Entrevistas
 

"Amb paciència i amb saliva se'l feia un elefant a una formiga"

Els Amors Impossibles no són una pallassada

La idea estereotipada dels pallassos ha quedat oblidada amb la nova generació de pallasses que ens han delectat amb el seu espectacle Amors Impossibles. Contes de tota la vida i situacions que ja es donaven en la Bíblia queden plasmats en esta exhibició de gags on ni el públic queda fora de perill de ser el protagonista.

Dels pallassos guarden la tendresa però no es queden ací, ironia, seducció, humor molt àcid són els ingredients d'esta representació on el final és tota unapujada d'adrenalina banyada per la música dels Chunguitos.

--------------------A.C.A

"Som pallasses, seguim la línia del pallasso durant molt de temps", així es va descriure Lluna Albert en l'entrevista que va concedir la intèrpret i encarregada de l'espai escènic i vestuari de l'obra Amors Impossibles ens mostra el que hi ha darrere d'un espectacle com este.

Lluna, no estem acostumats a vore una obra que remene pallassos i elements coents o àcids, com ocorre en esta obra, com definiries el pallasso en la vostra companyia?

Considerem que un pallasso mentres conserve la tendresa, que és la paraula o l'element clau que per a nosaltres definix a un pallasso, perquè tot el altres només són detalls que enriquixen el que per a nosaltres és un pallasso. És a dir que el punt àcid, crític, corrosiu, irònic que li'l dóna en este cas els contes de Josep Marqués, perquè ens pareix interessant i positiu, a més és la nostra forma, som així.

Creus que cada vegada el pallasso està menys relegat al món infantil?
Sí, però crec que cada vegada som més els que veiem el pallasso d'una altra manera i que no considerem que és exclusivament del món infantil. Cada vegada dic, perquè cada vegada que anem a fer cursos o a impartir cursos, cada vegada hi ha més gent que entén esta filosofia de vore el pallasso i que te das compte de la quantitat de gent que hi ha bolcada cap al pallasso, moltíssima més de la que ens imaginem. És una gran minoria la gent que pensa que el pallasso no és el pallasso estereotipat del circ o no és el pallasso que fa riure a un nano.

Amb una obra molt semblant a esta vau començar la vostra carrera artística, però ara l'heu représ amb força, per què heu pres eixa decisió?
En un moment determinat que la companyia ha considerat que era el moment de reprendre allò que realment vam pensar des d'un principi que podia haver tingut un altre auge, doncs ho hem représ, l'hem restaurat, l'hem millorat, hem canviat algunes coses, alguns contes s'han incorporat, se li ha donat el toc de maduresa entre cometes que tenim actualment com a persones tant en la part artística com en la humana

Quina visió teniu les intèrprets dels contes de Josep Vicent Marqués?
Crec que com tot el que escriu Marqués és una línia prou irònica, molt cínica i d'alguna manera es guia per un paral·lelisme vital, és a dir, per el que realment succeïx en les nostres pròpies vides, sempre donat pel toc del conte, amb el tracte més irònic i al mateix temps molt còmic, amb molt d'humor. Realment crec que quan alguna cosa no és bo en la vida si es tracta amb humor doncs passa a ser més lleu.

Vos costa molt ficar-vos en el paper?
No, no. És la nostra pallassa i l'hem treballat prou com perquè cada vegada que eixim perquè simplement hem de recordar que ací està la nostra pallassa. No ens costa i a més ens ho passem molt bé i tenim sempre moltes ganes d'eixir.

En tota l'obra hi ha hagut una gran interacció amb el públic, però el final ha sigut tota una sorpresa. Com se vos va ocórrer un final com este, en el que és el públic qui decidix quan s'acaba l'obra?
En general, en els nostres espectacles ens agrada ficar el públic d'una manera prou subtil i sense molestar, però en este espectacle realment va succeir pràcticament com ho has vist. Un dia estàvem amb uns amics assajant i en el final de l'obra vam començar a conversar amb ells, vam pensar que podia ser interessant que eixa part interactiva del final doncs estiguera reflectida en el que ens havia passat assajant. Tot el que diem ve o perquè s'ha anat acumulant al llarg de tot l'espectacle o perquè al final directament trobes gags o a algun lloc per a agarrar-te i improvisar amb el públic, perquè normalment el públic en eixe moment ja està prou bolcat per a això.

"Cada vegada hi ha més gent que entén esta filosofia de vore el pallasso"

Fitxa tècnica
Obra de Josep Vicent Marqués
Adaptació teatral a càrrec de Patricia Pardo
Amb la direcció de Jesús Estepa
I la interpretació de Lluna Albert, Patricia Pardo i Gemma Taberner.

1