"Som
pallasses, seguim la línia del pallasso durant molt de
temps", així es va descriure Lluna Albert
en l'entrevista que va concedir la intèrpret i encarregada
de l'espai escènic i vestuari de l'obra Amors Impossibles
ens mostra el que hi ha darrere d'un espectacle com este.
Lluna,
no estem acostumats a vore una obra que remene pallassos i elements
coents o àcids, com ocorre en esta obra, com definiries
el pallasso en la vostra companyia?
Considerem
que un pallasso mentres conserve la tendresa, que és
la paraula o l'element clau que per a nosaltres definix a un
pallasso, perquè tot el altres només són
detalls que enriquixen el que per a nosaltres és un pallasso.
És a dir que el punt àcid, crític, corrosiu,
irònic que li'l dóna en este cas els contes de
Josep Marqués, perquè ens pareix interessant i
positiu, a més és la nostra forma, som així.
Creus
que cada vegada el pallasso està menys relegat al món
infantil?
Sí, però crec que cada vegada som més els
que veiem el pallasso d'una altra manera i que no considerem
que és exclusivament del món infantil. Cada vegada
dic, perquè cada vegada que anem a fer cursos o a impartir
cursos, cada vegada hi ha més gent que entén esta
filosofia de vore el pallasso i que te das compte de la quantitat
de gent que hi ha bolcada cap al pallasso, moltíssima
més de la que ens imaginem. És una gran minoria
la gent que pensa que el pallasso no és el pallasso estereotipat
del circ o no és el pallasso que fa riure a un nano.
Amb
una obra molt semblant a esta vau començar la vostra
carrera artística, però ara l'heu représ
amb força, per què heu pres eixa decisió?
En un moment determinat que la companyia ha considerat que era
el moment de reprendre allò que realment vam pensar des
d'un principi que podia haver tingut un altre auge, doncs ho
hem représ, l'hem restaurat, l'hem millorat, hem canviat
algunes coses, alguns contes s'han incorporat, se li ha donat
el toc de maduresa entre cometes que tenim actualment com a
persones tant en la part artística com en la humana
Quina
visió teniu les intèrprets dels contes de Josep
Vicent Marqués?
Crec que com tot el que escriu Marqués és una
línia prou irònica, molt cínica i d'alguna
manera es guia per un paral·lelisme vital, és
a dir, per el que realment succeïx en les nostres pròpies
vides, sempre donat pel toc del conte, amb el tracte més
irònic i al mateix temps molt còmic, amb molt
d'humor. Realment crec que quan alguna cosa no és bo
en la vida si es tracta amb humor doncs passa a ser més
lleu.
Vos
costa molt ficar-vos en el paper?
No, no. És la nostra pallassa i l'hem treballat prou
com perquè cada vegada que eixim perquè simplement
hem de recordar que ací està la nostra pallassa.
No ens costa i a més ens ho passem molt bé i tenim
sempre moltes ganes d'eixir.
En tota
l'obra hi ha hagut una gran interacció amb el públic,
però el final ha sigut tota una sorpresa. Com se vos
va ocórrer un final com este, en el que és el
públic qui decidix quan s'acaba l'obra?
En general, en els nostres espectacles ens agrada ficar el públic
d'una manera prou subtil i sense molestar, però en este
espectacle realment va succeir pràcticament com ho has
vist. Un dia estàvem amb uns amics assajant i en el final
de l'obra vam començar a conversar amb ells, vam pensar
que podia ser interessant que eixa part interactiva del final
doncs estiguera reflectida en el que ens havia passat assajant.
Tot el que diem ve o perquè s'ha anat acumulant al llarg
de tot l'espectacle o perquè al final directament trobes
gags o a algun lloc per a agarrar-te i improvisar amb el públic,
perquè normalment el públic en eixe moment ja
està prou bolcat per a això.
La
idea estereotipada dels pallassos ha quedat oblidada amb la nova
generació de pallasses que ens han delectat amb el seu
espectacle Amors Impossibles. Contes de tota la vida i situacions
que ja es donaven en la Bíblia queden plasmats en esta
exhibició de gags on ni el públic queda fora de
perill de ser el protagonista.