La divina Providència
Té es lloc més elevat
I baix dels seus peus postrat
M'humill fent-li reverència
Demanant una llecència
Per compondre aquest dictat
D'un ser que mos ha deixat
I li tenia una tendència.
Qu'es dir-mos que no ignori
Que nostro Senyor al món fés
I posà que un ser nasqués
Però també que se mori
Posà qui te pena plori
I qui estàs content que rigués
I perquè ningú l'ofengués
Creà l'infern i la Glòria
I de la mort resà una història
Que es fugir-ne és per demés
I jo en so màxim d'interès,
Senyor, no vos deman més
Mes que me doneu memori'
Per fer un recordatori
D'es difunt Tomeu Reinés
De Déu tenc lo que volia
Però em toca agrair-ho
No desprecià el Senyor
persona que en Déu confia
Jo s'interès que tenia
De recordar amb simpatia
El tan enyorat valor
I dins es ram de sa cançó
No duc cap pretensió
Sé que som un glosador
Que perquè sí o perquè no
Sols no tenc categoria.
Damunt aquest món creat
només venim per penar
I s'hora de menos pensar
Mos plou damunt es banyat
I qui neix està obligat
A rescatar es pecat
Que Adán i Eva deixà
I amb ses coses que Déu fa
No mos hi podem posar
Reinés, Déu te va cridar
Per treurer-te des penar
I no se sol equivocar
El Rei de l'Eternitat.
L'any trenta-cinc, pes febrer
Dia nou, està arxivat,
Que en braços recent nat,
Tomeu, ta mare et tengué;
I la gent que a veure't vengué
De tu quedava encantat;
De molts eres admirat
I sempre ho 'vies estat
Fins an en moment darrer.
Tot es temps de petitó
Que ta mare te surava
Te tenia i t'estimava
Amb so carinyo major,
No pensant que el Redemptor
Aquest disgust li guardava;
La pobreta confiava
De què si veia tornava
De sa teva atenció,
Que amor se paga amb amor
I es manaments del Senyor,
Ja mos diu s'oració
Honraràs pare i mare.
Tenguent ja ús de raó
A poc poc anares cresquent
I entrares amb so jovent.
Valent i fort d'es pulmó
Sense cap pretensió
Amic de molta de gent
Sempre feliç i content
Per dins de sa població
Amic de fer un favor
Sempre carinyosament.