El sabater i les sabates
Imagineu-vos que fa 300 anys us van robar les vostres còmodes i millors
sabates, i us van deixar amb unes espardenyes tres números més petites. Al
cap d'un temps (200 i pico anys després) vau entrar a la sabateria (el
propietari de la qual és el mateix que us va robar les vostres sabates), i
li vau comprar unes sabates. Us va donar unes sabates dos números més
petites, però vau optar pel "peix al cove", i li vau dir que sí, que us les
quedàveu. Us apretaven, us feien mal i us feien caminar més lentament, però
anàveu tirant (i aguantant), i no només les vau pagar, sinó que el botiguer
us va carregar al compte les sabates d'uns quants clients que hi havia a la
botiga en aquell moment. Però ho vau acceptar. Com és sabut, dur molt de
temps unes sabates dos números més petites del compte comporta problemes al
peu. Ja quasi no podeu caminar amb aquelles espardenyes. Heu tornat a la
sabateria, i n'heu demanades unes d'un número més grans que les que dueu. El
sabater us ha dit que no pot ser, i que com a màxim us ofereix unes sabates
mig número més gran que les que dueu, que com recordeu, són dos números més
petites del compte... I no us oblidéssiu pas de pagar les sabates que
s'acaba de comprar el client del costat (que, no sé perquè, però sempre se
les tria més grans del compte)!
Hi ha qui diu que hauríeu d'acceptar les sabates que us ofereix el sabater
(que en castellà, aquesta professió s'anomena "zapatero"). Però jo us
voldria recordar que qui paga, mana. Així que feu el favor de tornar a la
botiga i dir-li al sabater que voleu les sabates del vostre número. I no
només això, sinó que, a més, us retorni l'import de les sabates que heu
pagat de més fins ara. Aprofiteu per dir-li que és l'últim cop que hi
compreu sabates allà, i que en sortint del seu comerç, anireu directes a
posar-li una denúncia per frau.
| RAMÓN CHAO |
Ramón Chao és músico, escritor, periodista, y padre del faomoso cantante Manu
Chao. El año 1956 emigró a Francia donde dirigió emisiones de radio en
gallego y que fueron prohibidas por el dictador Franco, y también fue
corresponsal de la revista "Triunfo". Desde el año 1991 es Cavallero de las Artes
y de las Letras por deseo del gobierno francés.
ME GUSTAN los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e
integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes
y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan
ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia
Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers)
para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos
hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron
el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la
concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola
guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las
batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.
Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de
septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se
manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto,
no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero
de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y
reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo
abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y
prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países
para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el
Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los
rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población
catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El
seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel
catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla.
Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es
igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó
furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió
a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la
boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba
en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La
alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán,
que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en
avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del
espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante
trabajo me cuesta a mí sólo». Pero lo más refinado lo percibí en el taller
del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del
aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos.
Puso: «Para Manu y Antoine afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este
parco comentario: «Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la
razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el
Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su
capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
És que som diferents...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una
llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament
col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o
pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només,
sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a
casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També
canvien de punt de vista.
Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem
"gat vell" i "gata maula".
La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i en
femení,"la grossa", aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i
nosaltres que sigui "Mare (de Déu)".
Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de
vergonya, ja que són uns sinvergüenzas", mentre que els corresponents
catalans són, només, uns "poca-vergonyes".
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan
nosaltres toquem ferro".
Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol
"Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples
buenos días" i "buenas noches" diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot "dar besos, abrazos, pena, paseos ...
" mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem
de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".
Allà diuen "¡oiga!" quan aquí filem mes prim amb un "escolti!"
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i
nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí
"figa",mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol•lusc
salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la
raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem".
Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament
sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la sinistra"(esquerra)...
Una de catalans...
Un noi català està a punt de casar-se amb una noia de Madrid.
Com que no té experiència li pregunta al seu pare:
Escolta pare, quan em casi que he de fer?
Doncs mira fill, quan et casis:
Has de convidar tot el poble per demostrar que els catalans som
generosos.
A la teva dona l'has de portar en un cotxe de luxe per demostrar
que els
catalans som imaginatius.
Després del casament la portes a un hotel de cinc estrelles per
demostrar
que els catalans som esplèndids.
Quan estigui a l'hotel l'has de pujar a l'habitació per les
escales a pes de
braços per demostrar que els catalans som forts i tenim energia.
Quan estiguis davant la porta l'has de entrar a coll per
demostrar que els catalans som galants.
Quan estiguis dins de l'habitació, la poses suaument damunt del
llit, per
demostrar que els catalans som sensibles.
La despulles tota, a poc a poc , per demostrar que els catalans
som experts.
I quan la tinguis nua, et treus la polla i et fots tres palles,
Per demostrar que els catalans som INDEPENDENTS!!!
Sabieu que...
...Que les banderes espanyoles estan fetes amb fil de Sabadell, hehe, doncs boicotistes espanyols, a cremarles no? ¡¡YO QUIERO SER SOLIDARIO!! (un mail que circula)
Soy español y vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de
los españoles.
No quiero ser diferente, pero sí quiero ser y tener las
mismascondiciones de vida que todos ellos. Por eso:
QUIERO: Que mi I.P.C. (último) del 4,1 sea el de la media de toda
España,o sea, el 3,8. (Cada año es superior y me aleja del resto de los
españoles).
QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en
cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me
permitiría comprar tres, vivir en una y alquilar dos y así conseguiría
incrementar mis ingresos.
QUIERO: Que el agua que en una urbanización próxima a Valencia cuesta 37
pesetas m3. valga igual que la que yo pago: 301 pesetas.
QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con costo de
0,75€,sea lo que me cuesta a mi que ahora pago 1,15€
QUIERO: Que el impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País
Vasco,que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si
es que lo logran), que en Cataluña tiene un escala semejante a la del
I.R.P.F.
QUIERO: Que la ITV, que en Melilla cuesta 19€ sea la que yo pague en vez
de los 44,65€ que yo desembolso.
QUIERO: En definitiva ser igual. Como pensionista tengo unos ingresos
idénticos que cualquier otro semejante a mi en, p.e., Valencia de
Alcántara.
POR ESO, cuando yo sea igual que todos los españoles, con todo lo que me
sobre, gustosamente ¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO!!!