en part, perquè l'heroi actual, a
més, ha nascut amb menys escrúpols que els de la mitologia
clàssica. A tot això s'hi afegeix el fet que la FMI, en
el cas que algun dels seus membres mori fa veure que no en sap res,
és a dir, és com si no existissin realment, que és,
paradoxalment o lògica (depèn de com es miri), la realitat:
Ethan Hunt i els seus companys no existeixen realment, només
a la gran i petita pantalla i a la ment de l'espectador. La suplantació
d'altres identitats és, per Ethan, part de la seva feina. No
és com en altres pel·lícules en què el tema
de l'ésser desdoblat va més enllà d'una simple
màscara. Allà es tracta de confusions que poden ser còmiques
(com El gran dictador -C. Chaplin, 1940), o no, com President
per un dia (amb Kevin Kline i Sigourney Weaver); o fins i tot casos
més seriosos i problemàtics com és el criminal
desdoblament que pateix Norman Bates (A. Perkins) a Psicosi (Hitchcock,
1960).
Al final, Ethan no sap on va, torna vés a saber
on, per començar una nova missió impossible que el portarà
a un altre lloc del món (sembla que al Carib, en aquesta ocasió),
amb un altre equip i una nova identitat.
|