JOAN DE SERRALLONGA

Hi va haver una època, entre els segles XVI i XVII, en què al Montseny i a les Guilleries no es respirava gaire calma. El principat era dividit en dos bàndols contraposats: els nyerros i el dels cadells.Els nyerros representava a la noblesa i a l'estaments religiós, mentre que els cadells representaven a la burguesia i tenien un caire de fidelitat al poder monàrquic espanyol.
A les nostres contrades predominava l'ideal nyerro. En Joan Sala, pare d'en Serrallonga;es va casar el 29 de juny de 1572 amb Joana Ferrer. Fruit del matrimoni, en nasqueren sis fills: Antoni, l'hereu, Anna Maria, Eufrasina, Marquesa, Joan i Baltasar. Quan en Joan tenia quatre anys, concretament el dia 18 de gener de 1598, la seva mare va morir de part, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona i esdevingueren sogra i nora l'una de l'altra.
L'any 1615, durant la festa major de Viladrau,la gent s'havia aplegat a la plaça, els uns per ballar el "ball del ciri" i els altres per mirar-s'ho; val a dir que aleshores en Joan era un jove que feia goig, ferreny (l'anomenaven "el ben plantat", li agradava vestit bé i era elegant.Aquell dia acompanyava la seva germana a la festa del poble. Acabat el ball, mentre les parelles, tot seguint un costum dels joves, regaven la gent amb aigua del càntir, en Joan va decidir marxar cap a casa, deixant la seva germana amb un jove que li va dir que més tard l'acompanyaria a la masia.
L'endemà en Joan baixà a Viladrau, i en arribar a l'hostal, hi va trobar un company seu d'infantesa anomenat Miquel Barfull amb el que estava rancuniós, tot conversant aquest va posar en dubte l'honradesa de la germana d'en Joan, que sentin aquelles paraules ofensives no va poguer reprimir-se i tots dos van anar a cops de puny, cosa que va fer renéixer entre ells la vella enemistat.
Un dia, en Joan i el seu pare eren el camp i van veure que s'apropava el masover de Can Puig, que va dir-los que els portava males notícies. El dia abans hi havia hagut un incendi en els boscos del vescomte d'Espinzella i ara volia que se l'hi pagués emparant-se en el dret d'àrcia, que era l'indemnització a favor del senyor, a la qual era obligat el pagès en cas d'incendi casual de la propietat cedida, dret que ja era caducat. En Joan va anar al castell d'Espinzella per aclarir l'assumpte. El vescomte i en Joan van arribar a un acord i després li va presentar la seva dona i la seva filla, anomenada Flor.
En Joan va dir que la seva filla ja la coneixia, d'una vegada que va fer una visita a casa seva, i que ara quedaria molt honrat de fer-li un obsequi: un poltre blanc que la noia havia vist a la masia i que li havia plagut molt. El van acceptar de bon grat, i a més, la vescomtessa va convidar en Joan a acompanyar-los en la visita per les comarques.
En Joan Sala acompanyà la vescomtessa unes quantes vegades. La vescomtessa, que s'havia enamorat d'en Joan, en una de les sortides li féu proposicions que en Sala va refusar amb molta delicadesa, dient-li que ell es devia al vescomte i que, tot i que la trobava molt bellla, hi havia un mur inseparable entre ells que no podien franquejar. Així acabava aquell amor platònic entre en Joan i l'Elisenda.
Aquell mateix vespre en arribar a la masia, quan tots eren entaulats per sopar, va fer sapiguer als de casa que l'hereu de can Tarrés de Sant Hilari li havien ofert feina, i com que a la Sala eren prous per conrear la terra i ell no els feia falta, el pare va donar el consentiment. L'endemà, tan bon punt despuntava el jorn, Joan deixà la masia i s'encaminà cap a Sant Hilari.
Un dia, en Joan es traslladà per assumptes de negocis al mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Les propietats de la família abastaven, a més,els masos de la Querosa i la Brossa. Era doncs, una família benestant, amb una masia forta. Allà va conèixer la pubilla mestressa del ric mas, una joveneta molt agradable anomenada Margarida. Tot seguit l'amor va florir entre ellsi, unes setmanes més tard, a l'església de Sant Martí de Querós se celebrava el casament de la gentil parella.
Després de maridar-se amb Margarida Serrallonga i Tallades entrà de pubill al mas Serrallonga, i ja sempre més fou anomenat i conegut com en Joan de Serrallonga.
Després de quatre anys del seu maridatge, Joan Sala tenia dos fills, Elisabet i Antoni, eren molt feliços, però la felicitat és fugissera i un bon dia començaren les complicacions. Es presentaren els seus mig germans Pere i Segimon, demananant-li que els guardés dos matxos que acabaven de robar i que no sabien on amagar. De primer en Serrallonga es va oposar a encobrír-los, però cedí davant de la insistència dels lladres. Va dir que els guardava per a aquella nit, només. Malauradament passava per allà en Miquel Barfull, que va escoltar tota la conversa i, com que no havia oblidat aquell enfrontament a l'hostal, va decidir que era una bona ocasió per venjar-se. L'endemà, quan Joan tornava de cacera va trobar que al mas hi havia Miquel Barfull i dos homes del rei que l'esperaven per dur-lo pres pel robatori dels dos matxos. En Joan Serrallonga disparà un tret a en Miquel Barfull i el matà.
Serrallonga emprengué fugida, amb tots els homes del rei perseguint-lo. Però ell és coneix molt bé aquells indrets, i aconsegueix esquivar-los i s'amaga en un catau que barra el pas, la cova "Roca Guinarda", fins al vespre, que torna a la masia. Margarida l'esperava intranquil.la.
Quan es troben, Joan li explica la situació: tot el que li havia passat, que el persegueixen, que no es pot defensar, que ha de marxar. Li diu que se'n va a València amb els bandolers d'en Roca Guinarda, però que tornará, que cuidi dels fills. I amb el cor abatut i trist marxa i deixa enrera el seu món, la seva estimada Margarida i els fills, la masia, les Guilleries...
Passaren sis llargs mesos. Serrallonga i els homes d'en Guinarda assaltaven camins i hostals, vivien de les riqueses robades, que es repartien entre ells. S'havia convertit en un bandoler.
Al principi d'any tornà a casa seva. No és gens difícil d'imaginar la joia del retrobament amb els seus, després de tan llarga absència.
Aquella mateixa nit de lluna clara que il.luminava les Guilleries i li donava un aire atraient i misteriós alhora, Joan i la seva dona surten a passejar per aquells viaranys tan enyorats i parlen de l'esdevenidor. En Serrallonga recorda a la Margarida que li va dir que tornaria, i ho ha fet. Li diu que aquells mesos lluny d'ella han estat plens d'angoixa i d'enyorança, però que s'ha convertit en un bandoler i, essent perseguit com és, no pot restar amb ells. La seva dona ho entén i ho accepta: s'estima més tenir-lo de bandoler i perseguit abans de veure'l mort. Li demana que es quedi per aquelis encontorns, que coneix tan bé, però no pot ser, perquè arriben el seu germà Segimon i Pere Barrulet i el reclamen per anar a robar en un mas aquella mateixa nit. Al cap de pocs dies, el febrer de 1623, Serrallonga i els seus homes roben al mas Segur de Jafre. Era la primera vegada que actuaven a les Guilleries.
D'aquell important assalt tothom en parlà, i una comissió va donar la noticia de la tornada d'en Serrallonga i demanà ordres al virrei de Catalunya, Joan Sentís, bisbe de Barcelona. Mentrestant, en un racó de les Guilleries els bandolers es repartien a parts iguals els diners robats.
El següent robatori el proposa Pere Joan Puíg de la Vall, i el lloc triat és el mas Boada de Salitja, perquè són gent adinerada i se'n poden treure molts diners. I cap a Salitja falta gent! Però en Serrallonga els recorda que no matin ningú si, no és en defensa pròpia, perquè no vol que corrí la sang.
Aquest robatori va ser un altre èxit. Es varen valer de l'astúcia de dir que portaven un ferit que necessitava assistència i que els disculpessin de molestar-los en aquelles hores. Amb tota la bona fe, els varen obrir. Un cop a dins, els van dir que no volien fer mal a ningú, que hi anaven a robar i els comminaren a estar-se quiets. Quan varen haver agafat tot el que els va semblar, demanaren perdó es van disculpar dient que els bandolers també havien de viure i se n'anaren deixant ben clar, però, que no podien avisar la justícia fins que ells ja fossin ben lluny, que si no, tomarien.
Un dia que eren acampats, entre robatori i robatori, se li apropa un dels bandolers i li demana que sigui el cap de la quadrilla. Tot i que l'afalaga la petició no li agrada de ser cabdill, però ho accepta per mantenir el grup i pels interessos de tots. El primer que fa és cercar mossos arreu.
Ben avíat per tavernes í places s'escampa la brama que en Serrallonga cerca homes per a la seva banda. No va haver d'esperar gaire, perquè una bona colla d'homes feren camí cap a l'indret on s'esperava Joan Sala. I diu la tradició a través de les cançons que allà a la cova de Tavertet, a la comarca de les Guilleries, regió intrincada de vegetació exuberant i per això és bon refugi amagatall, s'hi aplegaren prop de cent homes, disposats a fer costat al qui ja anomenaven rei de les Guilleries.
Després d'aquesta trobada s'organitzà un altre assalt, al mas Rebronet de les Planes. Hi participaren en Joan i quatre homes més, entre ells el Fadrí de Saus. Aquesta vegada, però, els va fallar l'atac, perquè del mas en sortiren els fills i els treballadors armats fins a les dents, i van ferir el Fadrí de Saus. Foragitats així van muntar als cavalls i cavalcant més de pressa que el vent cuitaren a refugiar-se a Querós. Un cop allà, es troben que s'hi celebra la festa major, i a la plaça hi havia tota la joventut aplegada ballant el ball rodó.
No sé si és cert o no, però conta el mite que mentre tots eren a la plaça esplaiant-se, en Serrallonga va entrar a l'església i enmig d'aquella solitud i silenci resà al Sant Crist de l'altar major dient: "Perdona'm, o Senyor meu, per tots els homes a qui he robat... per la meva mala vida... per l'ànima d'en Barfull, que vaig matar... perdona'm perquè un dia pugui entrar al teu cel i asseure'm al teu costat. Perdona'm perquè no hagi de caure a les terribles presons de l'infern." Acabat el prec, torna a la plaça i s'ajunta amb els seus homes i la Margarida, que aquell dia l'acompanyava. En això que se li acosta una gitana que li demana si és el famós bandoler conegut arreu, i li diu que li vol llegir la mà Serrallonga s'hi avé. La gitana li anuncia que hi veu traïció i mort, li diu que vagi amb compte amb els qui l'envolten, perquè un d'ells pot vendre'l per diners. De sobte, un de la quadrilla crida que s'acosta un esquadró de soldats. A una ordre d'en Serrallonga, tots muntaren als cavalls i fugiren al galop.
Assabentat el tinent Montpalau de la fallida en l'intent de prendre el bandoler a Querós, sorti del castell d'Hostalric i féu cap a Santa Coloma de Farners disposat a aixecar el sometent.
El vuitè dia de Pasqua tocaven la Guaita i nois i noies i s'afegien voluntaris al sometent format per perseguir els bandolers. Comandats pel tinent Montpalau, aquell grup de valents però inexperts homes s'endinsen per aquells tortuosos viaranys. Però en Serrallonga, assabentat que el persegueixen, prepara l'ofensiva. L'emboscada dels bandolers és perfecta i el tinent del grup, en veure que no hi ha res a fer, dóna l'ordre de retirada.
Aquella nit, a Santa Coloma, hi féu estada la mort. Els pins cremaven per tota la vila. El foc, dantesc, arrasava tot el trobava al seu pas. El tinent del sometent reconeix que ara ha vist tot el poder d'en Serrallonga. Sap que no és un bandoler qualsevol, però es promet que un dia l'atraparà, per més dificil que resulti.
Dies després, a la cova d'en Roca Guinarda ja preparen un nou assalt: els han informat que a la matinada passarà un luxós carruatge cami de Girona. Serrallonga pren uns quants homes i s'adreça al cami ral, davant de la creu de Franciac, a punt per barrar el pas del vehicle.
Quan el cotxe arriba en aquell punt, fan parar-lo. Era de la comtessa d'Erill que, preguntada per Joan Sala, explica que s'adreça al castell d'Espinzella, on el seu fill ha de maridar-se amb Flor, la filla dels vescomtes. Al bandoler, el nom del castell li porta records, i la imatge d'Elisenda, el seu primer amor impossible. En Serrallonga els diu que coneix els vescomtes i la seva bella filla, i que no pot menys que desitjar molta felicitat a la nova parella, demana perdó per les molèsties que els estan causant i, un cop han arreplegat tot el que han pogut, toquen el dos cap a lloc segur, la cova de Tavertet, deixant els passatgers assaltats completament astorats.
Un dia de bon mati Joan Serrallonga s'arriba fins a Castanyet a visitar el seu amic, el rector de l'esglèsia, i demanar-li si hi ha noves interessants. El rector l'assabenta que el rei Felip IV ha vingut a Barcelona per dictar una persecució ferma i persistent contra el bandolerisme en general, i contra la seva quadrilla en especial, i per tant li aconsella que desaparegui per a un quant temps.
El rector li comunica que s'ha posat en contacte per carta amb monsieur Viver de França i que aquest l'acollirà mentre duri l'estat d'excepció contra els bandolers. Serrallonga li dóna les gràcies i s'adreça cap al seu cau per acomiadar-se de la seva gent. Després va cap a Querós per dir adéu a la seva dona i als seus fills, i d'allà, cap a Girona per reunir-se amb cavallers amics del senyor Viver. Després, amb una carta de presentació de l'abat del monestir de Banyoles va cap a Sant Pere de Rodes, on els monjos del monestir l'ajuden a embarcar-se i, des de Llançà, a bord de la barca que li han preparat els monjos, navega fins al port francès de Laucata, i d'allà, fins a Viver.
Després d'una estada d'un any a França, retorna a Catalunya pel maig de 1627. Ho fa per la banda de Camprodon.
En arribar es retroba amb els seus amics bandolers, que l'assabenten de la mort del seu germà Segimon a Barcelona.
Tot seguit emprèn camí cap a la capital. Hi arriba al capvespre. Fora les muralles hi veu una forca amb dos homes penjats i molts soldats que vigilen i els barren el pas. En Joan Sala es dóna a conèixer. "Sóc en Joan Sala, àlies Serrallonga, i vinc a recuperar el cos del meu germa. " El tinent de Montpalau li recorda que té el deure de fer-Io pres, i desembeina l'espasa. Mentrestant, els altres bandolers aprofiten per despenjar el cos d'en Segimon, i en acabat tots se les enginyen per esquivar els soldats i fugen cap a les Guilleries. L'endemà donaren sepultura a Segimon a la Roca Guinarda.
La mort del seu germà commogué en Serrallonga. Li féu veure clarament que aquesta era la sort que li esperava a ell mateix, i d'altra banda se sentia responsable de la mort de Segimon. Va demanar a Margarida, la seva dona, que quan fi arribés a ell fos forta i coratjosa i que tirés endavant els fills i el mas.
Pel febrer de 1628 en Serrallonga aplega més de dos-cents homes de la quadrilla i els diu que té avis que aquella nit la posta, amb diners de l'Estat passaria per allà cami de Barcelona.
Efectivament, aixi fou. La posta amb el comissari del virrei i les lliures recollides dels impostos que pagaven els contribuents va passar per allà a l'hora prevista, adreçant-se a gran velocitat cap a Barcelona. En Serrallonga els sorti barrant-los el pas. Els de la posta van quedar astorats en veure que del bosc sortien tants homes, i es van haver de rendir perquè el nombre de bandolers era superior amb escreix al d'ells, però abans hi hagué un fort tiroteig en què Serrallonga resultà ferit. Un cop amb els diners, van emprendre la fugida cap a les Guilleries.
Joan Sala es recuperava de les ferides rebudes en aquest darrer assalt en una cabana prop de Vic quan rep la visita del cavaller Vicenç Valls, que el convida a entrar a les files dels nyerros, que lluitaven contra els cadells. Mentre estaven conversant, apareix de sobte un grup de soldats. Sens dubte, algù havia delatat en Serrallonga. Bon coneixedor corn era del terreny, va aconseguir fugir fins al seu amagatall, tot i el dolor de les ferides. Un cop més havia pogut burlar els qui el volien agafar.
L'endemà al mati el cavaller Vicenç Valls va tomar per continuar la conversa que havien iniciat, però en Joan Sala se'n malfiava perquè la seva aparició havia coincidit amb la dels soldats. Valls va demanar-li que no es precipités en les seves conclusions, que els nyerros no traïen mai els amics i que, en prova d'amistat i per demostrar la seva innocència, els seus espies havien vigilat Bonaventura Sans, l'home que havia curat la ferida d'en Serrallonga, que es veu que era el qui l'havia venut, i per això li portava el cap del traïdor i les mil lliures que aquest havia rebut de la justicia a canvi de delatar-lo.
A la cova de Roca Guinarda, mentrestant, en Serrallonga mptes amb els de la quadrilla: s'han de donar 100 lliures al mas Roca de Querós per ajudar-los econòmicament, i 10 lliures a ca l'Agustí per la informació que els donen.
Passats uns dies un de la seva banda anomenat Toca-son i dos o tres més són enviats a les masies a cobrar els impostos, però en Moreu d'Arbúcies es nega a pagar perquè diu que necessita els diners, i els dels mas Pla de Brunyola els reben a trets i fereixen en Tallaferro. Un cop a la cova i havent-li explicat els fets a en Serrallonga, van decidir d'escarmentar els del mas Pla: l'endemà al matí van segrestar en Pla de Brunyola i el portaren a les ruïnes del castell d'Argimont. En Serrallonga li recriminà la seva actitud, però va dir que estava disposat a deixar-lo anar si feia un petit sacrifici: construir una nova capella en aquell noble santuari d'Argimont. En Pla de Brunyola es va afanyar a acceptar la proposta, i en va donar paraula d'honor. D'aquesta manera el santuari d'Argimont fou honorat amb una nova capella. Va ésser una bona pensada, perquè no sabem pas qué se li hauria pogut ocórrer a en Serrallonga per venjar-se.
Unes setmanes més tard, en una visita que fa a la Sala el cavaller Vicenç els assabenta de notícies molt greus: El Fadrí de Saus i sis homes més han estat fets presos. La situació ha esdevingut molt crítica i, reunits tots els bandolers, determinen desfer la quadrilla, resolució drástica però necessària. Era una solució trista per a tots. Tant de temps junts i ara s'havien de separar!
Després de la davallada de la gran quadrilla Serrallonga .'. prepara un altre viatge a França organitzat pels cavallers nyerros. Joan Sala, álies Serrallonga, deixa enrera les Guilleries , però jura tornar tan aviat com li sigui possible. D'amagat fuig cap al país veí, ajudat: per amics incondicionals.
Camí de Sant Joan de les Abadesses, el dia de Sant Jaume de l'any 1632, troba una noia, vídua del moliner de Castelló d'Empúries, de nom Joana Massisa, més tard coneguda per Joana Torelles. Anava de camí cap a Núria per complir una promesa feta a la Verge. Van fer via plegats i ja no es van separar mai més. A França, Serrallonga i Joana van viure un gran amor. Vagaren junts i cometeren alguns robatoris, i al cap de nou mesos van tornar a Catalunya.
Joan Sala i Joana romangueren a ca l'Agustí de Santa Coloma, on la mestressa era fautora del bandoler. Allá reben les noves que els envia el rector de Castanyet, el qual els recrimina d'haver tornat atès que la justícia els busca arreu. Els masos Sala i Serrallonga són molt vigilats i és impossible d'atansar-s'hi. Per a Serrallonga, però, tot li és igual; diu que mentre sigui viu les Guilleries són casa seva.
S'escampà avíat: la brama que el bandoler havia tornat, perquè encara feia algun assalt al camí ral, i que tenia intenció de tornar a aplegar la quadrilla í fer-se amo novament d'aquelles terres.
Era negra nit, a fora ca l'Agustí es veuen moure's unes ombres fantasmals. Quan el dia despunta, les figures sorgeixen del bosc i s'apropen a la casa. Eren els soldats del Virrei que anaven a detenir en Serrallonga. Ell, veient que era inútil resistir-se, perqué la masia era envoltada, es rendeix.
En el judící, va ser amenaçat amb grans turments si no confessava els noms dels seus amics i els dels bandolers de la seva quadrílla. Serrallonga resisteix, tant com pot, però al final confessa. Conta Joan Reglà que els botxins el van sotmetre al turment del banc: el van despullar í li van lligar la má al colze en la forma acostumada, llavors Serrallonga exclamà tres vegades seguides "Mare de Déu de Montserrat" i també "Afluixeu-me, que ho diré tot''. Llavors va fer una extensa relación dels seus amics i fautors.
El que no va saber mai en Serrallonga és que els traïdors van ser Pere Pau i Maymír, en Jofre, en Mayà i l'hereu de ca l'Agustí,tots ells de Santa Coloma de Farners.
Un cop executat el cap d'en Serrallonga va ésser robat pels seus partidaris, i l'enterraren a la cova de Tavertet,lloc que fou refugi d'ell en vida.(....)

   Heus ací una versió del Cançoner Popular de Catalunya Les ninetes ploren

Les ninetes ploren,
molt més ploraran
perquè en Serrallonga
a agafar-lo van.

Les ninetes ploren,
ploren de tristor,
perquè en Serrallonga
n'és a la presó

Les ninetes ploren,
be poden plorar,
que a'n Serrallonga
el van a matar.

 Les ninetes ploren,
be poden plorar,
que a'n Serrallonga
l'han d'esquarterar.

1