Els deu minuts de la discòrdia

La modernitat d’un país, es caracteritza, entre d’altres coses, per la seva xarxa de comunicacions i per la possibilitat d’unir territoris de la manera més òptima possible. En aquest argument, es va basar, per exemple, la construcció de l’eix transversal de Catalunya, el qual unia Girona, Vic i Lleida, entre d’altres municipis.Però, aquesta vegada, les coses són diferents. Ara, Bracons, pretén unir Vic i Olot amb la creació del tram Torelló-Túnel de Bracons- La Vall d’en Bas, mitjançant 4.200 metres de túnel.L’Administració sosté que el túnel esdevindrà un nou referent comunicatiu per Catalunya, a banda de guanyar 35 minuts de rellotge en comparació amb la connexió actual, mentre que diversos col•lectius i particulars afectats per la construcció del túnel manifesten una clara repulsa a l’execució del projecte, fonamentada per diversos motius:o No s’han contemplat, en cap cas, alternatives al projecte (per exemple la creació d’una xarxa ferroviària Vic-Olot, millora de l’actual xarxa viària, etc)
o L’estudi sòcioeconòmic del projecte ignora els costos ambientals que es generaran arran de la construcció de Bracons
o Representa l’antítesi de la mobilitat sostenible defensada per la Unió Europea
o És l’obra pública amb l’impacte ambiental més negatiu per a la comarca de la Garrotxa, segons assenyala l’Agenda 21 i el Pla d’Acció Local per a la Sostenibilitat (PALS)Tot i que la llista podria continuar, aquestes són les raons més representatives expressades pels col•lectius afectats. Però, sobretot, cal parar especial atenció a aquells territoris que es veuen afectats directament per la construcció del túnel: Olot, Les Preses, la Vall d’en Bas, Joanetes, Sant Andreu de la Vola, Sant Pere de Torelló i Vic. Alguns municipis, com la Vall d’en Bas (Garrotxa) i Sant Pere de Torelló (Osona) ja han expressat obertament la seva oposició al projecte mitjançant els seus respectius ajuntaments.Si la preservació i manteniment del territori ha adoptat en els darrers temps una especial rellevància, el fet que el túnel afecti zones tan sensibles com el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa o la plana d’en Bas, entre d’altres, fa que el projecte abasti territoris especialment protegits per la seva riquesa i diversitat.De tot plegat, en podem extreure conclusions, conseqüències i camins a seguir. De fet, la riquesa d’un territori es troba, a banda de la seva capacitat de connectivitat –que no ha de ser exclusivament per xarxa viària-, en la capacitat de crear riquesa, desenvolupament econòmic, entès, en aquest cas, en l’àmbit català.Així les coses, parlar de desenvolupament local, seria parlar de diversificació de la indústria local, la creació de noves oportunitats laborals en el marc dels nous filons d’ocupació, posar en marxa un pla de dinamització comercial, potenciar el turisme, atraure l’establiment de noves empreses mitjançant la creació de sòl industrial... De tota manera, i en aquest cas concret, el desenvolupament territorial de Vic i Olot no passa per escurçar el temps d’arribada entre aquests dos municipis, passa, per exemple, per posar els mecanismes necessaris per crear sinèrgies entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, per treballar conjuntament aspectes com el turisme, el comerç, la indústria o la ocupació. De fet, 20.000 milions de les antigues pessetes donen per a molt, veritat?Actualment, la xarxa viària catalana es manté amb uns nivells d’acceptació com a mínim correctes, el que fa pensar que tal vegada caldria posar èmfasi en el “cost territorial” que realment podria implicar la construcció d’una infraestructura com el túnel de Bracons. Parlar de “cost territorial” és parlar de paisatge derruït, d’identitat malmenada o d’espais naturals en perill, entre molts d’altres aspectes.El territori és l’actiu més important amb que compta Catalunya. Les accions que s’hi facin al seu damunt repercutiran, de ple, a les generacions futures. I és així que cal entendre el concepte de sostenibilitat: assegurar el futur dels qui vindran darrera nostre.El model de mobilitat ha d’anar indissolublement lligat al model de sostenibilitat que un país modern necessita. L’asfalt cal canviar-lo, en la mesura del possible, per arbres i muntanyes, per ocells que canten i per pagesos que treballen els seus camps.Tot plegat pot semblar idíl•lic. Però més que res, es tracta de mantenir la singularitat de Catalunya i dels seus territoris.
Si la millora final que obtenim després de la construcció de 4.200 metres de túnel equival a 10 minuts menys en cotxe entre la capital d’Osona i la de la Garrotxa, veritat que no els importarà gens arribar una mica més tard al seu destí?Aquests són, en definitiva, els 10 minuts de la discòrdia.

JORDI DE SAN EUGENIO VELA