HOMENATGE A

 SEGIMON SERRALLONGA

Al bar l'Atmosfera, de Torelló

Recollim textos dels o de les qui el vam conèixer o llegir (les patums se'n poden abstenir)

aura negra de la mort

sol invers

llum escolada

escletxa

 (Jesús Aumatell)

Sovint havia sentit expressar a en Segimon, amb mots diferents, una mateixa idea: "El que és difícil és viure; no pas escriure". En el pròleg  a les  Versions de poesia antiga explica amb molta claredat que els poetes d'arreu i de tots els temps s'han hagut de mesurar per la paraula amb les realitats essencials de la vida que compartim tots els humans: l’amor, la mort, el desig de plenitud...  També ha deixat dit, en més d’un lloc, que les complexes construccions culturals i religioses de la humanitat han sorgit d'aquest nucli elemental i comú d’experiència. Ell, conseqüent, va construir sempre l’escriptura damunt la vida. Una vida que va transcórrer en gran part en uns temps molts més difícils que no pas els nostres. I tanmateix hi va passar esperançat: com el seu mestre Riba, "ric" del que va donar, “pur” en la ruïna, tot deixant-nos un llegat de paraula esperançada. Des d’aquesta actitud vitalment coratjosa, en Segimon sovint s’amoïnava davant el catastrofisme (lingüístic, polític, social, moral, etc.) en què tendia a asfixiar-se certa gent jove. Potser li feia més por aquesta actitud desesperançada que no pas els mals objectius, certament grossos, que la generen. Per la vida, per l’esperança, pel coratge, contra el catastrofisme que sense voler accentua els mals del món, convé que ens apropiem de l'obra i l'esperit del nostre poeta. Reivindiquem, doncs, la paraula d’en Segimon, i fem-la socialment present i activa. I que continuï el seu mestratge.

  Francesc Codina