| I-. DOCUMENTS D’AUTORS CLÀSSICS QUE FAN REFERÈNCIA A SAGUNT. Encara que existeix alguna menció anterior, el nom de Sagunt és citat en els escrits clàssics fonamentalment arran de la Segona Guerra Púnica (210-202 a.C.), que va ser l’episodi més important del llarg enfrontament entre Cartago i Roma per l’hegemonia en el Mediterrani occidental. Aquest va acabar, en favor de Roma, amb la Tercera Guerra Púnica i la destrucció de la ciutat de Cartago en 146 a.C. Heus ací alguns textos d’historiadors antics que narren l’assetjament i conquesta de Sagunt per Anníbal, que va ser el detonant de la Segona Guerra Púnica. 1.- Generalitats sobre la ciutat. "Eixa ciutat va ser amb molt la més rica a l’altre costat de l’Ebre i està situada a quasi mil passos del mar; diuen ser originaris de l’illa de Zacint i estan mesclats també alguns procedents d’Ardea, del poble dels Rútuls; d’altra banda els seus recursos havien augmentat fins eixe punt en poc de temps ja siga pels recursos marítims o terrestres ja per l’increment de la població ja per la integritat de la seua formació, per la qual van respectar l’aliança amb l’aliat fins a la seua pròpia ruïna" (Titus Livi. Ab Urbe condita, XXI, 7) 2.- Motius que indueixen Anníbal a conquerir Sagunt. "Anníbal va alçar el camp i va avançar amb les seues tropes des de Cartagena, anant cap a Sagunt...; Anníbal, doncs, va acampar allí i va establir un assetjament molt actiu, ja que preveia molts avantatges per al futur si aconseguia prendre la ciutat per la força. Creia, en primer lloc, que llevaria als romans l’esperança de travar la guerra a Hispània, i després que, si intimidava a tots, tornaria més dòcils als ja sotmesos als cartaginesos, i més cauts als ibers que conservaven encara independència. Però el principal era que, al no deixar arrere cap enemic, podria continuar la seua marxa sense cap perill. A més a més, suposava que anava a gaudir de recursos en abundància per a les seues empreses, que infondria coratge als seus soldats amb el guany que cada un aconseguiria, i amb el botí que enviaria procuraria la prosperitat dels cartaginesos residents en la metròpoli. Fent tals càlculs, prosseguia l’assetjament amb fermesa..." (Polibi. Històries, III, 17, 1-8) 3.- Mètode utilitzat per Anníbal per a rendir la ciutat. "...El propi Anníbal animava al lloc per on es feia avançar una torre mòbil que guanyava en alçària a totes les fortificacions de la ciutat. Quan aquesta torre, una vegada acostada a les muralles, les va agranar de defensors amb les catapultes i ballestes col·locades en tots els seus pisos, Anníbal, convençut que era el moment oportú, va enviar uns cinc-cents africans amb zapapics per a soscavar la base de la muralla. No era una tasca difícil, perquè no s’havia donat consistència a les pedres a base de morter, sinó que estaven unides amb fang segons l’antic sistema de construcció, de manera que el mur es venia avall en altres punts a més dels que rebien els embats, i per les bretxes obertes amb els afonaments penetraven a la ciutat grups d’hòmens armats. Ocupen a més a més una posició elevada i, concentrant allí les catapultes i ballestes, alcen un mur per a tindre dins mateix de la ciutat un fortí com a ciutadella dominant. Per la seua banda els saguntins alcen un mur interior davant de la zona de la ciutat no ocupada encara..., però protegint l’interior els saguntins fan la ciutat cada dia més xicoteta." (Titus Livi. Ab Urbe condita, XXI, 11). 4.- La fi dels saguntins. "Per fi, després de huit mesos d’assetjament, ...els saguntins es van refugiar a la ciutadella i van entrar en conversacions, amb el fi de saber si podien esperar la seua salvació d’un compromís honorable. Però com Anníbal no posava condicions acceptables i cap ajuda arribava de Roma, van demanar que se suspengueren els assalts, dient que anaven a discutir sobre la seua situació. En el curs d’aquesta treva, van reunir els seus béns més apreciats i els van llançar al foc. Els que no podien combatre es van matar. Els que podien fer-ho es van llançar en massa contra els enemics i van ser tallats en trossos, amb les armes a la mà." (Dió Casi. Història Romana).
Els textos clàssics constitueixen encara una de les "fonts" fonamentals per al coneixement de la història de la ciutat, però molts d’ells tenen un caràcter marcadament literari i les informacions que proporcionen no són completament fiables. (Tal vegada el diàleg següent entre un xicot, el futur emperador Claudi, i dos historiadors, Asini Polió i Titus Livi, done una idea més clara del valor d’alguns d’ells com a font històrica.) (Llegiu l’APÈNDIX núm. 1)
II. L’ARQUEOLOGIA COM A FONT COMPLEMENTÀRIA PER A LA HISTÒRIA DE SAGUNT.(Consulteu les paraules amb asterisc en Glossari núm. 1) Les altres informacions que permeten reconstruir la història de la ciutat provenen de la arqueologia, que té per objecte la recerca, recuperació i estudi de la cultura material* de les societats humanes. No obstant això, les dades que hui en dia disposem en eixe camp de la cultura material no procedeixen només de les activitats arqueològiques actuals. Provenen també de la erudició dels viatgers que des del segle XVI van acudir a la ciutat a la recerca de les seues antiguitats, descrivint i, a vegades, dibuixant monuments que estaven en peu i que després van ser afonats. Eixos apunts són hui preciosos per a conéixer la implantació de construccions tals com el circ romà, alguns mausoleus, certs detalls arquitectònics del teatre romà, o del conjunt cívic -el fòrum- del cim del Castell. Les excavacions arqueològiques, amb antecedents en els segles XVIII i XIX, no adquireixen a Sagunt un caràcter sistemàtic fins a la arribada de González Simancas en 1921. Amb gran interés per descobrir les fortificacions de la Segona Guerra Púnica i el campament romà des del qual s’havia atacat els cartaginesos, va practicar en el Castell treballs d’enorme envergadura a l’estil dels què es realitzaven en els grans centres d’importància històrica. Va buidar fins al nivell de la roca la quasi totalitat de la Plaça d’Armes, desenterrant l’arquitectura d’un sector monumental que, lamentablement, no va entendre en les seues interpretacions perquè no corresponia als episodis bèl·lics que animaven els seus objectius. Al final dels quinze anys que van durar les seues intervencions, els fons arqueològics saguntins es van vore, en definitiva, multiplicats, encara que privats del seu context estratigràfic i de la seua necessària associació. Poc després de la Guerra Civil s’inicia una nova etapa en la història de l’arqueologia saguntina al començar l’actuació de Beltrán Villagrasa, que va desenrotllar excavacions a la Plaça dels Estudiants amb l’esperança de trobar la ciutat ibèrica i atret per la riquesa epigràfica del lloc. En el seu temps es va incrementar l’eficàcia dels treballs de restauració del teatre. En els anys seixanta es van fer noves excavacions a Sagunt sol·licitades per especialistes desitjosos de resoldre algunes incògnites de l'antiga ciutat. Bru i Vidal va donar a conéixer la naturalesa i dimensions del circ romà, fins llavors succintament descrit, i va excavar el llenç millor conservat de la muralla ibèrica, aconseguint datar-lo en el segle IV a. C. amb mètode estratigràfic (per mitjà de la ceràmica grega que es va trobar en la trinxera de fundació del mur). En els anys setanta van començar els treballs arqueològics en el Grau Vell, port antic de la ciutat.Actualment es treballa en un programa ampli d'estudi, restitució i restauració de les àrees monumentals de Sagunt que, per mitjà del treball d'un equip de tècnics, centra les seues investigacions en l'urbanisme de la ciutat, la seua evolució cronològica i la seua caracterització monumental, en el que a l'Antiguitat es referix.
 III. LA CIUTAT ROMANA DE SAGUNT. 1.- El desenvolupament urbà de la ciutat des del començaments de la romanització. Aquest desenvolupament s’associa a determinats impulsos urbanitzadors que des d’època dels Escipions van a suposar la gradual extensió de la ciutat. Al llarg del segle II a. C., després de la destrucció soferta per la ciutat durant la Segona Guerra Púnica, Roma no sols restitueix la ciutat sinó que també l’amplia, ocupant noves zones encara sobre el cim del turó. Dos segles més tard, en època augústea i julio-claudia, la construcció del fòrum i del teatre suposen un nou impuls urbanitzador que anul·la part de la planificació monumental anterior, al mateix temps que la ciutat comença a estendre’s pel vessant Nord de la muntanya, fins a l’últim gran salt de roca, en la línia formada entre la porta Ferrisa i l’Ajuntament. D’altra banda, les troballes epigràfiques funeràries d’època altoimperial són abundants al llarg del Camí Reial, que corre paral·lel a l’últim salt de roca abans citat, la qual cosa ens està marcant el límit septentrional de la ciutat durant el període de començament de l’Imperi. En aquest moment es construeix també el pont sobre el riu Palància, pel que la Via Augusta accedeix a la ciutat des del Nord. Des d’un punt de vista urbanístic, la construcció d’aquest pont té la peculiaritat de no situar-se en una posició perifèrica, cap a l’est, a fi d’evitar la volta de la muntanya i seguir així en línia recta el discórrer Nord-Sud de la Via Augusta. Al contrari es construeix enfrontat al turó, obligant el traçat de la via a desplaçar-se cap a l’Oest per a després tornar cap a l’Est reforçant així el seu vincle amb la ciutat, que d’aquesta manera serà no sols físic sinó també visual i escenogràfic, al quedar plenament enfrontat al conjunt monumental de la part alta de la ciutat. En la gran terrassa al·luvial compresa entre la base de la muntanya i el riu, les troballes de mosaics, "villae", infraestructures i fins i tot els monuments funeraris denoten l’existència d’un desenvolupament de certa categoria que des del segle II ultrapassa decididament els límits urbans establerts fins llavors, procés que pot ser resultat d’una època de creixement de la societat saguntina en relació possiblement amb la producció i l’exportació del vi. És en aquest marc de creixement i desenvolupament urbà que es procedeix a construir el circ en aquesta part de la ciutat. Quant a la posició perifèrica del circ, el moment tardà de la seua construcció així com la pròpia topografia de la ciutat, unit a les enormes dimensions de l’edifici obliguen a situar-lo totalment deslligat del conjunt monumental. Aquest fet és d’altra banda comú a la majoria dels circs d’Hispània. El veritable problema de la seua ubicació radica en la greu interrupció urbana que suposa. En un primer moment, el pont, coetani al fòrum i al teatre, queda unit a aquestos per un gran eix viari que en línia més o menys recta connecta la Via Augusta amb el centre monumental, i d’ací la peculiar disposició del pont que queda integrat en el traçat urbà. La implantació del circ suposa l’ocultament d’aquest eix Nord-Sud o "cardo" de manera que una vegada travessat el pont és necessari rodejar l’edifici per a poder continuar cap a l’àrea monumental. 2.- El pont romà. (consulteu les paraules amb asterisc en el Glossari núm. 22)   Situat al llit del riu Palància, enfront del carrer Remei, subsisteixen les restes del pont romà, construït en època d’August, pel qual la Via Augusta* accedia a la ciutat de Sagunt des del Nord. És molt poc el que hui dia en queda: l’estrep* del marge esquerre, dos piles* i restes d’una o més, caigudes al llit del riu. Dels arcs només queden les arrancades de les piles. Piles* i tajamars* es van alçar al mateix temps, formant un tot compacte i homogeni. Per a construir-lo es va emprar "opus caementicium"* folrant-se després el formigó amb un parament* de carreus rectangulars, la cara interna del qual adopta forma de falca per a una millor subjecció a la massa de formigó. Restes d’aquest parament que formava fileres* horitzontals es troba a les piles caigudes al llit del riu. El Pont es troba enfrontat al turó, centrant la visió en el conjunt monumental situat al cim d’aquest; el pont connecta amb el carrer Vell del Castell, l’antiga pujada romana el turó, traçant el que va poder ser el cardo* de la ciutat, açò és, la via principal Nord-Sud, que discorre, en el seu últim tram, entre el fòrum i el teatre. 3.- El Circ. "Dues coses només anhela el poble: pa i espectacles", escriu Juvenal. Els espectacles públics ("ludi") que apassionaven els romans eren de tres classes: curses al circ i lluites de gladiadors a l’amfiteatre ("ludi circenses"), i comèdies al teatre ("ludi scaenici"). El cristianisme acabarà amb tot. Per als pius pares de l’Església, "el teatre és luxúria, el circ ansietat i l’arena crueltat". Un dels monuments romans de la ciutat de Sagunt que en millors condicions va arribar fins al nostre segle va ser el Circ. La seua relativa llunyania de la zona urbanitzada i la seua proximitat al riu Palancia, les avingudes de la qual van mantindre soterrat l’edifici sota un gran dipòsit fluvial, van fer possible que quedara preservat de l’espoli i la destrucció i que fins fa ben poc mantinguera la seua unitat fent possible una lectura integral de l’edifici. Paradoxalment, en tan sols dues dècades, entre els anys 60 i 70, la construcció de vivendes va portar a la destrucció sistemàtica i total de l’edifici. En l’actualitat només es conserven les restes monumentals de la porta meridional. 
El Circ de Sagunt estava situat a la zona septentrional de la població i junt amb el llit del riu Palancia, i el solar que ocupava es troba delimitat per l’actual carrer dels Horts i Av. Sants de Pedra. Va ocupar una extensió d’uns 350 m. de llarg per 73 m. d’ample, amb el seu eix longitudinal orientat en direcció Est, amb l’extrem circular cap a llevant i les "carceres" o llocs d’eixida cap a Ponent.  El material ceràmic, procedent de l’excavació de la fonamentació del circ proporciona, per a la construcció de l’edifici, una data aproximada de mitjan del segle II d.C. Vegem ara l’espectacle i el seu ambient en Roma, la capital de l’Imperi. (lliegiu l’APÈNDIX núm.
4.- El Teatre. L’aspecte actual del teatre romà de Sagunt està condicionat per l’última restauració escomesa en data molt recent i que ha suscitat una gran polèmica. El teatre romà de Sagunt és una de les construccions públiques més voluminoses que es conserven de la Hispània romana. Constitueix un bon exponent de les dificultats a què s’enfronten arqueòlegs i arquitectes quan actuen sobre un monument de tals proporcions i característiques, amb el risc afegit de trobar-li un ús actual raonable. Va ser segurament construït entre els regnats d’August i Tiberi, però la seua estructura original es trobava molt transformada. Tan sols s’en conservava el volum propi de l’àmbit teatral i una estructura bàsica a la graderia - usat posteriorment com a pedrera -, que a més a més havia sigut intensament retocada per les successives restauracions fetes a l’edifici en els últims trenta anys. En paraules dels seus actuals restauradors, els arquitectes Grassi i Portaceli, el teatre romà de Sagunt constituïa una "ruïna artificial". Les intervencions a l’edifici no van perseguir només la consolidació de les restes arqueològiques, sinó la recreació mimètica d’un teòric teatre de l’antiguitat romana. Bona part de la graderia visible era per descomptat antiga, però les estructures que la envolten i que configuraven l’espai teatral eren totes pràcticament modernes. Segons els restauradors, el que admiràvem era ja un teatre romà del segle XX recolzat en una estructura arqueològica del segle I. De l’escena romana de Sagunt a penes han arribat a nosaltres algunes pedres del seu lloc i, en conseqüència, la percepció del volum original que va tindre s’ha perdut. Per tant, el projecte de restauració ha inclòs la construcció absolutament nova de l’escena, que pretén recuperar el volum original detectat per les investigacions dels arqueòlegs. Com era previsible no ha cessat la polèmica en torn a la restauració del teatre romà de Sagunt entre arqueòlegs, arquitectes, historiadors i públic en general. El teatre se situa al vessant septentrional del tossal que domina l’actual ciutat, pròxim a les restes monumentals del fòrum romà. Sagunt està orogràficament preparada per a la implantació d’un teatre en el seu marc urbà, a causa del gran pendent de la muntanya i a la roca base, de calcària. Aquestos factors van permetre tallar la graderia, facilitant la seua construcció i abaratint els seus costos, però van dificultar la construcció del cos escènic, ja que va haver de salvar-se el fort desnivell de la roca per mitjà d’un aterrassament.  La "ima cavea" està formada per 6 grades, a les quals s’accedeix des dels "aditus maximi" i dividides en 4 "cunei" per tres corredors; la "media cavea" per 8 grades amb 5 escales radials que generen 6 "cunei"; la "suma cavea" per 9 grades fins a la paret del pòrtic superior i 14 fins al mur de tancament semicircular en els espais laterals i centrals que deixa lliures el pòrtic. El "proscenium", que solia estar decorat amb "exedras" i rectangles alternants, havia de tindre una alçària d’1,5 m. respecte a la "orchestra", i davall d’ell es troba el "auleum" o teló que pujava des del terra tancant tot el cos escènic. Aquest tenia igual altura que la "cavea". En planta s’obrin 3 exedras semicirculars que formaven la "valva règia" i les "hospitalia"; en l’alçat es distribuïen 3 ordres de columnes les altures de les quals coincideixen amb els corredors de la graderia, sobre el que anava la coberta de fusta. En la bibliografia antiga del teatre se cita l’existència de "modillons" al mur de tancament de la "cavea" destinats a suportar el tendal per a protegir els espectadors del sol o de la pluja. 4.1.- Parts d’un teatre romà. Un teatre, en el marc de la civilització romana, és al mateix temps un espai escènic, on es desenrotlla el joc dramàtic, i un espai social, on van a vore i vore’s les famílies de bon to i on el populatxo va a poder recrear-se, en una primera època, amb les comèdies i tragèdies gregues i romanes, i en una època posterior, considerablement més llarga, amb la farsa*, el mim* i l’atelana*. És de suposar que els primitius itàlics disposaven d’espais no estables per a les seues representacions; però el que ens ha arribat a nosaltres és el d’inspiració grega. Roma va estudiar, va adaptar i possiblement va millorar l’espai escènic grec.  - "Media cavea": zona immediatament superior, destinada a la classe mitjana, als ciutadans comuns. - "Summa cavea": part més elevada on se situava la plebs. Les grades quedaven dividides per mitjà d’escales radials que reben el nom de "cunei" (falques), al mig de cada una de les quals s’obria una porta anomenada "vomitorium". "Orchestra": l’orquestra era als teatres grecs l’espai destinat el cor; però suprimit aquest en les representacions llatines, disminueix de grandària. L’orquestra del teatre saguntí forma exactament una semicircumferència el diàmetre de la qual és l’eix de les - portes monumentals o "aditus maximi", cobertes amb volta i per les que s’accedia a les grades senatorials ("phoedra"). "Proscaenium": és el lloc on es realitza la representació escènica. Està limitat per l’orquestra, els "aditus maximi" i l’escena. Al teatre antic grec va ser un tarima i a partir del període hel·lenístic i, sobretot, en el romà es construeix d’obra. El seu front sol estar decorat amb un joc d’exedras* i rectangles alternants, on s’obrin escales. Davall del paviment del prosceni es troba el mecanisme del "auleum" o teló que des d’avall pujava tancant tot el cos escènic. "Scaena": és un espai rectangular que tanca el teatre al front de la cavea. Sol tindre una rica decoració arquitectònica. Davant d’ella es col·locaven els decorats. Teòricament la seua alçària ha d’abastar la cota màxima de la cavea, conformant així un edifici completament tancat. La "frons scaenae" llatina tenia tres portes. La central, més gran, es denomina "valva règia" o porta reial, i les laterals s’anomenen "valvas hospitalias" o portes dels hostes. A través d’aquestes portes ixen a l’escenari els actors. "Postcaenium": eren les dependències i serveis situats darrere de la "scaena", estaven destinats a camerinos i dependències per a les tramoies de les representacions.
4.2.- Teatre grec i teatre romà. Les principals diferències entre el teatre grec i el llatí giren en torn a dos eixos: el tipus d’obres representades i el marc físic de la representació. Respecte a les obres representades, ambdós teatres van conéixer la tragèdia i la comèdia, però, mentre la primera va tindre molta importància en el grec, el seu èxit va ser escàs en el romà, el públic del qual gaudia sobretot de la comèdia, el mim i la farsa. Les tragèdies gregues es representaven durant les festes en honor de Dionisos i consistien generalment en la representació d’arguments de caràcter mitològic, presentant situacions atemporals amb les quals l’auditori se sentia plenament identificat. En elles tenia un paper important el cor, que solia anticipar els seus sentiments als del protagonista sobre el que anava a succeir cantant i ballant al so de la música, sobretot en l’àmplia orquestra circular (mentre al teatre llatí és semicircular i més reduïda, i no serveix generalment per a l’actuació).  En Roma el teatre era el més freqüent, barat i culte dels "ludi", motiu pel qual potser anara menys gent que als altres. Potser siga excessiu anomenar-lo espectacle culte. La veritat és que al poble romà mai no li va agradar l’elevada tragèdia. Els espectadors s’inclinaven pel mim*, l’atelana* i farsa* o pantomima*. Llavors, com ara, hi havia actors rics i actors pobres i hi havia estrelles que, encara que foren desmanotades en el seu ofici, eren famoses per la seua bellesa. Els seus admiradors rics les invitaven amb freqüència a banquets i festes íntimes. Una de les emocions que la plebs buscava al teatre era la de la loteria gratuïta. Era costum obsequiar als espectadors amb xicotets regals: menjar, begudes o bitllets de tómbola que donaven opció a diversos premis no sempre desitjables: un manoll de raves, una mosca, una bossa de monedes d’or... La gent bé procurava absentar-se del teatre abans que la plebs la xafara o esgarrara els seus vestits en la baralla per atrapar els bitllets que es llançaven a l’aire. Els primers teatres, de fusta, van donar pas als de pedra, dels quals en van existir tres en Roma: el de Pompeu, que acomodava a trenta mil espectadors, el de Balbo i el de Marcel, acabat per August, del qual queden parts importants incorporades a una casa de veïns. Aquest tenia capacitat per a catorze mil espectadors. Els cristians mai no van vore amb bons ulls aquesta escola de lascívia -Tertulià- del teatre. Va ser una de tantes manifestacions del paganisme que periria amb la pròpia Roma. Contemplem l’ambient un dia de representació: (llegiu l’APÈNDIX núm. 3)
5.- Mur del temple de Diana. Al carrer Sagrari, entre les cases núm. 13 i 17 i al costat de l’església de Santa Maria, existeix un mur de gran aparell que tradicionalment ha sigut considerat com un vestigi del temple de Diana citat per les fonts antigues. No obstant això, aquesta identificació no és unánimement acceptada i en els últims anys han sorgit crítiques en aquest sentit. Hui dia es pensa que el mur pot ser bé la resta d’una construcció militar, (part d’una muralla ibèrica o romana de primera època), o bé part del camí principal d’accés al fòrum, que recorreria la falda Est de la muntanya.
6.- El Castell o acròpolis de Sagunt. En l’actualitat, el Castell és un gran recinte format per huit espais murallats connectats entre si per diverses portes; en ell subsisteixen elements medievals sobre fonaments romans i està dividit per un pla que forma la xicoteta vall existent sobres les dos crestes de la muntanya i que constitueix l’anomenada Plaça d’Armes. A causa de la persistent utilització defensiva del turó a partir de l’edat mitjana, els indicis de la presència ibèrica i romana en aquest lloc es mostren en moltes ocasions dispersos i fragmentaris. Els edificis i murs van ser desmantellats i les seues pedres reutilitzades en ulteriors construccions. 6.1.- La Plaça d’Armes: el fòrum. Actualment les restes més importants de construccions romanes es troben a la Plaça d’Armes. Es tracta del fòrum municipal, en el qual ens introdueix directament l’entrada actual al Castell. La construcció d’aquest conjunt arquitectònic romà sobre una àrea deprimida de la muntanya va fer necessària la construcció d’una terrassa artificial, que va destruir construccions existents amb anterioritat en eixe lloc i els vestigis de les quals subsisteixen entre els murs romans. Complementàriament a la creació de la terrassa es va rebaixar el front de roca existent al costat oriental de la Plaça d’Armes i sobre el que es troba la muralla de la Plaça d’Almenara, que no és romana sinó d’èpoques posteriors. Posteriorment, sobre eixe espai creat artificialment, les intervencions medievals i modernes determinaran l’aspecte actual del conjunt monumental romà. D’una banda es van destruir tots els edificis fins al nivell de les fonamentacions, utilitzant-se els seus materials per a la construcció d’algunes parts de les muralles que hui conformen el Castell. D’altra banda es va respectar el mur d’aterrassament romà amb els seus contraforts aprofitant-lo com a muralla. Finalment, sobre els fonaments romans es van alçar edificis ininterrompudament fins a principis d’aquest segle. Així, doncs, la imatge que, des de l’interior tenim de l’àrea monumental és molt diferent de l’original. Hem d’imaginar una gran plaça rectangular envoltada de pòrtics i edificis que en l’actualitat han desaparegut per complet. Per açò, des de l’exterior la construcció s’alçaria molts més metres i es contemplarien dues parts ben diferenciades: el mur d’aterrassament, que amb els seus contraforts, els blocs irregulars i els encoixinats rústecs amb l’efecte de llums i ombres sobre el parament, persegueix una imatge de força d’acord amb la funció que exerceix. Damunt d’ell, les parets dels edificis contrasten pel seu millor llaura i els seus efectes decoratius. Avui en dia el fòrum està destruït, i el que resta d’ell roman semiocult entre les muralles medievals i modernes; però en l’antiguitat destacarien els seus edificis sobre la cresta del turó. Efectivament aquest conjunt monumental i el teatre culminen de forma escalonada la part urbanitzada del vessant Nord i oferien, des de l’accés a la ciutat pel Nord, un aspecte cridaner amb components escenogràfics. La construcció d’àrees monumentals alçades sobre terrasses no va ser un fet aïllat, sinó que va tindre lloc també a principis de l’Imperi en altres ciutats de la província Tarraconense, com la pròpia capital, Tarraco i Bilbilis (Calataiud), i suposa l’adopció d’una arquitectura de tipus hel·lenístic. La creació del fòrum com nou centre de la vida ciutadana reflecteix en el pla urbanístic la concessió a Sagunt, en època d’August, del rang de "municipium"*, deixant de ser, a partir de llavors, "civitas foederata"*. La construcció forense va ser costejada per un notable de la ciutat per disposició testamentària. El coneixement d’aquest fet ve determinat per l’existència de diversos fragments d’una inscripció monumental sobre grans trossos de calcària, que ha sigut restituïda així:
  El fòrum era el centre cívic i el cor de la vida comercial de les ciutats romanes. Era un ampli espai obert envoltat per una columnata (5) (corredor cobert sota el qual la gent podia passejar o negociar lluny de la calor i de la pluja), amb diversos edificis públics importants agrupats ajustadament en torn a ell. L’àrea a l’aire lliure estava pavimentada en pedra (Laborde encara va vore a començament de s.XIX part de l’enllosat). En ella es dreçaven estàtues commemoratives de l’emperador, de membres de la seua família o de ciutadans locals que havien prestat serveis distingits a la ciutat. En el fòrum se situaven alguns dels edificis públics més importants: temple (2), col·legis de devots d’Apol·lo i Diana (1), basílica (4) (edifici llarg i ampli amb una plataforma en el fons on s’asseien els dos magistrats en els processos. S’usava també la basílica com a lloc de reunió de negociants), "tabernae" (6) (botigues permanents especialitzades en productes cars).
També apareix ubicada en el fòrum de Sagunt una gran cisterna soterrània (7). La seua existència, com la de les altres les restes de les quals apareixen dispersos per tot el cim del Castell, es justifica perquè el desnivell feia impossible l’arribada de l’aigua de l’aqüeducte que abastia les zones baixes de la ciutat. Aquest aqüeducte, el traçat i característiques del qual es poden reconstruir parcialment gràcies a descripcions antigues i algunes restes conservades en l’actualitat, prendria segurament les aigües del riu Palancia, a uns quilòmetres aigües amunt de la ciutat. Negocis, religió, govern local: eixes eren les comeses per les que es construïa el fòrum i els edificis al seu voltant. Aquesta plaça era el centre de gran part de la vida a l’aire lliure de la ciutat. Ací es congregava la gent per a tancar negocis, anar de compres o simplement per a relacionar-se i fer vida social.
6.2.- Places d’Almenara, la Conillera, Sant Ferran i Estudiants. En aquestos recintes les restes d’època ibèrica i romana són prou escasses. Es tracta sobretot de cisternes i vestigis d’extracció de pedra. Només a la Plaça de S. Ferran estan atestiguats també restes de dos edificis romans.
6.3.- La Ciutadella. Aquest cim del Castell és el focus d’on parteix la Història de la ciutat. En el sector occidental, més elevat, va quedar constituïda la ciutat ibèrica d’Arse des del s. V a. C., amb una muralla que possiblement l’envoltava pels seus flancs N, O i S. És un poblat d’una extensió de 5 ha. que va exercir un paper important en gran mesura per la seua posició estratègica. Aquest recinte, el més elevat de tot el Castell, seria en època romana una àrea ocupada per edificis monumentals, segons es dedueix de l’existència, a les muralles d’aquest recinte, de trossos de fustos de columnes com a materials reaprofitats. En l’interior de la Ciutadella existeixen gran quantitat de trossos de paviments romans, vinculats a antics edificis o cisternes avui desapareguts. No obstant això, no podem conéixer quins tipus d’edificis es van ubicar en aquest lloc ja que les evidències arqueològiques són prou pobres i impedeixen qualsevol precisió en aquest sentit. IV.- LA JUERIA.  Pujant al Castell, a mà dreta, existeixen un parell d’arcs d’entrada i eixida al barri jueu, constituït per uns quants carrers estrets i de traçat irregular. Fins a 1492, any en què es va decretar la seua expulsió dels regnes hispànics, vivien unes quantes famílies d’ètnia jueva, possiblement des d’abans de la conquesta cristiana del segle XIII i, en tot cas, amb seguretat, des d’aquella època, ja que es conserven documents de repartiment fets per Jaume I a jueus per a establir-se en Morvedre a canvi d’impostos especials i acceptar l’autoritat reial. Els jueus van mantindre la seua cultura diferenciada de la cristiana, fins i tot tenien el seu propi consell de govern i el seu temple, la sinagoga, de la qual es conservaven encara a principis del s. XX uns arcs ogivals. Les portes actuals tenen el seu origen en el s. XIV, quan els jueus van demanar al Rei autorització per a tancar el barri i protegir-se dels cristians que, en temps de crisi, desviaven el seu descontent contra els jueus. El barri va quedar després abandonat després de 1492, però es va intentar repoblar des de l’any següent amb artesans procedents de València, repoblació que no va ser completa i va deixar un espai urbà dins de les muralles obert a l’assentament de noves famílies.
V.- ALGUNS MONUMENTS MEDIEVALES Església de Sant Salvador.-  Després de la conquesta de Sagunt (anomenada llavors Morvedre o Murvietro), Jaume I va ordenar la construcció d’una Església en la part Est, sota la muntanya i fora de les muralles de la ciutat. El tipus respon al d’Església "de Reconquesta", amb una sola nau sustentada per arcs apuntats i un absis hexagonal cobert com la torre del campanar amb terrasses planes, que servien com a talaies per a vigilar possibles desembarcades enemigues i des de les quals els arquers castellans van fustigar a les tropes de Pere el Cerimoniós, que des de València va arribar amb el seu exèrcit per a reconquerir la ciutat arrabassada per Pedro el Cruel de Castella en 1364. Ja en el s. XV es va cobrir la nau rectangular amb teulada a dos aigües. Les capelles adossades són obres posteriors (l’última del s. XVIII), així com les cases, actualment enderrocades per a restaurar la visió exempta de l’Església sense construccions que l’oculten.  Església de Santa Maria.- 
Actualment és una construcció sobre base quasi quadrada de 41 m. per 36, amb tres portes d’accés i una torre-campanar junt amb l’absis poligonal. No obstant això, a pesar de formar tots els elements part del mateix edifici, la seua construcció ha sigut el resultat d’un llarg procés que comença no immediatament després de la conquesta cristiana en el segle XIII, sinó en el XIV. Això vol dir que durant cent anys es va utilitzar la mesquita major àrab com a temple cristià després de "purificar-la" rodejant-la amb una inscripció dedicada a la Verge. En el XIV es va decidir enderrocar la mesquita i alçar en el seu solar aquesta església seguint les noves tendències del gòtic català: un interior molt ampli amb tres naus quasi de la mateixa altura cobertes amb volta de creueria ogival sustentades per esvelts pilars octogonals. En aquest estil es va acabar la major part de l’obra en el XV, i per a les escales de pujada Nord es van aprofitar pedres del teatre i làpides funeràries. Ja en el XVI van començar les modificacions: l’estil gòtic estava passat de moda i els pilars octogonals es van recobrir amb pilastres corínties, al mateix temps que els arcs van quedar coberts per altres de mig punt d’estil renaixentista. En 1702 es construeix la façana barroca i la torre junt amb l’absis enderrocant l’antic campanar que estava al centre de l’església, torre que va ser destruïda durant l’ocupació napoleònica en 1811. El nou campanar que va substituir l’anterior, amb una rematada de ferro i en estil modernista, es va inaugurar en 1913.
A partir de 1937 es van mamprendre les obres de retirada dels recobriments renaixentistes per a restituir el temple al seu gòtic original, obres que s’han seguit esporàdicament fins als nostres dies. Ermita de Sant Miquel.-  A la meitat de la Carrer Major es troba una xicoteta ermita de planta semicircular coberta amb una cúpula. Data de l’any 1456 quan Jeroni Barta en nom dels seus conveïns va sol·licitar a les autoritats del Municipi permís per a edificar-la amb les almoines dels habitants de barri, que tenien Sant Miquel com a protector. De fet ja existia una imatge del Sant sobre l’arc de la porta de la muralla i a ell estava també dedi cat l’hospital per a pobres situat extramurs, però molt prop de la porta Sobre la porta d’accés es pot vore el Patró de l’ermita amb una llegenda al·lusiva al Sant i la data de finalització de l’ermita  APÈNDIX NÚM. 1 " - I bé...- va dir Asini Polió - no sé qui ets, però pareixes un jove judiciós... Has llegit l’obra del nostre amic Livi? Digues-me: no és un treball pitjor que el meu? Vaig somriure. - Bé, almenys és més fàcil de llegir. - Més fàcil, eh?. Què vol dir això?. - Fa que la gent de l’antiga Roma parle i es comporte com si visquera ara. Polió es va mostrar encantat. - Confessa, Livi, que t’ha trobat el punt dèbil. Adjudiques als romans de fa set segles motius, costums i llenguatge impossiblement moderns. Sí, per cert que és llegible, però no és història... - El pitjor de Polió - va dir Livi - és que quan escriu història es creu obligat a suprimir els seus sentiments més delicats i poètics, i a fer que els seus personatges es comporten amb una vulgaritat conscienciosa, i quan els fa parlar els nega la menor capacitat oratòria. - Sí - va replicar Polió -, la poesia és poesia, l’oratòria oratòria i la història història, i no és possible mesclar-les. -No es pot?. Perquè jo puc - va dir Livi -. Vols dir que no he d’escriure una història amb tema èpic perquè eixa és una prerrogativa de la poesia, ni posar en boca dels meus generals dignes discursos, en vespres de les batalles, perquè compondre tals discursos és prerrogativa de l’oratòria?. - Això és precisament el que vull dir. La història és un registre veraç del que ha succeït, de com va viure i va morir la gent, del que va fer i va dir. Un tema èpic no fa més que deformar els fets. Quant als discursos dels teus generals, són admirables com a oratòria, però condemnables per antihistòrics. No sols no existeix la més mínima prova de la seua existència, sinó que a més a més són inadequats. He escoltat més discursos en vespres de combat que la majoria dels hòmens, i encara que els generals que els pronunciaven, en especial Cèsar i Marc Antoni, eren magnífics oradors, eren també soldats massa bons per a tractar d’endinyar a les tropes un discurs de tribuna. Parlaven amb ells en to de conversació familiar; no pronunciaven discursos. Quina classe de discurs va fer Cèsar abans de la batalla de Farsàlia? Ens va demanar que recordàrem a les nostres esposes i fills, i els sagrats temples de Roma, i les glòries de les nostres campanyes anteriors?. Per Déu que no!. Es va pujar a la soca d’un pi, amb un gegantí rave a la mà i un tros de dur pa de soldat en l’altra, i va bromejar amb nosaltres entre mos i mos. I no amb bromes delicades, sinó amb acudits grossers, dits amb expressió seriosa. Com era de casta la vida de Pompeu en comparació amb la seua, tan dissipada. Les coses que va fer amb eixe rave haurien fet reanar a un bou...; ni una paraula sobre la imminent batalla, excepte al final: "Pobre vell Pompeu!. Haurà d’enfrontar-se a Juli Cèsar i els seus hòmens!. Què mala sort!". - En la teua història no vas posar res d’açò - va dir Livi. - En les edicions públiques, no - va respondre Polió -. No sóc un ximple. Però si vols que et preste el suplement privat que acabe d’escriure, ho trobaràs allí. Però potser no vulgues molestar-te. Et contaré la resta. Cèsar era un magnífic comediant, saps?, i ens va oferir el discurs d’agonia de Pompeu, abans de caure sobre la seua espasa (una altra vegada el rave, amb l’extrem mossegat). Com van riure els soldats!... I els va tirar el rave menjat a mitges. El bram que es va escoltar!. Mai no va haver soldats com els de Cèsar. Recordes la cançó que entonaven en el seu triomf de la Gàl·lia?. "A casa portem al putanyer calb; Romans, tanqueu a les vostres esposes" - Polió, el meu volgut amic - va dir Livi -, no estàvem parlant de la moral de Cèsar, sinó de la forma correcta d’escriure la història. - Sí, és cert -va respondre Polió-. El nostre intel·ligent i jove amic criticava el teu mètode, sota l’aparença de lloar el fet que ets més llegible que jo. Jove, tens una altra acusació que presentar contra el noble Livi? - Per favor -vaig respondre -, no m’avergonyesques. Admire immensament l’obra de Livi. - La veritat, per favor!. Li has descobert alguna inexactitud històrica?. Pareixes ser un individu que llig molt. - Preferisc no aventurar-me... - Anem, parla. Ha d’haver-hi alguna cosa. - De manera que vaig dir: - Confesse que hi ha alguna cosa que m’intriga. La història de Lars Porsena. Segons Livi, Porsena no va aconseguir prendre Roma, ja que primer li ho va impedir l’heroica conducta de Horaci al pont i després la sorprenent gosadia de Scèvola. Livi relata que Scèvola, capturat després d’intentar assassinar a Porsena, va ficar la mà en les flames de l’altar i va afirmar que tres-cents romans com ell s’havien juramentat per a matar-lo. I llavors Lars Porsena va acceptar la pau. Però jo he vist la tomba-laberint de Porsena en Clusio, i en ella hi ha un fris en què apareixen els romans eixint per les portes de la ciutat, conduïts sota un jou. Hi ha un sacerdot etrusc que amb un parell de tisores retalla les barbes dels Senadors. I fins i tot Dionisi d’Halicarnàs, que estava favorablement disposat cap a nosaltres, afirma que el Senat va votar a Porsena un tron de vori, un ceptre, una corona d’or i una túnica triomfal, cosa que només pot significar que se li van rendir honors sobirans. De manera que és possible que Lars Porsena haja pres Roma, a pesar d’Horacio i de Scèvola. I Aruns, el sacerdot de Càpua (se’l suposa l’últim home que pot llegir inscripcions etrusques), em va dir l’estiu passat que, d’acord amb els documents etruscos, l’home que va expulsar els Tarquini de Roma no va ser Brut, sinó Porsena, i que Brut i Colatí, els dos primers cònsols de Roma, no eren més que els administradors de la ciutat, designats per a cobrar els seus impostos. Livi es va enfurir. - Em sorprens, Claudi. No tens cap reverència cap a la tradició romana, que creus les mentides que conten els nostres enemics per a disminuir les nostres grandeses?. - Només vaig preguntar -vaig dir amb humilitat- què havia succeït en realitat. - Anem, Livi - va dir Polió -. Contesta-li al jove estudiant. Què va succeir en realitat?. - Una altra vegada -va respondre Livi-. Atenem-nos a l’anterior, que era una discussió general quant a la forma correcta d’escriure la història. Claudi, amic meu, tu hi tens ambicions. A quin de nosaltres dos elegiries com model?. - La veritat no ens ofendrà - va afegir Polió. Vaig mirar a un i a un altre. Al cap vaig dir: - Crec que elegiria a Polió. Com estic segur que mai no podré aconseguir la inspirada elegància literària de Livi, faré millor a imitar l’exactitud i diligència de Polió. Livi va grunyir i estava a punt d’allunyar-se, però Polió el va retindre... Livi es va acostar lentament a nosaltres. -... Hi ha un assumpte seriós en discussió, i és la manera correcta que ha d’escriure’s la història. Potser jo haja comés errors. Quin historiador està lliure d’ells?. Almenys no he dit mentides deliberades: no pots acusar-me d’això. Incorpore a la meua història qualsevol episodi llegendari de l’antiga grandesa de Roma que tinga relació amb el meu tema. És possible que no siga veritable en el detall del fet, però és cert en esperit. Si ensopegue amb dues versions del mateix episodi, trie la més pròxima al meu tema, i no em trobaràs furgant als cementeris etruscos a la recerca d’una tercera versió que puga contradir les altres dues. De què serviria això? - Serviria a la causa de la veritat -va respondre Polió amb amabilitat-. No és això important? - I si al servir a la causa de la veritat admetem que els nostres reverenciats avantpassats han sigut covards, mentiders i traïdors?. Què succeeix llavors? - Deixaré que aquest jove conteste la pregunta. Ell ha entrat a penes en la vida. Anem, xic, contesta! Jo vaig dir a l’atzar: - Livi comença la seua història lamentant les perversitats modernes i prometent seguir els rastres de la gradual declinació de les antigues virtuts a mesura que les conquestes enriquien Roma. Diu que gaudirà més amb la redacció dels primers capítols, perquè al fer-ho podrà tancar els ulls a la maldat dels temps moderns. Però al tancar els ulls davant de la corrupció moderna, no els ha tancat també, a vegades, davant de l’antiga? -I bé? - va preguntar Livi entretancant les parpelles. - I bé - vaig murmurar -. Potser no existisca tanta diferència entre la maldat d’ells i la nostra. Potser siga una qüestió d’escala i oportunitat... En fi, ara veig, encara que abans no havia considerat l’assumpte, que hi ha dues formes diferents d’escriure la història: una consisteix a portar els hòmens a la virtut i l’altra obligar-los a veure la veritat. La primera és la de Livi i l’altra la teua... Després, en un a banda, Polió em va dir: "...això de Lars Porsena va ser un bon colp contra el vell Livi. Livi no té consciència, eixa és la veritat. Una vegada li vaig preguntar si sempre tenia la mateixa dificultat per a trobar les tabletes de bronze que necessitava entre el revoltim de l’Oficina de Documents Públics. I em va contestar: "Oh, cap dificultat". ¡I va resultar que mai no havia estat allí per a confirmar un sol fet!.".(Robert Graves. Jo, Claudio) APÈNDIX NÚM. 2 L’afició dels romans per les competicions de carros és comparable a la que avui se sent pel futbol. Quan hi havia curses, la ciutat apareixia deserta i silenciosa perquè la multitud s’havia concentrat al circ. Sovint es produïen desgràcies en aquelles delirants aglomeracions. En la naumaquia* que va oferir Cèsar l’any 46 a. d.C., l’afluència de públic va ser tal que molts espectadors van morir xafats per la multitud, entre ells dos senadors. El clamor dels espectadors davant de les incidències de l’espectacle podia percebre’s en tota Roma. Sèneca es queixa, com és natural en ell: "El grunyit confús de la multitud és per a mi com la marea, com el vent que xoca al bosc, com tot el que no ofereix més que sons inintel·ligibles". La passió que els distints equips desperten en els seus seguidors ens pareixerà també absolutament moderna als que vivim en l’era del futbol: "Roma sencera està hui congregada al circ -escriu Juvenal-; un gran clamor arriba a les meues orelles, pel qual deduïsc que va guanyant el verd. Però si perdera, voríem la ciutat tan trista i abatuda com quan es va perdre la batalla de Canes". Tots els "ludi" tenen un origen sagrat. Les primeres curses de carros van començar a celebrar-se en honor d’una deïtat agrícola i infernal, Consus, en la qual es conjuraven els poders germinadors de la terra. Això explica que les curses formaren part dels "ludi Cereals" o "Cerealia" per les collites d’abril. La vespra dels jocs era dia sagrat. Se celebrava una solemne processó ("pompa"), seguida de sacrificis propiciatoris als qual assistien els atletes. Una altra processó obria solemnement els "ludi". El seu itinerari era invariable: eixia del sagrat Capitoli, travessava el Fòrum i el barri etrusc, el Velabre, el Fòrum Boari i acabava en l’interior mateix del circ. Igual que les modernes processons de Setmana Santa - salvades siguen totes les distàncies - va presidida per una autoritat, en aquest cas el delegat de festejos ("editor") i exhibeix les imatges dels déus sobre camines i trons que competeixen entre ells en luxe i rics ornaments. Sacerdots i confrares, aurigues i seguidors, abillats tots amb els seus característics vestits i colors, escorten cada un dels trons. Com en tota cerimònia religiosa romana, els detalls del ritual estan rigorosament establerts i han d’observar-se escrupolosament. Si es produeix el més mínim error o si succeeix un mal presagi, la processó ha de repetir-se. Tot romà, des de l’emperador fins al més míser esclau de les teneries o curtiduries, és seguidor d’una facció o equip. En els primers temps només hi havia dos equips, el roig i el blanc; però en l’època imperial s’havien afegit uns altres dos colors, el verd i el blau, amb la qual cosa les faccions van augmentar a quatre, sempre distingides pel seu color heràldic: "russato" (roig), "prasina" (verd), "albata" (blanc) i "ueneta" (blau). Sent els quatre equips locals, la rivalitat era molt major i no deixava d’estar tenyida d’un cert color polític. L’aristocràcia i la burgesia enriquida eren partidàries dels blaus, mentre que el proletariat recolzava els verds. Si examinem la llista dels emperadors, notem que alguns d’ells (Calígula, Neró, Domicià) van recolzar fermament els verds, probablement per a congraciar-se amb la plebs. Al contrari, Caracal·la i Viteli es van mantindre sempre fidels als blaus. Cada facció o color tenia la seua seu o club en un local d’usos múltiples on es concentraven les quadres, els tallers de reparacions dels carros i la pista d’entrenament dels cavalls. Allí solien reunir-se els aficionats en actes de germanor com els que organitzen les modernes penyes futbolístiques. L’afició era tan devota com la dels actuals equips de futbol: els seguidors acudien a presenciar els entrenaments dels seus campions i omplien els murs i excusats de la ciutat amb els seus pintades o grafits en què feien figurar els seus noms i caricatures. També els dedicaven cançons i componien poemes en el seu honor. Encopetades dames insatisfetes s’encapritxaven d’ells i membres de la més alta aristocràcia es disputaven l’honor d’invitar-los a les seues mansions i asseure’ls - gitar-los haguérem de dir -, a les seues taules. El propi Calígula, bon aficionat als cavalls i a les curses, va distingir amb la seua amistat personal a alguns aurigues. Un bon auriga cobrava alts sous i substancioses primes. D’altra banda, la facció els tractava a cos de rei: el millor vi, les millors viandes, el millor oli eren per a ells. Un complex ordit d’interessos creats va anar creixent en torn a l’espectacle esportiu. Hem de tindre en compte que en cada cursa s’encreuaven importants apostes. Els artesans es jugaven la paga de la setmana i els rics propietaris finques valorades en molts milions de sestercis. Els millors aurigues amassaven immenses fortunes i es retiraven de la professió rics i respectats. L’hispà Diocles , potser el millor auriga conegut, que va córrer en temps de Trajà i Adriano, n’és un bon exemple. En 146, quan comptava quaranta-dos anys d’edat, va penjar el fuet i es va retirar després d’haver corregut durant vint-i-quatre anys. En aquest temps es va proclamar vencedor en 1.462 curses, la qual cosa li va valdre una suma de trenta-cinc milions de sestercis*. La seua fulgurant carrera va quedar immortaliltzada per una làpida commemorativa que li van erigir els seus admiradors al circ de Calígula. Penetrem ja al circ, o hipòdrom, com l’anomenen els grecs, i assistim a una cursa. El primer que ens causa admiració és l’edifici mateix. És paregut a un estadi de futbol, només que el doble de llarg i un poc més estret. Un dels extrems té forma arredonida. En l’altre, que és recte, s’alineen les quadres ("carceres") d’on partiran els carros. Una alta graderia n’ocupa tot l’entorn. L’arena està dividida en dues pistes paral·leles per un eix central ("spina") decorat amb escultures i diversos adorns. Entre ells ens crida l’atenció, per exòtic, un obelisc de Ramsés II que August va fer portar des d’Heliòpoli, Egipte, en un vaixell dissenyat especialment per al seu transport (avui pot admirar-se aquest obelisc en la piazza del Popolo). 
En cada una de les curses competiran quatre carros, un per cada equip. Els de la primera tanda ocupen les seues posicions en les "carceres". Anem a presenciar una cursa de troncs de quatre cavalls ("quadriga"), que és la combinació més freqüent, però també n’hi ha de dos cavalls o de més de quatre, fins a deu. Observem que els carros són lleugers, forts i de simple i elegant disseny: a penes una reduïda plataforma instal·lada sobre dos rodes de la qual es projecta un llarg timó a què van enganxats tres cavalls. El quart de l’esquerra, genèricament denominat "funalis", corre solt, unit només el seu veí. Aquest és el millor cavall, el que dóna la pauta de la direcció i la velocitat als companys. De la seua actuació depén en gran mesura la del conjunt. Els aurigues ("agitatores"), cadascú vestit amb la samarreta del seu equip, una túnica curta del color de la facció, estan atents a senyal del president. S’han lligat a la cintura les regnes de cuir, s’han ajustat al costat el ganivet que completa el seu equip i sostenen fermament amb la mà esquerra el feix de corretges per a evitar que els nerviosos cavalls facen una eixida en fals. A la mà dreta porten el fuet. Expectant silenci en la multitud. El president s’alça del seu seient, eleva el mocador i fa el senyal. Un operari tira de la corda ("repagula") que descorre a un temps tots els forrellats de les "carceres". Un sobtat clamor esclata a les graderies. Allà van! Parteixen ràpides les quatre quadrigues en pos de la victòria. Han de donar set voltes al circuit, en total uns huit quilòmetres. Entre les escultures que decoren la "spina" existeix un grup de set dofins de bronze que poden pivotar sobre un eix. A cada volta s’abaixa un d’ells perquè els espectadors sàpien les voltes que falten. Però no ens distraguem amb els detalls accessoris i observem la cursa: les quatre cuadrigues* estan pràcticament igualades. No s’han llançat a fons, zigzaguegen un poc. Dóna la impressió que més que córrer el que importa és destorbar la cursa de l’adversari. Quan pareix que un dels carros va a avançar-se als altres, tots es tanquen sobre ell impedint-li el pas i obligant l’auriga a tesar les regnes perquè els seus fogosos corsers temperen la seua cursa. El que corre més pròxim a la spina dirigeix furibundes mirades al seu veí que ha estat a punt d’estavellar-lo contra els marbrets per tancar-li el pas. S’escolten alguns insults dels espectadors. De sobte la multitud es posa en peu i un crit brolla de totes les goles. El que temíem acaba d’ocórrer: un accident, un "naufragi", com es diu en l’argot del circ. El carro dels verds ha fregat el roig i s’ha desfet entre una confusió d’espurnes d’acer i estelles de fusta. L’auriga verd ha eixit projectat pels aires i ara és arrossegat pels seus desbocats cavalls. Intenta desesperadament tallar amb el seu punyal les corretges que porta lligades a la cintura, però abans d’aconseguir-ho el carro dels blancs li passa per damunt. Queda malferit sobre l’arena i un grup d’auxiliars l’arrepleguen i retiren. També aclareixen la pista de les restes del carro abans que les tres quadrigues supervivents apareguen en la volta següent. L’últim dofí del marcador ha pivotat. Ja estem en la recta final. Els aurigues aflueixen les regnes i fustiguen furiosament els seus corsers. Un operari del circ acaba de marcar amb algeps una ratlla blanca sobre l’arena, al dret del marbret que assenyala la meta. Els carros la creuen quasi simultàniament. Un grup de jutges i testimonis intercanvien les seues opinions, deliberen i comuniquen al president la seua conclusió. L’herald, a indicació del president, alça la banderola blava. El pregoner proclama la victòria dels blaus cridant els noms de l’auriga i del seu cavall "funalis". La graderia és un bull. Els partidaris dels blaus s’abracen entusiasmats i canten a l’uníson cançons de victòria. Els seguidors dels altres colors romanen pesarosos, es remouen inquiets en els seus seients i llancen furibundes mirades a l’adversari triomfant. Alguns s’embranquen en acres discussions. El mateix que en els nostres estadis, no falten els barallosos que arribarien a les mans si no intervinguera oportunament la policia. A la ment de tots estan els lamentables successos de Pompeia, l’any 59, narrats per Tàcit. La graderia es va convertir en un camp de batalla. Un espectacle vergonyós i d’allò més antiesportiu. Neró, disgustat, va castigar els pompeians suspenent els seus "ludi" durant deu anys. Els governants de llavors eren més severs que els d’ara. El més esplèndid marc de les curses de carros va ser sens dubte el Circ Máxim, començat per Juli Cèsar i acabat per August, encara que Neró el reformaria fins a donar-li una capacitat de dos-cents cinquanta mil espectadors. El seu emplaçament va aprofitar les esplèndides condicions que brindava el terreny en una torrentera de sis-cents metres de llarg per cent d’ample que s’estenia entre els tossals del Palatí i l’Aventí. Aquest circ va tindre tres pisos, el més baix de pedra, els altres de fusta. S’hi van oferir molt memorables espectacles, no sols de curses de carros, sinó també dels anomenats jocs troians ("ludi troiani"), simulacres de batalla entre jóvens aristòcrates; curses individuals de cavalls ("desultores"), i fins a curses pedestres de fons o de relleus. APÈNDIX NÚM. 3 "Dia de festa és i, per tant, en el meu camí al teatre, trobe els carrers replens d’ociosa gent, alliberada de la rutina del treball, que espera l’hora dels jocs del circ que se celebraran a la vesprada, perquè són més del gust de la gent les violentes escenes que el plaer del recitat, la música i la gràcil dansa que el teatre ofereix. Quan encara em trobe gaudint dels jardins ("peristylum") que antecedeixen el propi teatre, ja puc escoltar el sarau dels qui la nit anterior abarroten les graderies més altes ("summa cavea") per a no perdre el seu lloc. Aquest lloc, separat de la resta de la graderia per un mur, és el més sorollós i alegre de tots els que formen l’edifici d’aquest magnífic teatre. També la gent que s’amuntega ja als llocs immediatament inferiors ("media cavea") xarra animadament sobre el transcurs dels fastos* de les festes primaverals, encara que la seua condició els impedeix proferir els crits que es poden escoltar al galliner. Allí crec veure alguns pagats pel llegat per a aplaudir incondicionalment. Menys poblada està la part destinada a la classe alta ("ima cavea") que prompte anirà arribant als seus llocs reservats. Encara no han pres seient en la seua cadira ("Sella curulis") els dignataris de la ciutat que la tenen reservada en els primers i marmoris llocs. Amb una ullada ràpida a la graderia, es pot aventurar ja que les localitats de que disposa aquest teatre seran probablement ultrapassades, perquè em sembla veure gent vinguda de tota la regió que s’amuntega en les seues portes. Puc comprovar que, com s’augura un calorós dia, s’han corregut els tendals que resguardaran de l’astre sol al públic assistent i ja s’ha repartit generosament algun menjar i s’ha arruixat amb perfumada aigua els espectadors. Fa goig veure la decoració que per al fast dia s’ha preparat, sense escatimar, per al lloc on dansarà i cantarà el cor ("orchestra"), el sumptuós ornament de l’escenari ("scaena") i la cuidada col·locació del taulat dels actors ("proscaenium"). No puc sostraure’m a accedir als camerinos i vestidors ("choragia"), darrere de l’escena, per a saludar la companyia ("grex"). Ja estan vestits per a l’ocasió i alguns em reben suportant ja la incòmoda màscara del seu personatge sobre el rostre, mentre assagen algun passatge difícil. Entre tant uns altres encara es preparen per adornar-se amb els afaits propis dels actors i alguns es col·loquen els alts sabatots ("cothurnus") que els faran més visibles en escena." GLOSSARI núm. 1 (corresponent a l’apartat I.2) "Civitas foederata". La que per mitjà d’un tractat ("foedus"), es convertia en ciutat-estat dins de l’Estat romà. Malgrat que conservava una total independència en l’interior, el "foedus" li impedia la realització d’una política exterior pròpia. Solia prestar ajuda militar, però no pagava tribut. El nombre de ciutats d’aquest tipus va ser escàs. Cultura material: L’antropologia defineix la cultura com "el sistema integrat de patrons de conducta depresos que són característics dels membres d’una societat i que no són fruit de l’herència biològica". Eixos patrons de conducta determinen costums, ritus i formes de vida diversos, i impliquen creences, intencions o actituds psicològiques determinades. Tot el que queda en el pla de les idees es perd amb el temps, llevat que es conserve en escrits i es transmeta a ala posteritat. Però, a més a més, els patrons de conducta es tradueixen en modificacions de la Naturalesa i en creacions materials o objectes; d’açò se’n diu, en conjunt, cultura material. Els individus d’una cultura determinada tenen una forma característica de construir les seues cases, de soterrar els seus morts, de fabricar utensilis; manifesten els seus gustos i les seues creences en determinades creacions artístiques. Dels vestigis que de tot això sobrevisquen en el temps s’ocupa l’arqueologia, per a reconstruir la cultura que reflecteixen. Totes les restes interessen a l’arqueòleg, perquè tot pot ser font de coneixement: des dels més humils als monuments més rics i grandiosos. Fins i tot els vestigis que no són pròpiament culturals, com les restes del mateix home i dels animals i plantes de que s’alimentava o que estaven en l’entorn. La tasca arqueològica consisteix, precisament, a convertir en font per a la història, per al coneixement d’una cultura, qualsevol objecte relacionat amb ella, qualsevol empremta del seu passat. L’arqueòleg actua de forma semblant al detectiu policíac: totes les pistes són vàlides. Edetania: zona ocupada per la comunitat ibèrica dels "edetans", dels quals coneixem diverses ciutats (Arse-Saguntum = Sagunt; Edeta = Llíria; La Carència, en el terme de Torís), i que ocupaven la zona central valenciana fins al riu Xúquer. Municipium. Ciutat antiga, governada per magistrats propis, organitzada a l’estil de Roma i els habitants de la qual gaudien de la doble ciutadania (la seua i la de Roma). Sagunt: transcripció al llatí del nom grec Zakynthos, heroi epònim (que dóna nom a un poble, a una ciutat, a una època, etc.) de la ciutat i company d’Hèrcules en la gesta dels bous de Gerió, durant la qual, segons la llegenda, aquest va fundar la ciutat en record d’aquell, que va morir pel mos d’una serp al peu del tossal i va ser soterrat en la seua falda. GLOSSARI núm. 2 (corresponent als altres apartats i apèndixs) Atelana. Comèdia popular i bufa, provinent de Atela (Campania), posada en escena per actors no professionals ‘emmascarats’ que representaven personatges tipus: ‘dossenus’ (el geperut), ‘buceus’ (el paràsit fartaner), "maecus" (el neci atabalat). Basa. Part inferior de la columna sobre la qual reposa el fust o peu dret. Cardo. Un del dos carrers principals, orientat en direcció Nord-Sud, amb que creuava perpendicularment el "decumanus", l’altre carrer principal, orientat en direcció Est. Estrep. En arquitectura, massís de fàbrica que serveix per a reforçar o contrarestar les espentes d’una construcció. Exedra. Obra o construcció de planta semicircular. Farsa. Veure "Pantomima". Filada. Sèrie horitzontal de carreus o rajoles disposades en un mur o en una volta Mim. Gènere escènic obscé i exhibicionista, els personatges del qual eren hòmens i dones de la vida real sense màscares, i en el qual podien intervindre dones com a actrius. En essència, el més important era la mimesi, la gesticulació, la música i la dansa. Feia les delícies del poble amb les seues contínues al·lusions sarcàstiques a personatges de la vida pública o als successos d’actualitat que donaven que parlar. Motlura. Element corregut o continu que es col·loca sobre una superfície per a decorar-la i que es classifica segons el seu perfil o secció transversal, i és normalment de poca amplària. Naumàquia. Batalla naval que solia celebrar-se en llacs naturals, en estanys, en amfiteatres o en circs inundats. Els vaixells que s’enfrontaven eren reals i també ho era la mortaldat dels combatents. Opus caementicium. Classe de formigó format per una mescla de calç i arena, amb trossos de pedra calcària i cudols arredonits. Va suposar una tècnica de construcció ràpida, barata i fàcil, en qualsevol tipus d’estructura, però especialment en estructures amb volta. Opus quadratum. Sistema constructiu a base de blocs de pedra de forma paral·lelepipèdica, disposats en filades* regulars en un parament*. Pantomima o farsa. Sèrie de moviments de dansa i gesticulacions d’un sol actor que "compta", sense parlar, una història, acompanyat de la música d’una orquestra i del cant del cor. Parament. Revestiment i protecció d’una estructura. Qualsevol de les dues cares d’una paret o mur. Pila. Cada un dels masclassos o pilars que sostenen els trams d’un pont. Sesterci. Moneda de bronze amb un valor de 4 asos. Carreu. Pedra llaurada (treballada artísticament) que s’usa en construcció. Tajamar. En un pilar de pont, la cara apuntada en forma de quilla, disposada per a trencar la força del corrent de l’aigua. Via Augusta. Una de les més primerenques i importants calçades romanes de la Península Ibèrica, que discorria entre la ciutat de Gades (Cadis) i l’extrem oriental dels Pirineus. Gran part del seu traçat corria prop de la costa, actualitzant una ruta molt més antiga. BIBLIOGRAFIA UTILITZADA - ESLAVA GALÁN, J. "Roma de los Césares". Planeta. Barcelona. 1989 - HERNÁNDEZ, E y ARANEGUI, C. "Estudio de las fases constructivas del Foro de Sagunto". En "homenatge a A. Chabret. 1888-1988. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. València. 1989. - HERNÁNDEZ, E., LÓPEZ, M. y PASCUAL I. "La implantación del circo en el área suburbana de Saguntum". Saguntum-P.L.V.A., 29. Universidad de Valencia. Valencia. 1995 - JACOB, P. "Textes concernant Sagonte". En "homenatge a A. Chabret. 1888-1988. Conselleria de Cultura, Educació i Cièn cia. València. 1989. - VV. AA. "Guía de los monumentos romanos y del Castillo de Sagunto". Conselleria de Cultura, Educació i Cièn cia. València. 1987. - VV. AA. "Teatre romà de Sagunt". Revista Saó, monogràfics 6. València, Octubre 1990. - SEMINARIO PERMANENTE DE LATÍN "ILITURGIS". "Roma en Hispania". Ediciones Clásicas. Madrid. 1992. |
