Y H V H 
Les 4 lletres de la llengua hebrea que es corresponen amb el nom de Déu: I - H -V - H s’anomenen  Yod - He - Vau - He. Aquestes lletres tenen  el seu propi lloc i camí dins l’Arbre de la Vida una forma gràfica concreta en la llengua hebrea, un valor numèric, i uns atributs relacionats amb els colors, les vibracions fonètiques que es relacionen de forma harmònica amb la freqüència de les vibracions  de la matèria, una equivalència, una lletra llatina, una lletra grega, i una correspondència astral.
Els cabalistes creuen que Déu – el Creador - va crear, i està creant, el món a partir d’aquestes 4 lletres. Com ho fa? Doncs ho fa amb combinacions i permutacions d’aquestes 4 lletres que es consideren sagrades. De les combinacions d’aquestes 4 lletres, en surt l’alfabet de la llengua hebrea.
Pels cabalistes la llengua és molt important, doncs, pensen que Déu crea el món amb la llengua ( El primer que va dir Déu va ser “Faci’s la llum”...Llegim en Sant Joan que en el principi era el Verb (L’escriptura) i la seva expressió fonètica, la Paraula i la Paraula era Déu...)
Pels cabalistes Déu crea el món amb les combinacions alfabètiques de la llengua que esdevé una llengua creadora. Contràriament, el Diable, destrueix l’Obra de Déu, la Creació, destruint les llengües sagrades. Especialment la llengua hebrea. Hi ha altres llengües sagrades, com el sànscrit.
 Els cabalistes conceben la llengua com una cosa que va de dalt a baix: Ein Sof-Tetragrammaton-Kether-Malkuth.
No valoren “els milions de persones que parlen una llengua” sinó elk fet que una llengua estigui connectada amb Ein Sof per mitjà del Tetragrammaton. Una llengua parlada per milions de persones que no tingui aquesta connexió és una llengua buida, sense contingut, no és creadora ni dóna una visió de la realitat ni ens porta la realització personal fent-nos participar en la Creació.
La llengua catalana, és universal , perquè és creadora, innovadora,...I ho és perquè, manté la connexió amb l’Ein Sof per mitjà del Tetragrammaton.
La llengua catalana-provençal i també l’occitana (Llibre d’Henoc) haurien de tenir un valor sagrat pels cabalistes de tot el món, doncs, va ser la que va donar al món el mot “càbala”.
La llengua catalana donat que la càbala va néixer com a tal a La Provença quan aquelles terres eren terres catalanes, i ja anteriorment, els catalans havien anat cap a aquelles terres  en el segle VIII  quan van ser envaïts pels àrab d’Al Mansur, podem afirmar que té que ser considerada una d’aquestes llengües sagrades. 
De fet, només cal observar la història i el present per adonar-se que la cultura de llengua catalana ha estat  i és una cultura de innovació i creativitat. Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies,...En són un exemple. Fins i tot Picasso es va inspirar aquí quan hi va aprendre a parlar en català. Trobem exemples en totes les arts, des de la medicina fins a la música. Fins i tot en la moda i el disseny, la cultura de llengua catalana ha demostrat la seva innovació i creativitat.
Gaudí n’és un altre exemple de creativitat inspirada o genial. En tota la seva vida només va parlar en llengua catalana, i ens ha deixat una obra que es admirada a tot el món, una obra universal. I, ara, fins i tot, el volen proclamar sant. Jo crec que Gaudí es pot considerar cabalista. Entre d’altres coses perquè relacionava, amb ètica, les matemàtiques, la geometria i la naturalesa. Als catalans no ens cal aprendre llengües forasteres per ser universals i aconseguir la divinitat: només ens cal ser catalans, parlar català i  viure donant testimoni de catalanitat, construint cabalísticament Catalunya solidàriament amb tothom, i ajudant a construir el món cabalísticament. 
Potser aquesta és la missió de Catalunya de la que parla Francesc Pujols a El Concepte General de la Ciència Catalana.
Els cabalistes no parlen de llengua paterna, ni de llengua materna. Els cabalistes parlen de “llengua vernacla” – la llengua del lloc -. Fins i tot quan parlen de la llengua hebrea, no ho fan en sentit genealògic o ètnic, ho fan en sentit vernacle; perquè, com he dit anteriorment, relacionen les sefiroth  de l’Arbre de la Vida, amb elements de la naturalesa, astres i números,....i els localitzen a llocs concrets.
Hi ha un altre motiu, però,  per relacionar el Tetragrammaton amb la cultura catalana i el nacionalisme català. És el que fa referència ala seva representació gràfica.
La representació gràfica del  TETRAGRAMMATON  Els cabalistes no pronuncien mai el nom de Déu per respecte. Jo m’escric amb un rabí jueu colombià en llengua castellana i sempre que m’escriu  la paraula Déu en castellà, “Dios”, m’ho escriu així: “Di-s”. Li vaig preguntar perquè ho feia i em va dir que era un costum dels cabalistes i dels jueus n escriure el nom de Déu.
Així doncs els cabalistes no escrivien les 4 lletres sagrades que són l’expressió del nom de Déu i alhora el camí o vehicle pel qual la llum divina es manifesta per anar cap a la primera sefirah , Kether.El que feien era representar el nom sagrat, el TETRAGRAMMATON amb un senyal.
El nom “tetragrammaton” ver del grec “tetra” que vol dir 4 i “gramma” que vol dir “gràfic o ratlla”. Aquestes 4 ratlles tenien un color relacionat amb les lletres YHVH; aquest color era el vermell sobre fons daurat.
Així, doncs, el  senyal que, segons la meva opinió, representa pels cabalistes  el nom de Déu, o millor dit, el Tetragrammaton, són els 4 Pals vermells sobre fons daurat.
Aquest simbolisme és el que té la bandera catalana, coneguda popularment amb el nom de Senyera.
Aquest símbol que és la bandera i l’escut de Catalunya, és  alhora, el senyal que identifica al Catalanitat. Aquesta bandera catalana és coneguda amb el nom altament significatiu, en relació a la funció que tenen aquestes 4 lletres  del tetragramma, de  SENYERA. 
Tots els historiadors estan d’acord en el fet que la càbala va donar-se a conèixer a la Provença en el segle XI. Doncs bé , L’escut de la Provença és també els dels 4 pals vermells sobre fons daurat. És lògic pensar que el simbolisme i la representació d’aquests símbols  té quelcom a veure amb la càbala, i en concret, amb el Tetragrammaton, donat que la càbala es va donar a conèixer en el segle XI a aquestes terres catalano-provençals. 
Els mots catalans: Senyor, Senyora i Seny, tenen una interpretació cabalista molt interessant: Fan referència a les tres columnes o pilars de l’Arbre Sefiròtic que representen els aspectes masculí(la dreta), femení(l’esquerra) i neutre o sintètic (el central). Aquesta interpretació recorda la concepció budista del Ying-Yin i Tao.
De la meditació que es fa mirant aquestes lletres o símbol, i de les combinacions  i permutacions d’aquestes 4 lletres i els seus atributs o correspondències, neix l’alfabet sagrat i alhora neixen les coses: es crea. Es participa en l’Obra del Creador.

PROVES HISTÒRIQUES DE L’ESCUT DE CATALUNYA
Fra Joan de Montsó
El teòleg fra Joan de Montsó (Monzón) nascut l’any 1.393, en una carta a l’Infant Martí -  més tard Rei Martí ll’Humà que morí sense descendència i per a substituir-lo es va votar en el Compromís de Casp a favor del castellà Ferran d’Antequera i en contra del pro-jueu, el català Jaume III d’Urgell- -, li explica la seva versió del significat del senyal dels Quatre Pals, anomenats també 4 Barres: “No rés menys Senyor, dich que aquest llibre ( Es refereix al Càntic dels Càntics del Rei Salomó), més que un altre vós convé quel deguats 
entendre, per rahó de les vostres armes glorioses ( els quatre pals o quatre barres) que vos fets e el vostre excellent llinatge. Cor en lo dit llibre, en figura hy són mostrades; cor trobarets, Senyor, que aquí es fa menció d’un llit sollempne que es féu Salamó, e aquest lit era de fust e de barres, on ell dormia, e significava la vera creu de Jesucrist, on Ell dormí així com en sos lit, segons que diu Sent Agostí sobre Sent Johan. E aquesta gloriosa creu e lit de Jhesucrist fou de Quatre Barres, les quals foren envermellides de la sua preciosa sanch, hi entre aquestes IIII barres lo nostre Salvador dormí.
He per aquesta significança pens que els vostres predecesors de la casa de Catalunya i Aragó - els comtes d’Urgell i de Barcelona -, aygen preses IIII barres vermelles per llurs armes e devisa de senyal.
E notats la feeltat d’aquesta casa - la casa d’Urgell i Barcelona-, gloriosa en ço que aquestes IIII barres vermelles no les porten sinó en camp d’aur, (d’or) e no sens pròpia significació.
Aquesta és doncs - ens diu Armand de Fluvià en el seu llibre “Els quatre pals. L’ Escut dels comtes de Barcelona” la primera interpretació documental - i no seguida per ningú més -, de l’origen de l’escut d’armes del excellent lynatge del futur rei Martí I, llinatge que - encara que sigui moltes vegades conegut com “Casa d’Aragó”( Des que el comte d’Urgell es va casar amb Peronella, ambdós d’origen jueu; doncs seguint la llei d’Esdres els jueus només es casaven entre ells, segons és la meva opinió personal que hi afegeixo) no és altre que el dels comtes de Barcelona, iniciat pel comte Sunifred I ( escrit també Sunyfred, Sunyer,..) pare de Guifré I d’Urgell. El seu avi es deia Salomó,...Això també és significatiu pel que fa a les arrels jueves del patriarca de la Pàtria Catalana i restaurador de la Catalanitat, Guifré el Pelós, de qui parlarem més endavant.

El web sobre cabalisme http://groups.msn.com/cabalacatalana/eltetragramma.msnw?fc_p=%2FEl%20Tetragramma q esmenta el nostre company (enhorabona per la teva aguda vista i comprensió!) té realment molt interès car aporta documentació prou inèdita i d'un interès històric, simbòlic i estructural extraordinari (si bé jo personalment no compartesc tot el q diu, però en general, malgrat alguns lapsus q hi han, la informació és bona i, sobretot trencadorament inèdita).
  És realment extraordinari (igual q el fet q el St. Graal sia a la catedral de València, fet reconegut internacionalment -l'altre dia vaig veure un documental crec q nordamericà sobre aquest fet en una cadena comercial corrent: no es tracta pas de cap patrioterisme) q els nostres ancestres de l'avior, potser fins i tot per preveure la nostra decadència nacional fessin el nostre escut civil a partir d'una de les coses més corprenedores del món: el Nom de Déu, la targeta de presentació del Déu vertader (no pas de les idees de Déu q la gent es fa sense comptar amb el q el mateix Déu de si mateix, idees de les quals jo també sóc totalment "ateu").
  TETRAGRAMMATON: CAURE DINS LA MAJESTAT MERAVELLADA.
  En estudis bíblics i hebraics, hom diu "Tetragrammaton" (quatre lletres) als quatre signes del nom de Déu: JHWH (en hebreu escrit al revers).  En hebreu antic no hi havia vocals, sols consonants: les vocals hi havien de ser sobreenteses.
  Quan Moixe (Moisés) demana a Déu, a l'esbarzer en flama del Sinaí, en nom de quin Déu ha de demanar a Faraó l'alliberament del poble hebreu esclavitzat, Déu li diu: JHWH.Es tracta d'una mena de sorprenent tarja de presentació, nom i explicació alhora tant al Faraó (ateu, encara que ben religiós) com al mateix poble i també a la Humanítat en general.
  Com veurem ara, aquest Nom expressa fortament Majestat i intel.ligent concreció històrica, fets que el fan difícilnient  "inventable" per una ment humana.
  "J" ó "I" ó "Y" vol dir 1ª persona del singular.  "H" és el verb "ser", "existir", en present o futur.  "W" ó "V" és pronom personal "Qui", "el qui". 
  Traduccions possibles i no incompatibles (admet totes les següents lectures):
  Jo sóc el Qui sóc.
  Jo sóc el qui (sí que) existeix.
  Jo sóc el qui serà (ja ho veureu!).
  Jo sóc el qui existirà (per a vosaltres). 
  Jo existesc de mena (l'Etern).
  Sóc (el Déu) que sí existeix de debò (l'Existent, front a la resta de deuets).
  Jo seré el qui ja sóc (l'Immutable).
  Jo seré el qui serà (el Pacient).
  Hi ha encara unes altres traduccions possibles més en aquesta mateixa línea. El conjunt em sembla tan sorprenent com majestuòs. Alhora intel.ligent i pràctic i concret. És Déu qui s'adreça a l'home. A mi no em cap el menor dubte, que és dir molt. Tal manera d'expressar-se conté una perfecció no humana: divina. L'hebreu medieval afegí vocals i els jueus askenazis centroeuropeus pronunciaren "Jehovà" o "Jehowà",
nom que passà a les llengües germàniques i d'ací a les versions bíbliques protestants i derivades d'ençà en Luter.
  En realitat els hebraistes pensen que cal pronunciar més aviat "Jahvèh" (amb h aspirada).
  Quan algú demani qui és Déu o digui que no creu en Déu o que Déu no pot alliberar els Països Catalans del Faraó espanyol, sols li diria com Déu es presenta Ell mateix: JHWH.
  Amb això jo trobo que n'hi havia d'haver prou per a convèncer la gent desperta i sensible a la bondat i la grandesa.
 

http://es.geocititres.com/cabala_catalana