Nagib Mahfuz, escriptor egipcio

Ressons Autobiogràfics

1997

fragments

Amb gairebé set anys vaig desitjar la revolució.

Un matí anava a l’escola escortat per la criada. Caminava com qui és conduït a la presó. Un quadern a les meves mans i desànim als ulls; en el meu cor, nostàlgia pel desordre i el fred mossegant-me les cames quasi nues sota els pantalons curts. Vam trobar l’escola tancada, el conserge deia en veu alta:

-A causa de les manifestacions, avui tampoc no hi ha classe.

Em va envair una onada d’alegria, que em va traslladar fins la platja de la felicitat.

I de tot cor vaig implorar a Deu que la revolució durés eternament!

Vam tenir la primera topada amb la mort quan va morir la meva àvia.

La mort era una novetat encara. No ens era familiar. Era com un transeünt en el camí.

Per tradició jo sabia que era una prescripció inevitable i la meva percepció real era llunyana, lluny del cel terrenal. Així doncs, la mort em va arrabassar la tranquilitat i va aconseguir interposar-se de sobte entre nosaltres fins aquella habitació on m’havien contat els contes més bonics.

Em vaig veure petit com aquell que mira un gegant. La seva respiració es reproduïa a totes les habitacions, tothom la recordava i l’esmentava.

Cansat de ser perseguit, em vaig refugiar al meva habitació per tal de fruir d’uns minuts de soledat i calma; llavors la porta es va obrr i va entrar la formosa de llarga i negra trena i va mussitar amb tendresa:

-No et quedis tot sol.

En el meu interior va esclatar una sobtada agitació atreta per una violenta i assedegada bogeria.

Em vaig agafar la ma i la vaig posar en el meu pit sacsejat de por i tristesa.

Traducció de Manuel Jiménez Lucena