Baha tahir, escriptor egipciDe sobte, la pluja1996Caminaven pel carrer Qasr el-Nil i Samira va dir amb un somriure: - Pots creure que si tingués una aventura, t’ho diria. - Menteixes –va dir Mahdat sense donar una piastra al captaire coix que saltava darrere seu. - M’empiparé. - Tinc raó, no m’estimes. Ella es va detenir davant l’aparador: “Setmana dels retalls”... “Bon gust”... Troços de tela barrejada... A sobre del vidre, els seus rostres. - Ho sento. - No em creus mai... Vull comprar quelcom per pel dia de la Mare. - Un troç de tela? - No, una bossa. - T’estimo -va murmurar- ¿Què en faré? - Però, què dius? Aixeca la veu. No et sento. - Res, res. Anem-nos-en. El senyal per passar. Un home s'hi va fixar en la seva cara trista... Es va agafar del braç d’en Mahdat i després el va deixar anar... Algú que n’estava a prop va dir: “El lloc natural de la dona es casa seva”. I el seu acompanyant li va replicar: “I també de l’home”. Van riure... De nou el senyal verd ... La gent es va llençar des de l’altra vorera amb cara de pomes agres ... - Què...? Marxem a Alexandria...? M’agrada el mar –va dir Mahdat de sobte. - Quan? - Ara. - I la teva feina? - Tant se me'n dóna. - I la mare? - Tant se me'n dóna. - Estàs boig. La policia. La gent anava per la vorera amb el cap tort i mirava les sirenes. - M’agrada el desert i m’agradaria viure a les piràmides. Odio la multitud. Déu meu, senyor, com odio la multitud! Pels matins, quan la gent s’ofega a l’autobús, em voldria morir. Què et sembla aquesta bossa, la farà servir la mare? - És massa moderna, una mica més del compte. - La mare no és tan vella, quan anem pel carrer la gent creu que és la meva germana gran. - Quina sort! - Què dius? Per què no aixeques la veu? - La compro... Dic que la compro, la compro, la compro... - No, és massa cara. I no cridis d’aquesta manera. En la plaça Tahrir li va preguntar: -Què és l’amor? - A les cançons i les pel.lícules? –va respondre ella aixecant els ulls al cel. - No creus que plourà? -va afegir. El cel estava ple de petits i rodons troços de núvols negres de extrems tènues i transparents que nedaven amb rapidesa i desaparexien com el fum. - No plourá. - Jo crec que sí. - Potser, però escolta’m... Jo t’estimo. Què hi farem? - No repeteixis aquesta paraula. - Per què? - No la repèteixis o m’empiparé. Caminaven en silenci pel pont Qasr al Nil amb els lleons malhumorats i les seves crins i ulls plens d’excrements d’ocell, blancs com la calç. Van travessar el pont. - Per què no serem com els germans? –va dir després d’una estona. Va riure encenent una cigarreta. -Tu ets el meu germà i jo la teva germana –també li contestà ella rient- Què et fa riure? I va començar a plovisquejar: - No t’ho vaig dir? - Sí –va llençar la cigarreta mullada al riu. - No repeteixis que em creus, ara que comença a ploure. - Sí. - Ho vaig dir. - Vas dir que plouria i jo que no; i ara està plovent. Què vols que faci exactament? Vols que em llenci a l’aigua? - Mai escoltes el que et dic. - Quan seré el teu germà? - Anem-nos-en... La pluja referma. - Jo tampoc t’estimo. - Sí. - M’agradaria... m’agradaria estimar-te, però... - Tant se val, no repeteixis ara aquesta paraula. Afanya’t. Quan van arribar a la porta del Casino, ella panteixava i l’aigua del xàfec relliscava pel seu rostre, els flocs dels cabells mullats se li enganxaven en les galtes obscures. Ell va allargar les mans i li va rentar la cara. - Gràcies, ja tinc un mocador –va dir enretirant-se amb rapidesa. Van seure sota la vela del Casino. Caien algunes gotes en el riu que produïen veloces i continues onades grises. - Odio el plovisqueig. Déu meu! Si plogués amb força acabariem aviat, però amb aquest plugim.... Va mirar el pont i la gent pressuda, el cos corvat i amb diaris plegats al cap. La pluja semblava línies transparents i inclinades que omplien el món: -Sí, així seguirà per sempre. - Què cosa? - La pluja. - Què vols dir? - Res... Una gata negra i xopa va esmunyir-se sota la taula del costat es va espolsar i va seure tranquilament. Amb la cua va rodejar el seu cos brillant i negre i s’els va quedar mirant amb uns enigmàtics ulls verds. Traducció de Manuel Jiménez Lucena
|